Les dones com a transmissores de la llengua, molt participatives i molt obertes

 

El 18 d’octubre del 2021, després d’haver llegit la vespra i dos dies arrere dos articles sobre la introducció del castellà en Catalunya, entre el darrer terç del segle XIX i la segona meitat del segle XX, considerí adient escriure en el meu mur i en distints grups de Facebook, unes paraules que deien així Les vostres àvies (o, com ara, les vostres besàvies), si havien nascut en el darrer terç del segle XIX (entre 1867 i 1899) o bé abans, ¿tenien més iniciativa que els vostres nets (siguen xics, siguen xiques)? ¿Què opineu? En tots aquests casos, si són catalanoparlants.

Per la banda de ma mare, que és la que més conec, sí que actuaven amb més iniciativa les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX) que els familiars de la meua generació (anys seixanta i setanta del segle XX). Considere que té molt a veure-hi la introducció del castellà. Gràcies”.

El 18 d’octubre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, els comentaris foren “Les meves dues àvies, nascudes entre 1890 i 1900, tenien molta iniciativa i eren molt treballadores, i elles manaven a casa seva. L’àvia paterna tenia botiga de comestibles a Molins de Rei; i la materna, des dels 15 anys, feia de minyona a Barcelona. Ella era nascuda a Lleida” (Montserrat Carulla Paüls). Li preguntí  “¿I entre els membres més jóvens de la família? Gràcies” i em contestà “Lluís Barberà. No tenim nets, només una filla que és mestra i té molta iniciativa, però sí que tenim molts nebots/néts i són molt espavilats”. Altres respostes en el mateix grup foren “El meu avi (la Selva del Camp 1887, Tarragona 1976), recordo perfectament que no sabia parlar castellà, el parlava molt malament. Havia anat a escola al poble. No era, per a res, un ignorant. Ni molt menys” (David Hierro Pilas).

En el grup Dialectes”, el 18 d’octubre i posteriorment, les respostes foren “Iniciativa, de què?” (Margarita Maria Bonafé Mora), a qui responguí “En el sentit que no esperen que els ho donen tot, bo i fet, sinó que elles són les impulsores. No necessàriament en relació amb activitats empresarials. ‘Iniciativa’ té a veure amb ‘iniciar’”. “I el franquisme de postguerra.

Lluís Barberà. La iaia era més valenta que les seves filles” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui, en relació amb el franquisme, comentí “Per descomptat, Montserrat.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i el franquisme (1939-1975) foren els grans introductors del castellà en el segle XX”, “Jo estic com tu, i també en les àvies maternes” (Josep Bonet Roig), “En el meu cas, no ho tinc gens clar. Hi ha hagut de tot. Però m’agradaria que m’aclarires per què creus que la introducció del castellà podria ser determinant en la pèrdua d’iniciativa” (Simó Segura Pesudo), a qui, immediatament, contestí que “Les netes d’aquelles àvies dels anys setanta del segle XIX són ma mare, la seua germana i les seues cosines.

Parlem de les que també s’ajusten a lo escrit.

Lo de la intervenció del castellà, és un fet que es palpa. I, una cosa semblant, passa en les cultures matriarcals quan entren més en contacte amb altres que no ho són i que són les del règim”. En acabant, Simó Segura em respongué “Lluís Barberà. Per deixar-ho clar: les meues àvies van nàixer a finals del segle XIX (1890…). Els seus néts, uns 60/70 anys més tard (1955/1975). En el meu cas, encara no m’han arribat.
Pel que fa a la iniciativa, insistisc que no ho
‘palpe’. I això no vol dir que foren més passives que nosaltres, sinó que unes sí, i altres, no”.

Tot seguit, vaig afegir a Simó Segura que “Això es plasma en rondalles de fa més de cent anys. I en rondalles de fa uns quaranta, arreplegades per Cristòfor Martí i Adell i, per exemple, per Ximo Caturla (Joaquim G. Caturla).

També, per exemple, en el llibre ‘Dones que anaven pel món’ i que “Els nets (s’hi inclouen xics i xiques) són els de les àvies o besàvies (o més) que encara viuen i que puguen contestar en aquest grup de Facebook”.

