L’educació matriarcal i la seua semblança amb la maternitat. Un exemple en Massarrojos (l’Horta de València).
Un altre exemple d’educació matriarcal, en aquest cas, relacionat amb la figura de la mestra, apareix en el llibre “Estampas de Massarrochos“, de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, en un diàleg popular (ací, amb lleugers retocs) sobre una docent (donya Vicenta):
“Les xiquetes Pepita Molins i Rosalieta Alandes declamaren graciosament aquest ‘Diàleg’ en valencià popular:
“PEPITA: -Rosalieta, ¿tu no has vingut hui a la Missa de Comunió?
ROSALIETA: -Sí, xica, ¡Feia un goig veure les xiques fadrines!…
PEPITA: -I les xicotetes, ¿no féiem goig?
ROSALIETA: -¡Calla, corruixes! ¡No m’has deixat acabar! ¡Clar que féiem goig! ¿Tu no saps que, si no hi ha xiquetes, no hi ha festa?
PEPITA:-¿Què li has demanat al Nostre Senyor en la Comunió?
ROSALIETA: -¿I tu?
PEPITA: – Doncs, jo, com enguany sóc clavariessa de la festa de Sant Vicent i, a la Senyora Mestra, li diuen donya Vicenta, mirava Sant Vicent, el dit en alt, de punta cap al cel, i li he demanat que visca encara molts anys entre nosaltres, li guarde un cel ben gran, ben bonic i que estigam junt amb ella totes les xiquetes de la costura. Ara, digues-me, tu, la teua petició.
ROSALIETA: – Jo, com tinc molt de pesar de que se’n vaja la Senyora Mestra, li deia també, a Sant Vicent: ‘¡La que vinga en el seu lloc, baixeu-nos-la del cel; perquè, si no és així, ni serà millor, ni més treballadora, ni més bona, ni més santa de lo que ha sigut per a nosaltres donya Vicenta’.
PEPITA: -¡Ai, Rosalieta? ¡Volguera dir-te una cosa, però no tinc pit!
ROSALIETA: -¿Què és? ¿Què és?
PEPITA: -¡Ai, no puc; tinc un botó!…
ROSALIETA: -¡Un botó! I, amb un botó, ¿a on vas, bajoca? A ma mare, li’n falten tres per a acabar-se la bata; ha corregut tota València i no en pot trobar, de germans. Com que tu, ¿a on vas amb un botó a soles?
PEPITA: -No m’has comprés, Rosalieta: però… ¡tinc un botó!…
ROSALIETA: -¿Altra volta? ¡Torna-li!
PEPITA: -¡Sí! ¡Altra volta! I, si no t’ho dic, rebentaré de pena.
ROSALIETA (Acariciant-la): -¿Quina pena tens, amigueta?
PEPITA: -¡És una pena que no sé com dir-te! Ara comprenc jo per què una mare plora la mort del fillet; per què els pardalets, a la seua manera, es queixen i ploren quan els roben el niu; per què els xiquets sense mare paren sempre tristons i, en la casa dels orígens, no hi ha alegria, ni riures, ni festes, ni explosions de goig; allí, el foc no calfa, perquè falta la calor de la mare; el caliu, tan necessari per als xiquets, per créixer acaronats als braços fent de bressol el pit i el cor maternals.
ROSALIETA: -¡Ja comence a comprendre’t, Pepita!
PEPITA: -¿Em comprens? ¿No és això? Com el caliu de la mare en la casa, així necessiten totes les cases d’un poble una mestra exemplar.
ROSALIETA: -Massarrojos l’ha tinguda molts anys. ¡¡Trenta-huit anys!!
PEPITA: -¡I sempre igual! ¡L’últim any, lo mateix que el primer! ¡Incansable, complidora, arxiu de sabiduria, prudència i joier de cristianes virtuts! ¡Cal sentir la seua jubilació! Reconeixent que té ben merescuts els honors del retir i descans.
ROSALIETA: -Doncs, ara, et diré una cosa. Vejam si em traus de compromisos: ¿què faríem les xiquetes per a estar sempre en companyia de donya Vicenta?
PEPITA: -Doncs veure-la sempre, no oblidant mai els seus bons exemples, fent lo que ens ha ensenyat. I tu, ¿no has pensat res més?
ROSALIETA: – ¿Què més, filla?
PEPITA: – Doncs, mira: jo he collit les més boniques flors i n’he trenat un ram. Cada flor simbolitza una xiqueta; els perfums, el nostre afecte i amor; que, si les flors els perden, nosaltres no els perdrem mai.
Accepte’l, volguda donya Vicenta, com una prova d’afecte que sempre, sempre, li conservaran les xiquetes de Massarrojos.
El ram de flors depositat en mans de donya Vicenta, per les seues alumnes, al final del simpàtic acte, deixà una nota intensa d’emotivitat de què no pogueren sostraure’s les sentides paraules dirigides per (…) donya Vicenta, mestra durant trenta-huit anys, per a l’esmentada mestra nostra, glòria i profit de Massarrojos” (pp. 340-342).
Com podem veure, hi ha un nexe entre l’educació, l’ensenyament i la maternitat. A més, una part important del poble agraeix l’aportació (i el paper de la mestra) i, finalment, l’educadora reflecteix trets que empiulen amb el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
