Arxiu d'etiquetes: música eròtica en valencià

La tarara

General, , , , , , , , , , , , , , ,

 

En relació amb el dia de Pasqua i amb els tres dies de Pasqua que, com escoltem en la cançó “Atxumbala”, són dies de jugar (o siga, Diumenge de Resurrecció, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua) i en què els fadrins i les fadrines de moltes poblacions valencianes solien eixir a cercar parella, aprofitant que l’oratge afavoria fer més vida social, direm que Mc Albert, el 24 de juliol del 2020, en el grup “Per les sendes de Cavanilles”, plasma una versió de “La tarara” que diu aixÍ:

“Un dia de Pasqua

un xiquet plorava

perquè el catxirulo

no li s’empinava”.

 

En escriure jo, aquesta variant, de Mc Albert, en diferents llocs de Facebook (començant pel meu mur), el 24 de juliol del 2020, trobí respostes immediates, com ara, unes quantes en el meu mur, eixe mateix dia, de Cristina Pons Claros i de Jose V. Sanchis Pastor: Cristina Pons, en relació amb la festa de Pasqua i a la música eixe dia i Jose V. Sanchis, tocant el tema de les paraules “figuera” i “favar”. Aquesta variant anava acompanyada de la pregunta “¿Coneixeu la versió eròtica d’aquesta cançó de Pasqua, d’eixa que, entre altres variants, parla d’un camp de faves i més? L’he sentida, però no la tinc. Fa referència al catxirulo (estel),  o siga, al penis”. Immediatament, Rosa Saus, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, escrivia “Eixa cançó és LA TARARA”.  Tot seguit, però en el meu mur, Cristina Pons Claros comentava “Nosaltres la cantàvem en Pasqua. Són estrofes soltes:

‘Ja ve dia de Pasqua[1],

dia  de les mones,

ai, que pantorrilles[2]

tenen les xicones!

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la balle jo”.

 

I, tot seguit, addueix: “Sempre s’ha cantat per Pasqua. Ja et dic que la unió de les diferents estrofes és ‘La tarara’. Jo ho recorde així: cantant-la fent un redó, tots i totes agafades de les mans.

S’afegixen[3] versos nous, burles, que se’n feien a la gent del poble. Però això va de temps molt antics, eixos personatges ja no viuen.

‘Els panous de Poldo [era un forner]

no volen pujar;

les dones, calentes,

li volen pagar.

Els de ca Vendrell [altre forner]

han eixit[4] pitjor:

no li diuen res

perquè és un discutidor”[5].

 

A continuació d’aquestes línies de Cristina Pons, Jose V. Sanchis Pastor n’escrivia  una que diu així[6]:

“Si vols plantar un bon favar (7),

sembra-lo[8] per la Mare de Déu del Pilar[9].

De la collita de les faves,

un collar jo et faré

i la figa més bonica,

enmig que te la posaré”[10].

 

La resposta al “camp de faves” aparegué escrita en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, on, el 25 de juliol del 2020, Lola Llopis Aranda plasma:

“Entra la tarara

en un camp de faves

i, al cap de mitja hora[11],

les deixa pelades[12].

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la balle jo”.

 

Continuant amb la cançó de “La tarara” i amb el tema del camp de faves, direm que, en el llibre “Música tradicional d’Aldaia”, elaborat per Carles A. Pitarch Alfonso junt amb Antoni Andrés Ferrandis i editat per l’Ajuntament d’Aldaia, en el 2017 (parlem de la primera edició), hem trobat una versió de la cançó eròtica “La tarara”, amb el títol “Entra la tarara”, la qual, amb lleugers retocs, diu així:

“Entra la tarara

en un camp de faves

i al cap de mitja hora

ja estan pelades.

 

(Tornada)

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la bailo yo[13].

 

El dia de Pasqua

Miquelet plorava

perquè el catxerulo

no li s’empinava.

(A la tornada) 

 

El dia de Pasqua

Vicentet plorava

perquè el catxerulo

no li s’empinava.

