Arxiu mensual: gener de 2021

“La cançó del Jordi”, un exemple de persones amb molta espenta

 

El 30 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Angelo Gil Falcó escrivia: “Parlant de cançons eròtiques, em ve a la memòria una que cantava a nivell d’amics’ Josep Guardiola i amics d’ell. Es deia ‘La cançó del Jordi’.

Deien alguna cosa així:

‘No hi ha déu que se’n recorde,

de petit, a dures penes,

tocava el culet a les nenes.

Un dia, al baixar l’escala,

va tropessar amb la cigala.

Els metges van dir:

‘això no és res’

i va morir a un quart de tres.

Per a fer-lis[1] la punyeta,

va morir amb la pixa dreta,

no podien alçar el bagul

per por que els donés pel cul’”.

 

En relació amb aquesta cançó, el 22 de desembre del 2020, en un altre grup de Facebook, Joan Carrera Casacuberta escrigué “Era molt més llarga. Jo no la sé tota, ni de bon tros… Alguna estrofa que recordo:

‘Quan en Jordi era petit,

se la pelava tota la nit,

s’entenia amb la pubilla

de la propera masia,

que, de nom, es diu Amàlia,

i en té, un cony, com una dàlia”.

 

Àdhuc, el 22 de desembre del 2020, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Jordi Roig Collado afig una lletra d’aquesta cançó d’en Jordi, la qual diu així:

“Aquesta és la història d’en Jordi,

que no hi ha déu que se’n recordi,

tot jugant a tocar esquenes,

tocava el cul a les nenes.

Arribava a casa seva escalfeït

i  se la pelava cada nit.

Un dia va trobar l’Eulàlia,

que té el cony com una dàlia,

i, de tant burxar amb el dit,

n’hi va fer un, de petit.

Espantat per sa proesa,

va marxar cap a Manresa

i, un dia, baixant l’escala,

va ensopegar amb la cigala.

Els metges no varen poder fer-hi res

I va morir a dos quarts de tres.

Però, per fê’ls-hi[2] la punyeta,

va morir amb la pixa dreta

i no podien tancar el bagul

per por que els hi donés pel cul.

I aquesta, senyors, és la història d’en Jordi,

que no n’hi ha déu que se’n recordi”.

 

Per mitjà de l’aportació d’aquestes tres persones, hem pogut tenir accés a aquesta cançó i, de pas, fer possible que es pogués difondre. Afegirem que té molts punts en comú amb la cançó “El vicari de Xodos”.

 

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna fer-los.

[2] Ús, en el camp musical, en lloc de fer-los-hi.

Junts i receptius als altres, a aprendre i a lo festiu (i matriarcal alhora)

 

 

A continuació, tractarem sobre el tema de la religió i lo matriarcal en el País Valencià (traslladable, igualment, a tot l’àmbit lingüístic) com també sobre la cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra.

 

  1. La religió i lo matriarcal en el País Valencià: un reviscolament, sobretot, des del Poble i des dels pobles, a partir de l’interés per l’etnologia i per la Història.

Com a exemple d’aquest estil de reviscolament i de “donar la mà” a la cultura heretada i a les nostres arrels matriarcalistes, però amb molta espenta, escriurem que, Mª Jesús Juan Colomer (bibliotecària que treballa en Aielo de Malferit), el 28 de gener del 2019, m’enviava un missatge en què valorava molt positivament el treball sobre els Sants de la Pedra i li escriguí, el mateix dia, “I vosaltres, el de la web. Molt interessant i la feu amb espenta”.

Si, a més, afegim una actitud d’omplir el buit documental i bibliogràfic, sobretot, perquè n’hi ha hagut molt durant anys i anys (bé perquè no restava escrit, bé perquè quasi sempre ho feia en castellà), com ara, el relacionat amb els Sants de la Pedra, resulta realment interessant com a contrapés per a la ampliació del bagatge cultural (a nivell popular i tot) de lo relacionat amb la nostra cultura, de forma que puga estar més a l’abast de més persones (des de valencianoparlants fins a nouvinguts), amb un objectiu: que hi haja major sentiment de germanor entre persones. Però també permet, com escriu Pere Riutort en el document de 1972, que, com ara, l’Església, “després de segles de discussions, dubtes i fins i tot accions contràries al sentit autèntic de la catolicitat” (p. 16), torne, com ja ho fem ara moltes persones, “a la tradició apostòlica d’inserir-se totalment dins cada un dels Pobles” i, de pas, emprendre a favor del sentiment de comunitat i del desenvolupament de tots els Pobles. Però no sols els Pobles d’altres cultures, sinó incloent-hi el nostre, el Poble Valencià, el qual comparteix molts trets (majoritàriament i ben manifests) amb Catalunya.

