Un altre poema en què copsem el tema de lo maternal i del naixement és “Benvingut, Adam” (p. 46), en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho:
“Nostre cor avui s’enjoia
contemplant el xic nadó,
i unirem a tan gran joia
la dolcesa d’un petó.
Un petó en les galtetes
rosadetes per l’encant,
candidesa en les manetes,
boniquesa d’un infant.
Un infant porta alegria
resplendent com raig de sol,
i exquisida melodia
com el cant del rossinyol.
Rossinyol fent embranzida
i alegrant nostre camí,
has vingut a aquesta vida,
com un tast de cel diví.
Cel diví seràs pels avis,
iaia Rosa i Ramon,
i exclamem amb nostres llavis:
benvingut en aquest món!”.
Com podem veure, la joia que exposa la poetessa és dolça, de la mateixa manera que el símbol del nounat. A més, el mot “joia” com també “raig de sol” i “el cant del rossinyol” empiulen amb la primavera, estació associada a la infantesa.
Igualment, el nen és ben rebut en la casa, entre la família i, a banda, en el món. Tocant al vocabulari, direm que abunda en melositat.
Altrament, en la composició “Fent el pessebre” (pp. 49-50), es reflecteix la maternitat i en un llenguatge semblant i que evoca les relacions amb els xiquets de pocs anys i, ben mirat, trau el sentiment de pertinença a la terra (com ara, trets de la contrada i la figura del caganer):
“Tot fent el pessebre
amb cor d’un infant
(…) Posem ovelletes
amb un pastoret;
al cim, les cabretes,
i a prop, un poblet.
El pou a la plaça,
el gall al racó,
un pont fet amb traça
i un bon pescador.
(…) Ens porta ventura
un noi caganer:
posem la figura
darrere un recer”.
Però encara ho captem més en la composició “Benvinguda, Abril” (p. 53), dedicada a un nounat:
“De l’amor neix una estrella
i ha baixat del firmament,
contemplant la meravella
de l’encís del naixement.
I la vida s’il·lumina
amb la llum del nou estel,
de bellesa tendra i fina
encisant com flor de mel”.
Per tant, de la mateixa manera que, en la cultura colla, el déu Sol envia els raigs a la Pachamama (la Mare Terra) i, en el cristianisme, Jesús baixa del cel i naix en espai tel·lúric, ací ho fa un estel (el qual, com els raigs esmentats, simbolitzaria la part activa). I, així, es produeix un empelt entre les dues bandes de la persona i del Poble.
En acabant, l’escriptora de Monistrol de Calders addueix que
“És la flor de primavera
la més maca del jardí;
quan esclata la primera
tot és goig, tot és festí.
Com roseta perlejada
que flaireja tot l’entorn,
tu seràs, nina estimada,
el perfum de cada jorn”.
O siga, que hi ha una relació entre els qui viuen en la terra i la nina que ha vingut al món. Cal dir que, en el llenguatge sexual, la flor simbolitza la vulva i que, fins i tot, en aquest passatge, estaria en nexe amb la mare que ha parit eixa roseta que és benvinguda.
Finalment, Rosa Rovira Sancho considera que la naixença representa
“Un afany per cada dia
que ens desperti el sentiment
d’abraçar-te amb alegria
i estimar-te constantment”
i, per consegüent, enllaça amb el fet que els acostats i els de la vila cal que protegesquen els infants, un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