(A la tornada)

 

Ella porta pirri,

i pintetes, morrongos;

colorets postissos

p’a enganyar al nóvio.

(A la tornada)” (p. 313).

 

 

Finalment, direm que, una cosa que m’ha cridat molt l’atenció, ha sigut que, entre ahir (quan la posí a l’accés de moltes persones en uns quants vídeos en valencià) i hui, molts catalans m’hagen comentat que, si de cas, la sabien o l’havien sentida en castellà, però no en català.

Bon Dilluns de Pasqua i bones festes de Pasqua.

 

 

Notes: [1] Aquesta cançó, “La tarara” és molt coneguda i, en els dies immediats a escriure-la en Facebook, moltes persones en plasmaren formes semblants.

[2] Castellanisme inadmissible, en lloc de panxell o, per exemple, de tou de la cama.

[3] Textualment. És una forma correcta.

[4] En el text de Cristina Pons Claros, ixit.

[5] Hem fet retocs lleugers per a facilitar la lectura de la cançó.

[6] En el meu mur, el 24 de juliol del 2020.

[7] Un favar és un camp on es planten faves.

[8] Textualment, en lloc de la forma genuïna “sembra’l”.

[9] La festivitat de la Mare de Déu del Pilar és el 12 d’octubre.

[10] Aquesta és la segona cançó que escrigué Jose V. Sanchis. Com veiem, apareix la paraula “faves”.

[11] En l’original, “de mig hora”, forma no genuïna.

[12] En l’original, “pelaes”, amb la pronúncia vulgar.

[13] Jo, que vaig nàixer en Aldaia, des del moment en què la vaig cantar per primera vegada, ho he fet amb la lletra “que la balle jo”. Igualment, hem escrit “Miquelet”, “Vicentet” i “p’a” (en lloc de la reducció “pa”, per influència de la forma castellana “para”, ja que la forma valenciana és una simplificació de “per a”, en més d’una font, escrites “p’a”), perquè les considerem genuïnes i, això sí, comentarem que, popularment, es pronuncien “Micalet”  i “Viçantet”.

Els ous de Pasqua

General, , , ,

 

El 28 de març del 2021, Jesús Banyuls Garcia, en un correu electrònic, m’escrigué aquesta cançó de Pasqua (i eròtica), encara que, en una versió reduïda, com ell indicava. Diu així:

“Ja ve Pasqua i tot s’ha de pensar:

 en la xicona per a festejar,

perquè diuen que hi ha una costum

de pagar-nos el berenar.

 

Ja sabrà, ta mare, que festeges,

i un bon berenar vull que em prepares.

I tant li va demanar,

que, ella, li va contestar:

dos pans ‘quemaos’ tindràs

i el ditet et xuclaràs.

Però vull que entengues

la moda que hi ha:

que m’has de dur ous i sobrassà[1]”[2].

 

 

De nou, veiem que, en la música eròtica en llengua catalana  està molt reflectit el matriarcalisme, ja que és la dona qui tria i, a més, qui posa les condicions i, més encara, la darrera: l’home li haurà de dur ous i sobrassada.

 

 

Notes: [1] En el correu electrònic, Jesús Banyuls indica “sobrassà (da)”, amb què vol dir que, en la pronúncia genuïna, es diu sobrassada”.

[2] Agraesc, no solament la informació, sinó la seua disposició a fer costat el treball:  “Si necessites algun aclariment, no dubtes de posar-te en contacte amb mi”.

“La cançó del Jordi”, un exemple de persones amb molta espenta

General, , , , , ,

 

El 30 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Angelo Gil Falcó escrivia: “Parlant de cançons eròtiques, em ve a la memòria una que cantava a nivell d’amics’ Josep Guardiola i amics d’ell. Es deia ‘La cançó del Jordi’.

Deien alguna cosa així:

‘No hi ha déu que se’n recorde,

de petit, a dures penes,

tocava el culet a les nenes.

Un dia, al baixar l’escala,

va tropessar amb la cigala.

Els metges van dir:

‘això no és res’

i va morir a un quart de tres.