A més a més, aquest sentiment de comunitat i aquesta obertura plena d’iniciatives a favor de lo relacionat amb la nostra llengua, com llegim en l’article “Laïcitat i religiositat. En temps de globalització i diversitat”, d’Alfons Llorenç i publicat en la revista cristiana i valenciana “Cresol” (no. 137, març-abril 2017), representa anar a l’arrel i acollir amb esperit obert que “les diverses tradicions religioses han contribuït activament al llarg de la història a la creació de vincles de cohesió en tota la trajectòria històrica del poble. És per això que ens cal reconéixer les arrels de la nostra cultura i no cometre errors bandejant aparents ingredients de la religiositat, amb l’excusa de la laïcitat i perquè ens vénen sota el mantell de la religió. Són bens d’interés cultural immaterial del nostre poble, del poble!, no dels rectors! Tancant la boca, per exemple, a les campanes, perdem cultura. I no guanyem una ben desitjable societat laica. Que la construcció i consolidació d’un País plenament laic i d’una societat plural, oberta i multireligiosa no ens faça caure en la cristianofòbia i la multiconfessionalitat del relativisme, que és un multiclericalisme (em resulta ridícul i esperpèntic, propi de la incultura, que s’evite dir-li al Nadal, ‘Nadal’ quan ve de ‘Natalis’, del naixement del Sol, de la festa del ‘Dies Natalis Solis Invicti’, seria un desastre cultural qualsevol desconsideració a la Festa d’Elx, la de Sant Jordi d’Alcoi, la Processó del Còrpus de València o de Morella, la d’Algemesí, els Pelegrins de les Useres, les Creus de Maig, el Te Deum del 9 d’Octubre…). Aquests grans béns i events són patrimoni del nostre poble. Menystenir-los, marginar-los, excloure’ls, és també destruir la identitat” (p. 61).

Amb l’esperit de l’escrit d’Alfons Llorenç, afegirem que, moltes persones tenim ben clar i, per això, actuem a favor i movent-nos, que, com a nació (no menys important pel fet de no comptar amb cap Estat polític a banda del Principat d’Andorra), tenim dret a esculpir el nostre futur, des de les nostres tradicions: la llengua, la cultura, la religió, la mitologia, els balls, els goigs, les festes relacionades amb l’agraïment per les collites d’estiu arreplegades i que no s’han fet malbé (com ara, una festa matriarcal com la dels Sants de la Pedra), etc.

Això vol dir que no hem de permetre que cap persona, ni entitat, ni grup organitzat, ni govern, ni autoritat religiosa, amb una visió diferent a la dels qui defenem aquestes tradicions i que, a més, les impulsem i les estenem amb els mitjans que hi ha a l’abast, tracte d’anul·lar la nostra manera de concebre el món i, pitjor encara, el dret a bastir el nostre futur per mitjà del matriarcalisme que va unit a la nostra cultura. MAI, NI A NINGÚ.

Com a anècdota, i, per a reforçar el paràgraf anterior, sobre la conveniència de lo matriarcal en el dia rere dia, diré que el 22 de novembre del 2018, tenia una visita amb un cardiòleg i em digué que interessava continuar amb una pauta psicològica com la que jo considerava més saludable, la matriarcal. Estem parlant de la part emocional, afectiva i de fraternitat com també de la del coratge. I, quan comentí açò al neuròleg que m’atengué el 14 de gener del 2020, em digué que sí, que era la millor opció per al sistema nerviós. Per tant, en aquest segon lloc, parlem del cap de la percepció de quatre dels cinc sentits (vista, escolta, gust i olfacte) i, igualment, de l’empatia, de la comunicació amb els altres, de tenir un criteri propi, de governar les nostres emocions, d’aprendre, de regular la nostra vida, etc. En cap dels comentaris dels metges no ho entenguí com una imposició, sinó com un suggeriment de persones que, en el seu camp  científic, podien saber més que jo i, així, guanyar jo saviesa pràctica.  A més, recordarem que qui perd els orígens, perd la identitat, la qual està simbolitzada pel… cervell. Igualment, el sentit de la fraternitat, de la compassió o de la sensibilitat o, com ara, la diplomàcia, estan vinculats a la cultura matriarcal.

