Arxiu d'etiquetes: “Lo Crestià” (Francesc Eiximenis)

“Vaig viure un cert predomini de la padrina” (Pere Ramon Nadal)

General, , , , ,

 

En relació amb la frase “L’autoritat de la mestressa s’incrementava amb l’edat”, plasmada per David Algarra en el llibre “El Comú Català”, el 15 de setembre del 2021, Pere Ramon Nadal, en un correu electrònic, em comentà que “És cert que, durant la meva infantesa, vaig viure un cert predomini de la padrina (la mare del meu pare), que vivia amb nosaltres (era vídua, ja que el meu avi es va morir jove) i que tenia una forta influència sobre el seu fill, el pare.

Amb el temps, només la independència econòmica de la meva mare, li va donar més gran autoritat. També és cert que hi havien dos factors que influïren: la meva mare tenia una educació molt millor que la meva padrina, però el seu coneixement i integració en el món agrari (rural) no hi tenia gran cosa a dir, tot i que conforme es va fer gran la iaia, la mare sí va anar integrant”.

Quant al paper de la dona, fins i tot, més enllà de la força econòmica, en l’article “Jo busco la felicitat dins de la infelicitat” (https://www.lavanguardia.com/lacontra/20171121/433049357355/jo-busco-la-felicitat-dins-de-la-infelicitat.html), a què vaig accedir el 10 de setembre del 2021, Mercè Boada, neuròloga, a la pregunta “Vostè és filla de peixaters”, respon: “I neta. En la meva família, grans emprenedors, hi havia pocs universitaris. Era un matriarcat. Dones fortes i vitals. Independents. Es valorava la feina, vaig fer un any d’Econòmiques treballant a la peixateria”. Com veiem en aquests dos escrits, la dona està ben considerada i, fins i tot, el paper de la padrina (l’àvia), com en moltes rondalles i com en molts comentaris de dones catalanoparlants majors de setanta anys i tot, no és precisament passiu, sinó tot lo contrari.

Cal recordar, a més, que, com ja escrivia Francesc Eiximenis en el segle XIV, en el capítol 894 de l’obra  “Lo Crestià”, en la cultura castellana era habitual furtar i mentir.

Per això, cal no aprovar la tendència de polítics que es posen l’etiqueta d’esquerres, de progressistes, d’eixampladors de la base, etc. i que, en el fons, fan com aquell històric futbolista del Barça, Quini, qui, durant el juí relacionat amb el segrest que havia patit uns anys arrere, vingué a dir que els segrestadors (en el nostre cas, els qui s’inclinen per lo patriarcal vinculat amb la cultura castellana i que fan la rendivú al PSOE i a Podemos), en el fons, l’havien tractat bé (ací, al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana i a la mateixa llengua).

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

Agermanat amb Pere Riutort Mestre, un model a seguir

General, , , , , ,

 

Entre els valencians, com també entre els catalans, els balears i més persones de tot l’àmbit lingüístic, n’hi ha que són models a seguir. En el meu cas, una d’elles és Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935).

I, per una altra banda, hi ha persones que acullen, com molts il·lustrats del segle XVIII i que eren catalanoparlants, la cultura castellana, la qual, entre altres coses, té tres pilars: furtar, mentir i, per descomptat, el fet que un home puga fer de la dona lo que li rote, ja que, per a moltíssims castellans, la dona és una propietat de l’home (“La maté porque era mía”), amb què jo no combregue com tampoc no ho fan molts catalanoparlants que abracen, dia rere dia, un model de vida i d’actuació matriarcals. 

Afegirem que, passant al segle XVI, per mitjà de l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, en el col·loqui sisé, Lívio comenta a Don Pedro que “trobam dels cathalans poques coses escrites de les moltes que han obrades y per ço podem dir, ab veritat, que los de Cathalunya han tingut en tot temps més obres que paraules, lo que contrari és en los castellans, que tot temps han tingut més paraules que obres” (p. 338), paraules que molt bé enllacen amb algunes de Francesc Eiximenis sobre els castellans, en el capítol 894 de la seua obra “Lo Crestià” i que podem llegir en la tesi “La filosofia social i política de Francesc Eiximenis”, de Lluís Brines i Garcia: “Deya en Guillem de Monpeller, avi del rei en Jacme d’Aragó, qui pres València, e pare de madona Maria de Monpeller, mare del dit rey, que traversura hy avia en tres maneres, car la primera se apel.la ytaliana, la segona africana e la terça castellana. La ytaliana termenava tostemps en venjar e conquerir; la africana en bon temps e en gaudir, mas la castellana en furtar e en mentir” (p. 585).

Des d’ací, el meu agraïment a Pere Riutort Mestre, mestre i amic, a hores d’ara i tot, per haver-nos transmés, als alumnes de Magisteri, que la veritat havia de surar i, per tant, que els mestres no havíem d’oblidar ni d’ocultar la part de mentira, sinó fer possible que més persones tinguessen criteri propi i, òbviament, ser nosaltres models a seguir, com a ensenyants, com a educadors de l’esplai i com a persones, en lloc de ser i d’actuar com, anys a venir, farien Lluís Miquel Campos Sanchis o, per exemple, Enric Morera, dos polítics vinculats al partit valencià Bloc i de què també hi ha informació en aquest text redactat per Pere Riutort.