Per a fer-lis[1] la punyeta,

va morir amb la pixa dreta,

no podien alçar el bagul

per por que els donés pel cul’”.

 

En relació amb aquesta cançó, el 22 de desembre del 2020, en un altre grup de Facebook, Joan Carrera Casacuberta escrigué “Era molt més llarga. Jo no la sé tota, ni de bon tros… Alguna estrofa que recordo:

‘Quan en Jordi era petit,

se la pelava tota la nit,

s’entenia amb la pubilla

de la propera masia,

que, de nom, es diu Amàlia,

i en té, un cony, com una dàlia”.

 

Àdhuc, el 22 de desembre del 2020, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Jordi Roig Collado afig una lletra d’aquesta cançó d’en Jordi, la qual diu així:

“Aquesta és la història d’en Jordi,

que no hi ha déu que se’n recordi,

tot jugant a tocar esquenes,

tocava el cul a les nenes.

Arribava a casa seva escalfeït

i  se la pelava cada nit.

Un dia va trobar l’Eulàlia,

que té el cony com una dàlia,

i, de tant burxar amb el dit,

n’hi va fer un, de petit.

Espantat per sa proesa,

va marxar cap a Manresa

i, un dia, baixant l’escala,

va ensopegar amb la cigala.

Els metges no varen poder fer-hi res

I va morir a dos quarts de tres.

Però, per fê’ls-hi[2] la punyeta,

va morir amb la pixa dreta

i no podien tancar el bagul

per por que els hi donés pel cul.

I aquesta, senyors, és la història d’en Jordi,

que no n’hi ha déu que se’n recordi”.

 

Per mitjà de l’aportació d’aquestes tres persones, hem pogut tenir accés a aquesta cançó i, de pas, fer possible que es pogués difondre. Afegirem que té molts punts en comú amb la cançó “El vicari de Xodos”.

 

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna fer-los.

[2] Ús, en el camp musical, en lloc de fer-los-hi.

Jota de quintos (Benigànim)

General, , , ,

 

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 de juny del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, escrigué la “Jota de quintos”[1] de Benigànim (població valenciana de la Vall d’Albaida):

“JOTA DE QUINTOS

Els quintos de l’any 14

han sigut molt desgraciats:

eixiren a pegar volta

i Pere els ha denunciat:

 

‘— Ya no quiero beber

de tu tinaja,

porque he visto una cosa

que sube y que baja’[2].

 

Els quintos de l’any 14[3]

carabassa li furtaren

a Ximo ‘el del Coronal’

el dia que l’allistaren.

 

‘— ¿Qué es lo que me metes

que tanto me gusta?

— Un escolanet

en el llontal[4] de fusta’.

 

Els quintos de l’any 14

a les xiques cantarem

perquè mos crida la ‘quinta’

i prompte no les vorem.

 

‘– ¡Ay!, ¡sácamela!,

que la quiero ver,

¡Ay!, ¡métemela!’

que em dona gustet”.

 

 

Notes: [1] El 7 de desembre del 2020 posí aquesta cançó en el meu mur i Jose V. Sanchis Pastor, entre altres coses, comentà que “la cançó parla de Ximo ‘el del Coronal’. El Coronal és una heretat. HERETAT DEL CORONAL. I la família que treballava les terres són coneguts en Benigànim com ‘els del Coronal’. Ximo ‘el del Coronal’ era casat amb una germana de la meua rebesàvia”. Una heretat és una propietat rústica, això és, del camp.

[2] En aquesta jota hi ha una persona que parla castellà i fou el primer cas en què escrivien un fet així. Igualment, direm que, el 9 de desembre del 2020, poguí veure aquesta jota, gràcies a un missatge de Jose V. Sanchis Pastor, qui em remetia al mur de Salvador Blasco Peris, on hi havia un vídeo que es pot veure en Internet: https://www.facebook.com/watch/?v=1742862902469663, en el mur del blog “País Valencià, gent, terra,, força”, a què he accedit hui.

[3] Es refereix a 1914.