Si, a més, no descartem ni la part emocional, ni el sentit comú (però, cada una d’elles, prioritzant-la de manera regulada, això és, segons lo que estabilitze més la nostra vida en eixe instant, així com quan volem un catxirulo), no sols estem sent fidels a la manera matriarcal d’entendre la vida sinó que “fem poble” i constituïm un fonament que arrela amb il·lusió (i ple d’iniciativa), però que s’impulsa cap als altres, cap al món, que no roman assegut en un sofà, sinó que se’n lleva amb il·lusió i amb un sentiment de Poble, de pertinença a una comunitat lingüística amb uns trets culturals que no es manifesten tant en altres cultures (com ara, els Sants de la Pedra, una pervivència precristiana i matriarcal que rep el nostre suport, com el de moltes persones) i amb uns altres que sí que coincideixen amb moltes cultures matriarcalistes del món. Per això, seria interessant crear una xarxa d’entitats culturals i de particulars per mitjà de webs, blogs, diaris digitals, grups de Facebook i publicacions sobre la cultura popular catalana, etc., en què, la part matriarcal de les arrels dels Pobles de tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, també estigués present. En eixe sentit, el fet d’incloure informació sobre els Sants de la Pedra, en la web Malandia (https://malandia.cat), és una finestra oberta a una difusió de lo matriarcal en la nostra cultura i a tombar prejudicis i a aprendre més i amb una finalitat pràctica i tot.

En aquest sentit, qualsevol simpatia cap a la revifalla de la nostra cultura és benvinguda, al mateix temps que procurem que lo referent a les creences, als costums, a la mitologia, a la religiositat popular, a la llengua, a la música, etc., com llegim en l’article “Fer poble, fer país” (https://www.diarimes.com/noticies/opinio/2018/03/20/fer_poble_fer_pais_35711_3064.html), de Josep Aracil i publicat en el diari digital “Diari Més”,  contribuesca positivament i, així, “que cada persona pugui ser ella mateixa, junt amb les altres, amb el valor suficient per deixar de viure com a persones alienades. Cal ser capaços d’administrar el nostre propi destí, no conformant-nos a viure servilment”, entre altres motius, perquè, el sistema matriarcal, a què tan vinculada està la nostra llengua (i, per tant, la nostra cultura i molts trets religiosos i etnològics que perduren en tot l’àmbit lingüístic), és un model de tolerància, de solidaritat comunitària i d’esperit d’iniciativa. I això, fins i tot, en relació amb el País Valencià, podem intuir que anirà a més, ja que, per exemple, en poblacions diferents de tot l’àmbit lingüístic o, com ara, en Calasparra (Múrcia), està havent, de la darreria del segle XX ençà, un ressorgiment de lo religiós, de la religiositat popular i, àdhuc, de la recuperació de detalls relacionats amb els Sants de la Pedra o bé de major celebració de la festa i d’acord amb elements que havien estat presents en el passat i que ara es reincorporen i que hem adjuntat en algunes seccions de la recerca. Ara bé, és un ablanament fet amb esperit matriarcalista, perquè s’identifica com un formar part de la terra i implicar-nos-hi, vincular-nos a la terra on vivim i a les nostres arrels culturals com un mitjà més de reviscolament de la identitat de qui pren part en els actes i no tant, en canvi, com una religiositat de línia espiritual o mística que pretén, per exemple, passar a la posteritat.

En aquesta línia de reforçament de la promoció cultural, hi ha un tret que, al llarg de l’estudi, s’ha mostrat evident: en moltes poblacions que ara són ciutats mitjanes o que han passat a ser pobles més bé industrials o de servicis, encara hi ha un sentiment de pertinença al Poble, sobretot, en les comarques on encara hi ha una presència molt important del valencià i no sols es resisteixen a l’abandonament de les arrels culturals sinó que, a més, s’obrin a difondre-les decidits a no mantenir-les en una mena de col·leccionisme cultural. Heus ací uns quants llocs del País Valencià que s’ajusten a lo que hem dit adés: Aielo de Malferit, Cullera, el Camp de Mirra, Benlloc, Carpesa, Benimaclet, Massarrojos, o la castellanoparlant Almoradí (però on perduren trets matriarcals).

