En relació amb el fet que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens (de Pineda de Mar, durant el primer quart del segle XX), per Joaquim G. Caturla (de l’Alacantí i del Baix Vinalopó), per Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València), per Maria Cardona (d’Eivissa, en el darrer quart del segle XX) o, com ara, d’Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, com a molt, de 1914), el 16 de juliol del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en què, com en altres grups de Facebook, jo havia plasmat informació en aquesta línia, Neus Cim, una dona molt oberta, m’escrigué: “No en conec, però tinc entés que el dret civil català atorgava drets a la dona que, en altres llocs de la Península, ni podien somiar, antigament, i que això devia de reflectir-se en les rondalles populars”. Immediatament, li responguí “Cert” i que Josep Fontana i Jaume Vicens Vives, “trauen detalls en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, encara que no parlen de matriarcalisme”. Neus Cim, tot seguit, comentà “Lluís Barberà. Molt interessant. Una mena de matriarcat implícit, vaja. Hi ha una antropòloga, Anna Boyé, que ha estudiat els matriarcats i assegura que no són el contrari del patriarcat. Les dones no busquen desesperadament tenir ‘el poder’ sinó la cooperació i el pacte (un altre tret de la societat catalana, per cert)”. I, tot seguit, m’afegí dos enllaços: https://directa.cat/hemerotecas/anna-boye-el-matriarcat-ens-acosta-a-la-societat-ideal i https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/20170501/gente-corriente-entrevista-anna-boye-un-matriarcado-no-es-lo-opuesto-a-un-patriarcado-6009770.
En l’entrevista titulada “Un matriarcat no és el contrari que un patriarcat” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170501/un-matriarcat-no-es-el-contrari-que-un-patriarcat-6009770), publicada en el diari “El Periódico de Catalunya”, Anna Boyé diu unes paraules molt en línia amb molts comentaris i correus electrònics que hem rebut com també amb moltes rondalles en llengua catalana (i, en molts casos, rondalles de fa més de cent anys) i, per descomptat, amb la frase “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol” (del meu avi matern, 1906-1992) i amb el fet que la dona salva l’home.
Així, en una de les primeres preguntes que fan a Anna Boyé, ella respon que, “per començar un matriarcat no és el contrari que un matriarcat. Els matriarcats tenen moltes característiques comunes, però la principal seria que són societats on la dona té una autoritat no coercitiva i reconeguda per consens”. I, quan, tot seguit, l’entrevistador, Mauricio Bernal, comenta “El poder, de les dones”, Anna Boyé, entre altres coses, li diu: “Les minangkabau, per exemple. Vostè els pregunta: ‘¿Sou poderoses?’, i elles: ‘¿Poderoses?’, amb una gran cara d’interrogant. Després et diuen que el poder per a elles és arribar a acords amb els homes en totes les qüestions de la vida per viure millor”, no necessàriament, per descomptat, en el sentit econòmic. I, en acabant, li demana sobre el paper de l’home, i ella li respon que, “En aquestes societats, l’home i la dona són complementaris. Els homes no estan apartats encara que en alguns casos són com els nens. Són feliços, això sí, i viuen amb naturalitat l’organització social”. Cal dir que, molts comentaris que fa Anna Boyé estan molt reflectits en moltes rondalles a què hem accedit.
En relació amb les paraules de Neus Cim, també li vaig adduir que, lo que ella deia “Això és cert, i està molt reflectit, per exemple, en el pactisme, tradicional en la història de Catalunya”. Evidentment, sobretot, de la Catalunya dels comtats i de l’anterior a l’aplicació dels decrets de Nova Planta (i, per descomptat, amb la del Regne de València i amb la de les Illes Balears.
Una altra rondalla en què la dona salva l’home és “Sa Paparreta”, recopilada per Andreu Ferrer Ginard (“Rondaies de Mallorca”, no. 7). “Açò vol dir que era una casa que no tenien més que fills i cap filla” (p. 15). La mare, que li feia goig tenir-ne una i diu que “m’aconhortaria que fos paparreta” (p. 15). I… així li’n sorgirà una, mentres que pastava (p. 15), la qual, amb molta espenta, li demana “Mumare! oh, mumare! Que em fareu una coqueta’” (p. 15).
