Continuant amb l’obra de l’investigador català de Castellserà, en el relat “El jove que va perdre la memòria”, capim trets matriarcals, com ara, el fet que el fill, jove, consulte els pares. Ells li demanen què farà i, com que no es decideix, el pare li diu “Jo li demanaria força riquesa” (p. 45) i la marona, en canvi, li exposa uns mots que recorden el paper receptiu femení (simbòlicament) i el nexe maternal: “Jo li diria que em vull casar amb ella” (p. 45).

Ara bé: quan ell ho comenta amb la noia, ella li fa una proposta més arriscada i, altrament, realista:

“-Abans de demanar-li res, digues-li que tens una criada que es pot comparar a ella de tantes coses que sap: que la deixi presentar i farà coses que li agradaran.

Així va ser” (p. 45).

Per consegüent, el minyó ha triat un detall present en molts personatges femenins en contarelles: la saviesa, la qual, en aquest cas, li aplanarà el camí. Això explica que el noi, ja en la cort, ho transmeta a la reina i que, així, es faça lo que volia la fadrina:

“-M’hauria de deixar portar una criada que tinc, que és molt sàvia, i veurà coses que, a vostra majestat, li agradaran.

Hi va consentir, la reina, i va enviar a cercar la noia” (p. 45).

Altra vegada apareix l’arquetip del rei, puix que els monarques, generalment, han estat promotors i protectors de la cultura i, en més d’un cas, àdhuc, han escrit les seues memòries o cròniques (per exemple, el rei Jaume I, nat en l’any 1208, i Pere el Cerimoniós, nascut en 1319, en la Corona Catalanoaragonesa, ambdues, en llengua catalana).

Tot seguit, la noia “va sortir de la seva cambra amb una gàbia a la mà, que tenia a dins dos ocells amb el plomatge pintat de blau” (p. 46) i demana a la regina si li agradaria escoltar les dues aus; i ella li diu que sí.

Aleshores, cada u dels dos pardals comenta a l’altre fets que han esdevingut de bon principi de l’encantament del xicot: que ell se n’havia anat a un país i hi havia trobat la perdició… I, com si ells dos (amb el lligam amb la figura de la mare, ací, la joveneta) fossen uns narradors, atrauen el seguiment dels altres:

“Tothom escoltava i, més que ningú, el jove, que (…) es mirava la noia com volent fer memòria (…).

-Sí: mira! Que la filla del qui havia d’ésser el seu botxí, li va fer la feina i, així, es va salvar” (pp. 46-47).

Com podem veure, la darrera frase exposa explícitament que la dona havia alliberat l’home.

Agregarem que, enllaçant amb el paper de mecenes de la cultura (ací, de la tradicional i vernacla), resulta significativa i interessant l’actitud favorable de la sobirana i de la cort, símbol de la política que hi havia en el territori que ella governava: “La reina s’aguantava l’alè, i tots feien el mateix. Tothom esperava veure com acabava la història. (…)

-Quin càstig li podrien donar, a l’ingrat? -féu un dels ocells.

-La reina hauria de dir…

La reina, verament interessada, ella que diu:

-Jo els faria casar.

-Doncs que recobri la memòria i que es casin” (p. 47).

En altres paraules: el cap d’Estat també és la màxima autoritat en temes judicials…, un fet que coincideix amb u dels papers de la matriarca en els colles del nord de Xile, entre els integrants d’aquest Poble matriarcalista d’Amèrica del Sud. Igualment, cal dir que la memòria (el passat, lo ancestral, les arrels…) connecta amb la dona.

Immediatament, desapareixen els dos ocells (ja han fet el seu paper) i “El noi va córrer a agenollar-se als peus de la reina. Amb la desaparició dels ocells, li havia retornat la memòria i va dir a la reina:

-Aquest ingrat sóc jo. La noia és aquesta (…). Ella em va ensenyar l’endevinalla. La gràcia que demano, i no en vull d’altra, és que em deixeu casar amb ella” (p. 47).

És a dir: el xicot demana clemència a la regina, ella li l’atorga (recorrent a la seua funció jurídica), “però amb la condició que havien de viure al palau amb ella” (pp. 47-48) i la rondalla indica que es feren unes festes molt grosses.

Finalment, direm que, així, es plasma que 1) el bon cor del xic, 2) la saviesa, el mestratge i l’educació per a la vida que representa la xica i 3) el caràcter obert i receptiu de la reina (deixa de fer ostentació i es posa més al servici, però no com a esclava, dels habitants del regne) exposen una cultura matriarcalista en la realitat catalana de temps del recopilador de Castellserà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.