El 18 d’octubre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, les respostes foren “No vaig conèixer la meva besàvia, però sí tinc entès que, amb el moviment de les faldilles, netejava tot. Volien dir que tenia una gran vitalitat” (Elvira Vila Domenech), “Jo sí vaig conèixer la meva Àvia[1], valencianoparlant de soca-rel i amb un munt de frases dites. Cultura popular a cabassos” (Salvador Lafuente Barceló).

El 18 d’octubre del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, els comentaris foren “Tenien més necessitat, i la necessitat fa fer, l’ànsia fa filar.

Als 8 anys cuidaven xiquets barat un ou per sopar” (Lourdes Hernandis), “La repressió durant la Dictadura va transformar el paper de les dones, que eren més ‘empoderades’ en la República. No hi ha pitjor censor que u mateix, per por.

El valencià estava prohibit a l’escola, quan jo estudiava (tinc 68 anys)” (Anna Gabarda).

En aquest sentit, direm que, el 17 d’octubre del 2021, accedírem a l’article “Història de la Catalunya que no sap castellà” (https://www.vilaweb.cat/noticies/historia-catalunya-no-sap-castella), escrit per Andreu Barnils i publicat en el diari digital “VilaWeb”, el 10 d’octubre del 2021, veiem que, per mitjà d’entrevistes a noranta catalans de més de noranta anys, que encara són vius i que han contat la seua història en relació amb el castellà, la dels seus pares i la dels seus avis, els autors del llibre “El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització”[2], abasten, per tant, “tres generacions: la dels avis –nascuts entre el 1850 i el 1870-, que, segons els seus néts ara entrevistats, eren bàsicament monolingües catalans; la dels pares –nascuts entre el 1880 i 1890-, que, segons els entrevistats, tenien coneixements rudimentaris del castellà i el feien servir molt poc, amb entrebancs; i la dels entrevistats –nascuts entre el 1912 i el 1927-, que van aprendre el castellà a l’escola i el van començar a parlar a fora”.

Un poc després, en el mateix article, veiem que, “Si hem après alguna cosa de la generació de principi del segle XX, és que amb el castellà a l’escola no en van tenir prou. No van llançar-se a parlar-lo fins que no van trobar gent que el fes servir habitualment”, diu Mireia Galindo, u dels tres autors. “És a dir, quan arriben les onades migratòries dels anys quaranta i cinquanta” del segle XX.

Òbviament, la relació amb persones que parlaven una altra llengua (el castellà) i, més encara, les mesures que s’adoptaren, a nivell polític, durant la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) i, més encara, durant el règim militar franquista (1939-1975), en què l’escolarització es feu molt més efectiva (i, per descomptat, en castellà) com també el paper de la ràdio i, posteriorment, de la televisió, influí molt en el tema del matriarcalisme, perquè la situació no era, ni de bon tros, com a primeries del segle XX.

I això, a banda, es plasma en el tipus de comentaris que es fan respecte a les dones del darrer terç del segle XIX i quan es parla (quasi sempre, sense fer esment) de les dones com a persones limitades a la casa o bé considerant la casa com un lloc a evitar (com si fos senyal de desprestigi i calgués triomfar en un treball, per exemple, industrial o d’oficina).

En aquest sentit, agraïm els comentaris que s’han fet i en què es comenta que, encara que l’home guanyàs diners i els portàs a casa, això no volia dir que ell tingués la darrera paraula en relació amb l’ús que se’n faria, sinó que era la dona (“senyora ama”, “mestressa” o bé “madona”) qui decidia i que, així, el paper de la dona era molt més actiu i de persona ben tractada per l’home (com l’home ho estava per part de la dona) i molt tolerant, però no submissa a l’home. Són molts els escrits que ens han plasmat en aquesta línia. I, molt més, si són relatius a dones nascudes en el segle XIX, amb una manera d’actuar molt més semblant, com ara, a les àvies de ma mare (1943), dues dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participaren en aquest escrit, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Textualment.

[2] Mireia Galindo (1976), Francesc Bernat (1964) i Carles de Rosselló (1972) són els autors del llibre, una tesi, publicada per Onada Edicions. En l’elaboració del llibre, també han pres part estudiants de filologia sota la supervisió dels autors, com molt bé indica Andreu Barnils, l’autor de l’article.

 

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.