També afegirem, amb paraules tretes d’uns escrits de Pere Riutort sobre alguns aspectes de la seua vida i del seu treball a favor de la cultura del Poble Valencià (però que són paraules que, de manera semblant, m’han aplegat d’altres persones, durant l’estudi), que, per això mateix, tenim present que “Hemos de luchar contra falsedades históricas, que han llegado a considerarse verdades, después de siglos que nos las han hecho oír en ambientes sociales y de docencia popular. Estas falsedades tienen el fundamento político de unas leyes injustas e inaceptables, como la actual ley de preponderancia del castellano sobre la lengua de nuestra tierra. Se llega a la consideración constitucional, que el castellano es un derecho y una obligación y que nuestra amada lengua tiene hasta entre nosotros, una categoría jurídica y social muy secundaria” (p. 172).

Així, no han estat en la mateixa situació els sants protectors dels llauradors en l’àmbit lingüístic i anteriors a l’entrada de Sant Isidre en part de la Corona Catalanoaragonesa (fins i tot, després de la guerra espanyola de 1936-1939), que el sant castellà, no sols per influència del règim franquista sinó, com ara, perquè el papa Joan XXIII declarà que Sant Isidre, entre altres coses, seria el patró dels llauradors espanyols.

En eixe sentit, adduirem les paraules del papa Francesc en l’encíclica “La joia de l’Evangeli”: “En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió social de les seves vides configurant-se com a ciutadans responsables en el si d’un poble, no com a massa arrossegada per les forces dominants. Recordem que ‘el fet de ser ciutadà fidel és una virtut i la participació en la vida política és una obligació moral’. Però convertir-se en poble és encara més, i requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu involucrada. És un treball lent i ardu que exigeix voler integrar-se i aprendre a fer-ho fins a desenvolupar una cultura del trobament en una pluriforme harmonia” (no. 220).

En aquesta línia, Internet resulta u dels canals més eficaços per a aquest eixamplament de lo local cap als possibles turistes, cap als lectors i cap a la resta de la població, de forma que ens convertim en ciutadans que ens involucrem en el fer-nos Poble (com ja fem moltes persones i, cada vegada, més), però ”no com a massa arrossegada per les forces dominants”, com escriu el papa Francesc, en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (no. 220), sinó com a impulsors i forjadors del nostre Poble, i, fonamentalment, des de les poblacions rurals i des de les ciutats amb major esperit emprenedor en els temes etnològics relacionats amb el País Valencià com també, i, millor si és així, amb la resta de l’àmbit lingüístic.

A més, ens creem com a Poble viu, creatiu, amb molta iniciativa i, a més a més, actuem en benefici de tots els germans i des de les arrels de la nostra història i de lo matriarcal i, així, reviscolant trets psicològics i culturals de lo que forma part de la vida rural, la qual, durant segles i segles, ha sigut el motor de l’economia i encara continua vinculada a festes agrícoles com les dels Sants de la Pedra.

Però també “fem Poble”, a través d’un mitjà poc estés fins ara: deixant de considerar que lo que és il·lustrat és lo únic bo per al Poble, ja que l’estudi sobre els Sants de la Pedra ens demostra que les idees de la Il·lustració portaven a un racionalisme que tractà d’anul·lar les diferències culturals (com ja havia començat, sobretot, amb el triomf del Renaixement, en els segles XV i XVI) i que lo que prioritzem és impulsar el nostre Poble i la nostra llengua i la nostra cultura, partint, bàsicament, de totes les persones que viuen amb nosaltres en el País Valencià i dedicar part de l’economia i de l’esperit emprenedor i també implicar-nos en la promoció de tot lo que té a veure amb lo vinculat a tot l’àmbit lingüístic i fer-ho perquè, simplement, no sols hi ha una altra cultura prou estesa entre la nostra (la castellana, i molt a nivell dels mitjans de comunicació social) sinó que convé reforçar més encara la llengua i la cultura catalanes:

