Arxiu d'etiquetes: persones de bon cor

Persones amb bon cor, altruistes i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula, com també la bondat i l’altruisme és “Ses sabates de pell de poll”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, un rei i una reina que només tenien una filla, es troben que, un dia que tots tres anaven a missa, la filla es troba un poll, a qui ella, d’amagat, donarà de menjar i farà possible que cresca i que, fins i tot, siga com un vedellet (p. 55). Aleshores, la princesa ordena que el carnisser mate el poll (p. 55), que el calatraví (l’adovador de pells) li faça una pell adovada i que el sabater li faça unes sabates garrides i tot. Ara bé, es carrega el carnisser, el calatraví i el sabater.

Un poc després, veiem que la filla del rei entra a la cambra i que es posa les sabates noves que li havia fet el sabater i, als pocs dies, diu a son pare:

“-Mon pare, no em casaré en no esser amb es qui m’endevin de quina casta de pell són aquestes sabates.

-I de quina pell són? -diu son pare.

-Això sí que no ho diré! Ni a Vossa Reial Majestat! -diu sa pitxorina-. M’ho ha d’endevinar es qui s’haja de casar amb mi.

-I que ho dius de bo que sols et casaràs amb es qui t’ho endevin? -diu son pare.

-I tant de bo! -diu ella” (p. 57).

I, com que el rei la veu tan encarada, fa unes dictes en línia amb lo que ella li ha comentat (p. 57). Ara bé, qui no ho encertàs, es portaria moltes vergades.

A més, veiem que, com que ningú no ho encertava, hi ha tres germans que es plantegen anar a cal rei a tractar de superar la prova i, així, casar-se amb la princesa (p. 58). El major, En Rafel, se’n va i, pel camí (com, després, el segon, En Biel), es troba un home estés a qui, en lloc de retirar-l’en, fa que hi romanga. I, en acabant, ni En Rafel ni en Biel es podran casar amb la filla, perquè no li ho encerten i, immediatament, fan via abans que els arribassen els criats.

En canvi, el petit, En Pere, se’n va cap a cal rei i, a mitjan camí, quan veu que hi ha un home adormit, li obri els ulls i aquest home li demana “Per què m’has despertat?”. Aleshores, En Pere li respon que un cotxe “Vos hauria passat per damunt i n’hauria feta una coca, de sa vostra còrpora.

-Sa raó et vessa per dalt ses espatles! -diu aquell.

Aquell home, llavors, agafa En Pere i li diu:

-Mira! Tanta de sort per tu que m’has despertat. Sé que sou tres germans que resolguéreu d’anar a veure si endevinaríeu de quina pell són ses sabates de sa filla del rei. Jo que ho sé, volia dir-vos-ho, però sols a un des tres, as qui primer em demostràs tenir bon cor. Per aquest motiu, vos vaig voler fer una prova de venir-me’n a fer s’adormit as mig d’aqueix camí” (p. 63). I, així, de nou, en aquesta rondalla, també es plasma que les cultures matriarcals prefereixen les persones que actuen de bon cor. I, en línia amb això, l’home addueix a En Pere que, en relació amb els altres dos germans, “Jo  (…) no els vaig voler dir res d’allò de sa pell de ses sabates de sa filla del rei. Ara: a tu, t’ho diré, perquè has demostrat es teu bon cor (…) i es mèrit està que ho has fet sense conèixer-me” (p. 63).

Al moment, l’home, qui li comenta que sí que sap de quin tipus de pell són les sabates de la princesa, li diu que es pegue una gratada al cap i, quan li cauen uns quants polls damunt, li afig que d’eixe bestiar estan fetes les sabates de la filla del rei (p. 63). I, quan En Pere li pregunta si li enganya, l’home li respon “Ara és hora d’enganar! (…) Toca! Fes sa teua via cap a cal rei. Vejam si la te fas teua, a sa seua filla” (p. 63).

Immediatament, En Pere fa marxa cap a cal rei i, com que és un home “tan desimbolt i mesclant tan poques reverències” (p. 64), els criats, primerament, no li ho posen fàcil. Però, com que ell actua amb molta espenta, se’n van al rei, li ho comenten, el rei fa via cap a on era la filla i, llavors, ella li demana de quina pell són les sabates que porta (p. 65). En Pere segueix les indicacions de l’home que havia trobat pel camí i diu a la princesa:

“-Veu aquest bestiar, Senyora Altesa? (…) Idò, d’aqueix bestiar és sa pell de ses sabates de Vossa Altesa” (p. 65).

