Enllaçant amb el poema “La masia”, vinculat amb la Renaixença i amb el sentiment de pertinença a la terra, el 10 de desembre del 2023 accedírem a l’entrada “Poetes de la terra” (http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html), publicada en el blog “Ciències Socials”, del valencià Toni Pitarch. Tot seguit, exposem alguns poemes de valencians. Per a començar, u de Juan Bautista Candau Martí (1872-1922), de Vila-real (població de la Plana Baixa) i que estigué molt en relació amb aquesta ciutat:
“LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA
Per tindre qui ens empare
en tot perill i desgràcia,
ens donà Déu una Mare
i esta és la Verge de Gràcia.
Mare tan bona i pietosa
per als fills de Vila-real
que assoleix gràcia abundosa
per sa invocació en tot mal”.
En aquestes dues estrofes, captem la dona (ací, la Mare de Déu) com a protectora, com la mare que empara els seus fills, que no els deixa caure. A més, llegim que és una mare bondadosa i que rep agraïments (com a resultat de l’auxili que fa al poble).
A continuació, el poeta Juan Bautista Candau Martí afig que
“El seu nom, ple d’harmonia,
de patriotisme i pietat,
és font de tota alegria
dels veïns d’esta ciutat.
Nom que invocat prop la cuna
per les mares, guarda als fills
i assoleix gràcia i fortuna
invocat en els perills”.
El patriotisme de què ací parla l’escriptor té a veure amb el matriarcalista que figura en els primers versos de l’himne de la Mare de Déu dels Desemparats, actualment, patrona del País Valencià, quan diu “La Pàtria valenciana”, com bé indica Pere Riutort en la seua explanació del 2018, però no amb el dels Estats-nació (de línia patriarcal) creats, sobretot, del segle XVIII ençà. Per tant, apareix el tema de la terra (aquesta pàtria), la font (l’aigua) de què sorgeix la joia de la vida, el de la maternitat i el paper de la mare amb els fills de pocs anys (el bressol, detall que, simbòlicament, representa el naixement).
Igualment, l’escriptor addueix que
“Per desgràcia, nom tan rar
de patriotisme tan ric
cada dia el van deixant
les dones, per bast i antic.
Quan és el nom més gloriós,
que la Mare de Déu té,
puix quan té de gran i hermós
tot per la gràcia li ve.
Nom dolcíssim que ha adornat
totes les nostres victòries;
nom, que és record de les glòries
que han fet gran nostra ciutat”.
En aquest apartat del poema, l’autor considera que, àdhuc, les dones (les més fidels a la terra) arraconen el matriarcalisme (el patriotisme de què ell parla) i que cal estimar-la, entre d’altres coses, pel paper que Nostra Senyora ha fet per la ciutat, com a defensora i perquè ha possibilitat les victòries.
Finalment, Juan Bautista Candau Martí exposa que
“La Verge és el fil d’or que enllaça
nostres santes tradicions
dignificant nostra raça
en múltiples ocasions.
Vila-realenca graciosa,
Mare dolça sense igual:
mireu sempre carinyosa
als fills de Vila-real.
Primer cauran les canteres,
per les que el riu va encaixat,
que oblidem mai el que Tu eres…
la glòria d’esta ciutat”.
Per consegüent, la dona (ací, Nostra Senyora), no solament és l’advocada de la ciutat i dels seus habitants, sinó de la nació (“raça”, nom que, en el primer terç del segle XX, rebia el concepte de nació, entesa com a poble cultural), sinó que el poeta (i molts fills de Vila-real i de la terra), la tenen present.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.