Una altra composició en què hi ha versos que reflecteixen signes matriarcalistes, i que figuren en l’esmentada antologia, és “Visió”, de Pere Gimferrer (1945). Així, parla d’obscuritats i, ben prompte, plasma un nexe entre lo actiu i lo passiu i es decanta per lo feminal, puix que va unit a dinamisme:
“entre l’aire i la fosca: l’arbre, un ésser
plantat al mig, al cor del remolí dels signes,
com el teu cos” (p. 188).
Altrament, ens parla d’un fosc moviment rotatori i d’una persona (possiblement, una dona), qui trau de dubtes l’altre per mitjà de sons, un detall que ens podria dur als balls de bastons, en què tocar la terra fa que no romanga morta, ans fèrtil: “El teu cos
diu sempre allò no dit. Constant, ho pronuncia
amb el seu perdurable crepitar de fruit únic,
de fruit que penso i dic i m’enlluerna” (p. 188).
Amb raó, el poeta li indica
“que no abandona el món retinià, que hi persisteix
com l’empremta d’un sol carbonitzat.
En dos temps diferents,
la paraula i el cos, la pupil·la
i el nu que el crea.
Estesa d’ombres” (p. 189).
En conseqüència, podríem pensar que la mirada entre ells és simbolitzaria la presència en el món terrenal, en què ella deixa un record per a l’esdevenidor (la marca que persistirà en el sòl) i, a més, en un ambient femení (la color del carbó). A banda, lo masculí (la paraula) i lo corporal i material són empeltat junt amb el lligam mare-fill (els ulls i la nuesa femenina que origina el nadó): paraula / cos, ull i primers moments de vida / part.
Adduirem que, al llarg del poema, Pere Gimferrer escriu molts mots de la família de la foscúria: obscuritats, fosc, carbonitzat, “negre del teu pubis”(p. 189), la posta (p. 190), encara que, igualment, inclou la sinceritat (claror), com ara, quan posa que prefereix “la transparència
de la cova marina” (p. 189)
i quan cita la vesprada (la maduresa de la vida, arran la reflexió que sol caracteritzar l’etapa anterior a la vellesa), fins al punt que, en la plana 190, afig que “El cel
vermell fingirà l’aigua vermella de la posta:
el teu cos no fingeix. Silenci, bronze,
(…) t’enllaçava, i et veig ara, ja vista,
sota el fals maquillatge del cel buit,
i el teu cos, tan incert, és l’únic cert:
és la certesa feta resplendor” (p. 190).
És a dir, en passar l’home a la terra, a la realitat, ha fet possible que ell trobàs en el món terrenal lo que deien que n’hi havia en el celestial i que, en tornar ell a la dona, la felicita perquè lo femení no es desfigura per mitjà de les aparences, ni de la buidor de les paraules, ni en la vida: la dona, creativa (la variabilitat de què fa esment), fa que ella siga considerada una persona de fiar, sincera.
Finalment, inclina la balança per lo que més d’u menysprearia, però que ell agraeix i abraça: el mutisme (simbolitzaria la bona harmonia entre ambdós amants), el bronze (la senzillesa, d’aquest metall, sovint, posat en tercer lloc, després de l’or i de l’argent) i, no cal dir que el bon cor.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.