[4] Llontal, com aclarí Jose V. Sanchis Pastor, vol dir peanya, repeu.

“¡Ni Franco ho havia fet!”, conversa amb Pere Riutort i més

General, , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, reproduesc quasi tot l’escrit que publiquí, anit, en el meu mur de Facebook.  Diu així:

<<he rebut una telefonada de Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935) i li he parlat una miqueta sobre la idea que, en el 2017, tingué l’Ajuntament d’Alacant: canviar radicalment la lletra de la cançó eròtica “La manta al coll”. I, sense embuts, li he dit:

— ¡Ni Franco ho havia fet! ¡Són més carques i més conservadors de com volen presentar-se a través de les aparences!
I ell ha comentat:
— És una cançó masclista.
— No et negaré que hi ha passatges que puguen fer pensar això. Ara bé, que si tracten de fer això, estarien fent-ho de la cultura valenciana, tampoc.
¿Sabíeu que la cançó “La manta al coll” ha sigut cantada, per exemple, pel grup “Carraixet” en un vídeo que hi ha en Internet i en què, en el passatge de pesar-se les mamelles, les xicones de Xixona, intervenen moltes veus de dona? ¿Per què no fa, per exemple, la Generalitat Valenciana, una mena de cacera de bruixes contra els grups musicals i, a més, contra els artistes que canten aquesta cançó i moltes més, de tipus eròtic o en què intervé vocabulari vinculat a lo sexual?
¿És que no seria tan important que es retirassen les que van acompanyades de personatges mitològics o de la fantasia popular valenciana, per a fer por als xiquets?
¿És més pedagògic lo que pot provocar feredat i tot, que lo eròtic o vinculat a lo sexual? Recordem que la sexualitat té molt a veure amb el desenvolupament creatiu de la persona.
I, ¿per què es critica, però no amb arguments, per exemple, en estudis sobre la suposada violència de gènere,… amb molta informació de fonts de l’estranger? ¿És que la cultura relacionada amb la llengua catalana s’entén millor partint de valors i de la cosmovisió de cultures foranes? ¿Per què, en aquest tipus d’estudis, no es fan, com ara, entrevistes, preguntes obertes o, per exemple, sobre l’educació que les persones que informen a qui indaga, han rebut en casa, en la família o en el barri? ¿És que només és important lo que va en línia amb els dictats dels partits o dels moviments socials que es posen l’etiqueta de progressistes, d’esquerres o antimasclistes?
¿Només s’ha de tenir present lo que diuen les persones lletrades, amb estudis universitaris, amb diplomes, amb càrrecs polítics o empresarials i que, sovint, es presenten com a capdavanters i com una mena d’alliberadors de la pàtria? ¿I les idees, les opinions, la visió de la vida,… de cada una de les persones que integren la societat?
TOTES les opinions són importants. I, per això mateix, en la recopilació per a l’estudi sobre el matriarcalisme, de principi, no menyspree cap aportació (encara que, després, en trie la gran majoria, per a passar-les a l’escrit, llevat de quan es repetesquen).
Si està millorant l’estudi sobre el matriarcalisme, en bona mida, és per la col·laboració abnegada d’hòmens i de dones que, en alguns casos, fins i tot, t’envien uns quants correus electrònics que paga la pena plasmar: en el tema de la transmissió del saber, del paper de la mare i de la padrina (o àvia), de l’educació rebuda (però no en l’escola) i, per exemple en el de la música popular eròtica (o bé en relació amb el vocabulari sexual), la participació de moltes persones i, a més, de poblacions valencianes, catalanes i balears està resultant clau. I, això, des de primera hora del matí.
I ho dic, perquè, al meu coneixement, si no compartim lo que sabem (i, a més, sense fer ostentació de saber més que el veí), no esperem llarga vida per a la llengua catalana, ni per a lo que hi està relacionat.
I més: des d’ací, gràcies a totes les persones que heu decidit aportar part de lo que sabeu o, per exemple, de fer comentaris i que feu possible el “jo guanye – tu guanyes“, com es diu, ara, en el món empresarial>>.