  1. Perquè és amb la que ens identifiquem i la pròpia del País Valencià i de tot l’àmbit lingüístic.
  2. Perquè actuem per a que tinga llarga vida i per a que no passe a la posteritat ni siga assimilada per una altra i
  3. Perquè considerem que som moltes les persones que, vivint en tot l’àmbit lingüístic, compartim objectius comuns i que els fem costat, però revivificant la llengua i la cultura catalanes a través de la implicació junt amb persones de distintes generacions i de punts de vista diferents, però des d’una visió en comú, visió que, com s’ha pogut deduir (ací com també per mitjà d’altres estudis i de publicacions obertes sobre la nostra cultura, en lo religiós, en lo etnològic i, com ara, en lo lingüístic), mostra que hi ha signes matriarcals en la nostra cultura i que, per tant, començant per la llengua catalana, el nostre Poble és matriarcal com també ho són molts Pobles i moltes cultures del món.

 

  1. La cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra i a la tolerància en el segle XXI: més que una festa religiosa.

 

Després d’haver tractat, d’una manera un poc més particular, sobre lo matriarcal en el País Valencià (però també oberts a la realitat en les altres poblacions de tot l’àmbit lingüístic), passarem a escriure sobre com la cultura popular vinculada als Sants de la Pedra (la festivitat dels quals està prou estesa en bona part del Poble català, del valencià, de la Franja d’Aragó i, fins i tot, es conserva en el balear), pot fer-nos defendre, tolerar i expandir el fet matriarcalista, el matriarcalisme, per un motiu més (no sols el de la promoció d’aquesta festa i, a més, amb una intenció molt més de formació cultural i junt amb el poble senzill que com una part més de la cultura de masses): aplana una convivència més transigent entre persones de cultures diferents, però, àdhuc, amb uns mateixos objectius (i oberts, nosaltres, a aprendre amb persones amb una línia de pensament distinta a la nostra) i que s’impliquen en la vida decidides a viure en comunitat i sense esperit imperialista ni colonitzador com també disposades a anar cap al demà prioritzant més el futur que el passat, això és, amb esperit juvenil, amb il·lusió, amb espenta, amb iniciativa, etc.

Per tant, estem parlant d’una possibilitat d’enfocament d’aquesta festa, en un sentit que no va únicament dirigit cap a lo religiós (en la línia més ortodoxa, ni en la del Concili de Trento) sinó, molt distint: com un senyal més d’una pervivència matriarcal que, al llarg del temps, ha arrelat tant en la nostra cultura que, fins i tot, ha superat proves difícils d’intents d’anul·lació o de menyspreu i, per això mateix, volem que perdure molts anys de manera que aquest senyal siga conegut, no solament per les persones que viuen en tot l’àmbit lingüístic, sinó pels turistes i, per descomptat, pels curiosos.

Però, ara, a més, fa via per mitjà d’una unió de forces entre persones de tot l’àmbit lingüístic que, per exemple, han fet possible que bona part d’aquest estudi haja progressat (i que, igualment, haja comptat) amb un suport impensable davant la poca informació escrita de què partíem i que, en el millor dels casos (per exemple, en el de persones que havien estudiat més sobre els Sants de la Pedra abans que jo reiniciàs l’estudi en el 2017), també havien contactat amb altres que havien portat a col·lació part de lo tractat ací o en temes pròxims, però sense aprofundir ni, fins i tot, sense imaginar a quins punts sobre la nostra cultura, portaria la recerca.

De veres: he aprés molt i, si hagués de triar un tret amb què resumiria què simbolitzen els Sants de la Pedra, dins del món de la cultura de tot l’àmbit lingüístic, ho resumiria en la paraula matriarcalisme, una forma de veure el món que, en un moment amb tanta diversitat cultural en moltíssimes poblacions valencianoparlants (i de tot l’àmbit lingüístic i, àdhuc, del món), va unida, igualment, a un component molt clau en el segle XXI, la tolerància, no entesa, per descomptat, com un patiment, sinó com un estar obert als altres i acceptar que els altres puguen ser, pensar, actuar, organitzar-se, fer, imaginar, viure, etc. de manera diferent a cada u de nosaltres.

