En una segona part del poema “Lo somni”, l’home s’acosta a la dona, li gemega, ja que ella, representada pel pit i per una alga i per la bova (dues plantes marines), enllaça amb la maternitat (com la mare a qui va el nen o, ací, l’home) i amb l’aigua (u dels símbols femenins i matriarcalistes):

“Anava a seguir la nimfa,

a donar curs a son cant;

però, sobre el pit, lo Túria,

de colp, deixant caure el cap,

gemec fondo despedí[1]

que, en los contorns, retronà.

En silenci, totes queden,

al veure tal novetat,

hasta que, prenint aliento[2]

i, de sa cara, apartant

l’alga i bova que el cobria,

així el riu, per fi, parlà:

‘Calla i, de llibertat, lo nom ditxós

lo llavi no pronuncie ara que Edeta[3],

olvidant lo que, en segles antics, fos[4],

està el dogal sofrint que el coll li apreta[5],

i es contenta amb lladrar com fa lo gos.

Gran greu! A no saber jo, d’un profeta,

que prop està lo dia en què l’Espanya,

de recobrar sos drets, farà l’hassanya.

¿A què exalçar[6] tan poc als valencians

que el fanatisme, en los altars, adora,

ni als que, d’humana sang, brutes les mans,

Llepant ompliren i, d’Alger, la vora,

de cadàvers de turcs i de cristians?

Ni les lletres lloeu en maleïda hora,

si, a les arts i als oficis, no serveixen,

ni vera utilitat als homes deixen”.

És a dir: Vicent Salvà, per mitjà de la gossa i del gos (¿els castellans?, ¿els hòmens valencians?), trau el tema de la pèrdua dels Furs i, a més, afig que, amb els nous aires (ell era lliberal), ni el fanatisme, ni les lletres, ni les arts, resoldran la situació per la qual passa el regne valencià, territori que encara és un gos de l’amo castellà.

Ara bé, a continuació, addueix que

“Altres virtuts, distint saber el nostre

segle demana: temps és que, als mortals,

que els convé l’experiència, els amostre

i que, per fer-se els uns als altres mals,

de la mar, los perills, ningú arrostre[7],

ni per robar l’or, perles o coralls;

sí sols per millorar la condició

de quants viuen, del món, en la regió”.

Per consegüent, l’escriptor no recomana llançar-se a la mar, sinó romandre en la terra (posar la regió per davant d’una gesta conjunta amb Castella) i, més encara, el sentiment de pertinença i, immediatament, plasma el paper de la dona en la cultura valenciana (de tradició matriarcal) i en la mallorquina (la qual també ho era i on ell tenia part de les seues arrels):

“Més que tots aqueixos sants,

més que el lletrat i el guerrer,

mereix la palma i llorer

i el tribut d’alegres cants,

la valenciana garrida

que divise prop lo Sena,

càndida com l’assutzena,

de totes virtuts, guarnida.

Per aplicada i discreta,

si deixa un rato[8] l’agulla,

no el perd en la broma[9] i bulla[10]

mes pren pinzell i paleta,

a Scott, novel·ler anglés,

o algun llibre en italià,

per a parlar-los demà

com ara parla el francés”.

Per això, captem que Vicent Salvà prioritza la música, la garridesa de la valenciana i que ella prefereix l’aprenentatge de llengües estrangeres en lloc de la bulla i del parlotejar. I, més encara, aquesta dona és una

“Filla d’una excel·lent mare,

de sos germans, adorada,

qui la veu una vegada,

sap que és l’ull dret de son pare.

Segueix, donzella polida,

ta carrera de virtut,

que un espòs digne de tu

et farà grata la vida’.

A penes lo vell   hagué concluït[11]

Per veure tal jove,   vaig saltar del llit.

Desperte, llavors[12],   que és somni, conec;

mes ver evangeli,    a l’oracle[13], crec”

Ho féu en París,

lo 1r jorn de maig de l’any 1831

Vicent Salvà

[signat]”.

I, així, veiem altres trets matriarcalistes: la dona està associada a la mare, està ben tractada pels seus germans, és el fill preferit de son pare i la bellesa.

Finalment, el poeta diu que tot era un somni… d’un vell i, tot i això, ell toca els peus en terra com també ho fa el missatge de l’oracle (com si fos el d’un evangeli)… de París estant. Un home que reflectia el sentiment de pertinença a la terra on havia nascut i a la tradició matriarcalista i vernacla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. I, per descomptat, la gentilesa de Germán Ramírez Alegón.

Notes: [1] Aquest castellanisme podríem substituir-lo per “soltà”.

[2] En la forma genuïna, “fins que, prenent alé”.

[3] Nom que rebia la ciutat valenciana Llíria.

[4] Ací, enllaça amb la forma “fou”.

[5] Castellanisme, en lloc de “prem”, “escanya”…

[6] En l’original, apareix “ensalçar”, castellanisme procedent del mot “ensalzar”.

[7] Afrontar.

[8] Castellanisme inadmissible, en lloc de la paraula “estona”.

[9] Boira, núvol.

[10] Esbarjo, activitat d’esplai.

[11] Per imitació del castellà, ja que la forma genuïna és “conclòs”.

[12] En l’original, “llavontses”.

[13] Resposta que ve de la divinitat, a qui es consultava.