Una rondalla en què es parla de fer el bé i que, qui ho fa, es veu compensat perquè moltes persones amb qui es troba pel camí, li ho fan fàcil, és la rondalla “En Fidel”. El pare de Fidel, deixa una clau per a quan el fill és gran. I, quan la clau passarà al fill, quan ja és jove, el xicot tocarà un roc i, aleshores, apareix un estable ple de cavalls i ell en tria u i se’n puja. Aquest cavall, molt prompte li diu que no agafe un barret d’una dona (aquest barret simbolitza les aparences), perquè, si no, tindria migranya. Però, l’agafarà i, des d’aleshores, Fidel seguirà les indicacions del cavall, aconseguirà l’objectiu, no sols amb diligència sinó, igualment, donant ell moltes facilitats als altres.
A banda, en un passatge posterior, en lloc d’agafar uns peixos, “El xicot va creure. Llençà els peixos al mar, pujà al cavall, i tornaren a agafar la via al pas” (p. 367) i, molt prompte, “els comparegueren tres gegants afamats” (p. 367). Immediatament, el cavall diu a Fidel “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.
El noi va creure. I tan contents van quedar els gegants que li van dir: -Vaja, ja veiem que ets un bon xicot. Digue’ns què és el que cerques, que t’ajudarem” (p. 367).
A més, no solament li ho posaran fàcil sinó que, junts, fan camí, per exemple, “cap a cal rei. El cavall amb en Fidel es posà a córrer com el vent, i hi arribaren tots plegats” (p. 367). I, així, també els peixos, els quals, que ara estaven molt millor, respondran ràpidament a la demanda de Fidel i, així, faran que molts peixos troben unes claus. I, successivament, en altres passatges.
Però Fidel, a més, creient, no agafa els pardalets d’un niu de garses (“els petits”, p. 369), i, “Al mateix moment van arribar les garses velles i totes agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits” (p. 368), li fan costat immediatament, per mitjà de lo que elles poden fer amb major agilitat, de manera que isquen guanyant les dues bandes.
I, quan ja són molt a prop del rei, el rei diu que ell també vol reviure, així com Fidel ho fa en un passatge pròxim al final. Però no serà així, i, a més, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis anant a viure al costat dels pares, i essent sempre més feliços. Un cop casats, el cavall, va dir a Fidel: -Ara que ja t’he ajudat, me’n vaig. Sàpigues que jo sóc l’Àngel de la Guarda, enviat pel teu padrí que no és altre que Nostre Senyor” (p. 368).
Per tant, parlem d’una rondalla que descriu com en Pineda de Mar, com en moltes poblacions catalanoparlants, no es prioritza l’enveja (el rei, al final de la rondalla), ni les ànsies de poder (però sí que es considera positiu manar) i, per descomptat, viure i actuar, estar oberts als altres (perquè sempre hi ha persones disposades a aplanar-nos el camí i nosaltres el d’ells), i que, com en l’esperit comunitari, si tu aportes per mitjà de lo que t’és més fàcil i de lo que més t’encoratja i que fa que la vida tinga sentit i, a banda, moltes persones també ho fan en el mateix sentit, i tots anem cap a un mateix objectiu (ací, relacionat amb el casament de Fidel amb la dama, com també de l’acció que portarà Fidel i més membres que prenen part en la rondalla), no solament la vida resulta més agradable i planera, sinó que, igualment, va acompanyada de cordialitat i tot (ací, presents en la figura del cavall) i amb confiança en u, en moltes persones i en el demà.