¿Promoure un tret religiós, en els temps que corren i, a més, tenint present, com ara, que, segons moltes persones, lo religiós està a la baixa? Doncs, sí:  ho fem i el promovem. Fins i tot, mitjançant la rama de l’etnologia com un pont que permet que, dues persones, de dues llengües maternes diferents però que, per exemple, viuen en el País Valencià, en Catalunya o, com ara, en la Franja d’Aragó, hi troben que hi ha un motiu pel qual viure i, sobretot, pel qual passar del jo al nosaltres, del cinisme (o del narcisisme, o bé del personalisme), a restar obert a conviure, amb bon cor, enmig d’un món amb moltes persones de llocs ben diferents (en el seu origen) però que, per a millorar la qualitat de vida (que no vol dir enriquir-se fent colonialisme o trepitjant el veí), desenvolupen més l’associacionisme, l’esperit comunitari i, per descomptat, els estudis relacionats amb la cultura popular i que, a més, no tracten els catalanoparlants com si fossen esclaus en les poblacions on la llengua catalana ha sigut la més parlada històricament, com a mínim, des de l’expulsió dels moriscs (1609-1614).

Així, aquesta actitud davant la festa dels Sants de la Pedra va unida a un simbolisme (que hem detallat en altres apartats de la recerca) i ens donarà moltes pistes que cal estendre en aquest món actual (i de cara al demà) on la defensa de la cultura popular encara representa, per a molts catalanoparlants, arrelar en la terra, ser tolerants i esperit d’iniciativa, fins i tot, a partir de les investigacions, de les aportacions que sorgeixen a poc a poc i de cara a revivificar i a tornar a la població que està interessada per la nostra cultura part de lo que, mitjançant els estudis i les preguntes, incorporem i assimilem al nostre coneixement previ sobre la religió, sobre la nostra història i sobre els costums vinculats a la nostra llengua.

Igualment, tot seguit, en aquest apartat (reservat, un poc més, a la cultura popular), analitzarem trets psicològics que es desprenen dels Sants de la Pedra i, sobretot, de Demèter (en relació a Persèfone), com dos motius per a justificar el reviscolament d’aquest llegat matriarcal i simbòlic, molt present en la nostra cultura.

En primer lloc, i, per a evitar indiferències interculturals, començarem amb unes paraules de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) tretes de l’entrada “2014.nov.05 – Josep Fontana: ‘Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana’ (La identitat catalana a la història, l’independentisme)” (http://www.cucadellum.org/2018/08/2014nov05-josep-fontana-hi-ha-un-fort.html), publicada en el blog “CUCADELLUM.ORG”, en què ens presenta com també estan fent altres persones (tot i que l’historiador ho fa amb unes altres paraules), que la llengua catalana està estretament vinculada a lo matriarcal. Així, quan li pregunten “Hi ha trobat la clau de volta de la incomprensió de Madrid?”, ell passa a respondre. Amb retocs lleugers, llegim:

“Reflexionant-hi més després, no ho dic al llibre [‘La formació d’una identitat. Una història de Catalunya’]. La societat i la cultura castellanes tenen un antecedent que ha marcat aquesta actitud: la mala vivència de tres religions a l’edat mitjana, que és, més que per motius religiosos, resultat d’un refús cultural global. Cal recordar que raça és una paraula d’origen castellà, que inicialment vol dir ‘defecte d’un teixit’, i això s’acaba aplicant a la raça de jueus i moros… És clar que hi ha un fort component de refús cultural dins de la societat castellana… Es pot veure a El coloquio de los perros, de Cervantes, on el seu odi, terror i repugnància cap als morescos és desorbitant. És una societat que creix amb una mena d’incomprensió respecte a les diferències culturals dels altres, i no entenen mai per què no s’adapten als seus costums. A partir del moment de la seva unió als països de la Corona d’Aragó, amb un sistema polític que garanteix moltes més llibertats que a l’altra banda, encara es dificulta més l’assimilació. I els problemes d’incomprensió encara funcionen avui”.

Però, per a copsar millor l’esperit de Josep Fontana, afegirem que, en l’entrada “Josep Fontana i la identitat catalana. Recull de cites a les seves entrevistes” (http://www.cucadellum.org/2018/08/josep-fontana-i-la-identitat-catalana.html), publicada en el blog “Cucadellum.org”, manifesta la seua visió sobre la tolerància:

“Senzillament, jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents”.

Sens dubte, unes frases molt importants en el segle XXI i amb què estic totalment d’acord.