El 30 de juliol del 2021, en què jo havia escrit un post en Facebook, amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, Julio Navarro Peris m’envià un correu electrònic en relació amb Polinyà de Xúquer (una població valenciana de la Ribera Baixa) i amb els Sants de la Pedra. El text deia així:
“Responent a la teua pregunta a Facebook et puc dir que, a Polinyà, ho celebrem el 5 d’Agost, dins la setmana gran (de festes) que comença (o millor dit, començava el 2/8[1] , Mare de Déu del Àngels: Barri del Àngels) i acabava el 6/8 (Crist de la Sang). Enmig, el 3/08 (Mare de Déu del Roser: Barri de la Formiga), 4/8 (Sant Josep: Barri de sant Josep) i 5/8 (Sants de la Pedra).
Com pots veure, els dies de les festes anaven per barris (pels tres que hi ha, els veïns dels quals ho pagaven absolutament tot) amb la corresponent competició: a veure qui feia la millor disparà (mascletà), castell, o cordà. Una altra, els Sants de la Pedra (la dels llauradors, que pagava la CNS[2] i que quedà totalment esmorteïda quan a la transició, amb la desaparició del sindicat vertical, i la del Crist, que pagaven els festers a base de rifes i loteries setmanals, ajudats i subvencionats per l’Ajuntament.
Per cert, el patró del poble no és, com pogués semblar, el Crist de la Sang, sinó Sant Sebastià, que celebrem amb una fireta, el 20/1[3].
Un altre camp de competició entre els barris de Polinyà eren les fogueres de sant Antoni, la vespra del 17/01[4]. A veure quin dels tres la feia més gran.
Les festes (cap a finals dels cinquanta) s’avançaren al primer d’Agost amb la proclamació de la reina i dames. Tot i que el tret d’eixida era el dissabte anterior al 2/8[5] amb la Retreta (una mena de carnaval, en ple estiu, on la gent eixia disfressada tant en pla individual com en grupets corresponents a les quadrilles).
També l’acabament de les festes s’allargà al dia 7/8 (dia dels iaios) i 8/8 (enterrament de la cassalla).
Ara, tot açò ha quedat en quasi no res, degut a la introducció, de fa pocs anys, de les falles, a les quals Polinyà, com l’aldea d’Astèrix, s’havia resistit amb heroisme.
Són molt cares les falles, i el poble massa menut per a aguantar tanta despesa. O falles o festes i, com no podia ser d’una altra forma, han acabat guanyant les falles. Unes falles, una només (¿on ha quedat la competència entre els barris?), de tercera regional, sent molt optimistes, en comptes d’unes festes populars que congregaven gent de tota la contornada.
Així són les coses”.
Un escrit interessant i en què es plasma que les festes dels Sants de la Pedra, com també les altres esmentades, a diferència de les falles, afavorien l’esperit de barri i la participació dels membres que en formaven part. Personalment, ho he viscut, des de xiquet, si bé en Aldaia (on visquí fins als trenta-huit anys, això és, fins al 2009), en relació amb la festivitat de Sant Antoni “el del porquet” (17 de gener). I, durant cinc anys que visquí en el Carrer Major, d’Alaquàs, en aplegar la festa del Còrpus. Són detalls que fan que es desenvolupe el sentiment de pertinença al barri i lo comunitari.
Acabarem dient que, el treball sobre els Sants de la Pedra, ens ha portat, entre altres coses, a la conclusió que, aquests sants vinculats amb el matriarcalisme mediterrani, estan molt arrelats en la memòria col·lectiva de moltíssims catalanoparlants i que, a més, són patrons (o se’ls fa molta festa) en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic (més, per exemple, que Sant Jordi, històric patró del Regne de València fins que, en el segle XVI, fou substituït per Sant Vicent Ferrer).
Com a anècdota, direm que, hui, 29 d’agost del 2021, en el grup “Cercle català d’història”, Joan Anguera Castelló ha escrit “El meu avi sempre deia ‘Sant Nin i Sant Non, a fer nones tothom'”, un refrany que encara no havíem recopilat.
Agraesc la seua generositat, com també la de les persones que, en algun moment, m’enviaren informació sobre els Sants de la Pedra i que m’aplanaren molt el camí, com també la de les que em feren costat o me n’enviaren de franc.
Notes: [1] Es refereix al 2 d’agost, com, posteriorment, ho farà en escriure “/8”.
[2] “Central Nacional Sindicalista”, nom que rebé, durant el la dictadura franquista (1939-1975), el sindicat vertical i, per tant, l’únic legalment reconegut, en Espanya, pel règim polític d’aquells anys. Existí entre 1940 i 1976.
[3] El 20 de gener.
[4] El 17 de gener.
[5] El 2 d’agost.