I molt prompte la mare veu que encara que, per exemple, la filla, sa Paparreta, estiga davall la pastera (p. 16) i que siga tan petita com una llentilla, “Sa mare li va fer una coquera, i ella se la va menjar” (p. 16), s’ofereix a portar el dinar al pare, que “estava llaurant a un lloc molt enfora” (p. 16) i, no sols se’n va “com un coet” (p. 16), sinó que va a on és son pare i li proposa llaurar-li els camps. I, son pare, que li aplana molt el camí, li respon:
“-Llaura, si vols i pots –contestà son pare.
Ella es posa damunt es mantí de s’arada i comença fer (…) i es matxos, com senten allò, van partir a corrents” (p. 17).
I, “Mentres sa Paparreta llaurava, va passar el Rei; i com va veure es matxos que llauraven tots sols, va dir.
-¿Què tenen aquests matxos, que corren tant’ Com és que ho fan tan bo?” (p. 17). I més encara, el monarca vol veure qui actua d’eixa manera tant diligent i bé. El rei, fins i tot, forçarà sa Paparreta a anar a la Cort i, com que volia casar-se amb ella, fa tres balls abans, com era costum.
Sa Paparreta, molt viva, si bé va als balls (això sí, com una jove, no lo xicoteta que era), immediatament, desapareix, en uns passatges molt semblants a una de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en desaparéixer, sa Paparreta torna a l’estudi on ella fa faena però no la veuen (perquè havia passat a ser petita). I, com ens acostem al tercer ball, més polida va sa Paparreta. Així, “Es posa a ballar amb el Rei, i així que va acabar la dansada, pren portal: totes ses guàrdies li van pitjar darrera; però ella quan va esser prop des seu estudi, torna paparreta, i ningú no va saber per on havia descompareguda.
Bé la van cercar per dins s’estudi! Però com només veien sa paparreta i no sospitaven que fos ella, no van saber donar al Rei clarícies de res” (p. 20).
Però el rei, cada dia més enamorat de la jove, cau malalt, i les criades van a sa Paparreta, li ho comenten i ella, amb molta espenta, els diu:
“Que sí? Digau-li si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. Per tant, serà la dona (ací, sa Paparreta) qui salvarà l’home (el rei), en aquest cas, guarint-lo i li posa una condició: “si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. I això implica que l’home haurà de fer lo que li trie la dona. El fet que ella marque la pauta enllaça amb unes paraules de Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’article “Los que piensen que las ‘rondaies’ son misóginas, no las conocen bien” (https://www.ultimahora.es/noticias/cultura/2017/07/29/282517/que-piensen-las-rondaies-son-misoginas-conoce-bien.html), publicat en “Ultima Hora”, quan la investigadora diu que ”Ellas son las que les ayudan, las que les sacan las castañas del fuego y las que controlan la economía familiar y las reservas para la subsistencia, pues impera el matriarcado. (…) El rey siempre intenta casar a la hija con un noble o príncipe, pues el linaje pasa por la sangre de la mujer. Pero ella pone una serie de condiciones y hace pasar al candidato por una seria de pruebas para que demuestre su valía”.
En la mateixa rondalla, les criades ho comuniquen al rei, i, ell, ràpidament, els diu “Sí, sí que en vull. Digau-li que me’n faci” (p. 21). I, al capdavall, aquell estudi restarà desencantat (perquè hi entra el rei) i “no pogué tornar paparreta mai més” (p. 22),… però passarà a ser reina: “Es van casar, i tots dos van viure feliços” (p. 22). Com veiem, es plasma molt el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla, que m’han fet comentaris sobre el matriarcalisme (molt viu en el món rural i en el marítim) i, òbviament, a les que ho em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, o bé dia rere dia.