Però la filla del rei, que veu que En Pere ho ha encertat, al capdavall, li respon:

“-Sí que ho ha endevinat!” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Tu ets es fill”, reis oberts i amb bon cor

 

En línia amb acompanyar els pares quan ja són ancians i, igualment, amb el tema de l’hereu, i, sobretot, amb actuar oberts i amb bon cor, en la rondalla “Tres germans deixondits”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896 i publicada per Institució Francesc de Borja Moll en el 2021, en el Tom II, es trau el tema de l’herència però, principalment, el de la família i el de les persones de bon cor. Així, comença parlant d’un pare que tenia tres fills, En Pere, En Pau i En Bernat, tots ells deixondits, això és, desperts, vius, amb reflexos (p. 112). Tot seguit, llegim que “Se morí i només deixà mig hort de terra amb un morer.

Posà en es testament: faç mon fill hereu” (p. 112). O siga, que el pare feia hereu el seu fill. Però, com que n’eren tres, molt prompte opten perquè “Lo millor serà que anem al rei, i ell que faça sa sentència” (p. 112).

El rei accepta la proposta dels tres germans i, com que tots tres eren molt vius, el monarca tria per una opció curiosa i que, com veurem, té relació amb la família. Així llegim: “crida un pintor i es tres revetlers, i diu a aquests:
-Per fer sa sentència que em demanau, he mester un retrat de vòstron pare. Donau quatre indicis de sa seua fesomia a aquest pintor i el ens retractarà.

Los hi donaren, i aviat sa figura estigué feta.

El rei la penja a una paret, fa venir es tres germans, i els entrega una ballesta i tres fletxes perhom[1], i els diu:
-Hala!, desparau
[2] aquestes fletxes a aquesta figura. Es qui n’hi acorarà una més endins, as mig des cor, aquell serà s’hereu.

Es major pren sa ballesta, desparà ses tres fletxes, i totes les clavà ben endins, al mig des cor de sa figura.

Pren sa ballesta es segon, despara i tengué tan bon dret com es major.

Entrega sa ballesta as darrer.

Es darrer, en lloc de desparar-la, la torna al rei i li diu:
-Senyor rei, pes mig hort de terra i es morer, ni per tot quant me pogués haver deixat mon pare, jo no despar a una figura, a semblança seua. Si per esser hereu, li he de desparar ses fletxes, m’afluix de tot quant me puga tocar.

-Tu ets es vertader fill! –diu tot d’una el rei-. Tu ets s’hereu! Ja no importa que despares! Ja està feta sa sentència!

En Bernadet se n’anà a ca seua, i posseí des d’aquell dia, es mig hort i es morer” (p. 117).

Com hem pogut veure, el rei premia el fill que sí que té cor. I el fet que el rei, com en moltes rondalles en llengua catalana, també en tinga, és motiu per a considerar que aquesta rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896, plasma una cultura en què es prima molt més les bones relacions en la família (no disparar el pare) abans que la competició a veure qui pot més, encara que siga a costa de tombar la part emocional (el cor) de la persona i dels altres.

Afegiré que ha sigut una de les rondalles que més m’ha impactat i que, per això mateix, la passí, immediatament, a Facebook i la comentí a una persona que, un dels primers dies de la primavera del 2017, després d’un cas de què isquí com a innocent i en què jo podia haver posat costera amunt el futur d’un possible batle d’una població valenciana (qui ho seria, uns mesos després) i, sobretot, dels meus pares, ell, em digué: “No, per favor: encara que siga pels teus pares. No ho faces”. I la meua resposta, com la que diguí a una dona molt vinculada amb la família de ma mare, fou “Ho podria fer. Però no ho faré, pels meus pares; perquè si ho fera, me’ls carregaria. I me’ls estime”.  I trií no fer-ho, perquè considerí que els meus pares sí que havien actuat de bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquesta rondalla, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Per cada u, a cada u.

[2] Sinònim de “disparar”, considerat com a genuí en el DCVB.