Arxiu d'etiquetes: “Les dones catalanes” (poema de Maria Josefa Massanès i Dalmau)

El sentiment de pertinença a la terra, dones emprenedores i que deixen empremta

Uns altres versos del poema “Les dones catalanes”, de Ma. Josefa Massanés, i que figura en la web “Viquitexts” sota l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Les dones catalanes”, en què es reflecteix el matriarcalisme, diuen així:

“sempre bondat proclamen tes accions

i ta sola paraula és més segura

que el contracte més fort d’una escriptura.

 

(…) Allà, en l’escó de la rural masia,

a on, joiós, lo comparet honrat,

amb tota la família, al fi del dia,

lo repòs troba del treball cansat,

¿qui sols no hi seu i útil exemple dóna

de sant amor i humilitat? La dona”.

 

Per tant, per una banda, l’escriptora vincula la dona amb la bonesa i diu que la dona catalana és de paraula.

Igualment, comenta que, en les masies rurals, la dona és una persona que predica amb l’exemple, un model a seguir i que, a més, en acabar el dia, es reuneixen tots els que viuen en la masia.

En els versos següents, Ma. Josepa Massanés plasma trets que hem trobat en comentaris i en diferents fonts sobre tradicions i sobre la vida quotidiana en terres catalanoparlants, tant relatius al primer terç del segle XX, com a èpoques anteriors, i en rondalles:

“Ella, com Ruth, recull l’òpima espiga

que, a sos pares ancians, dóna aliment;

ella fila lo drap que, als fills, abriga,

sembra amb pròvides mans lo ros forment

i és, a l’igual d’activa jornalera,

del ganancial[1] domèstic, tresorera.

 

Ella, en les nostres viles marineres,

conserva son amor anys i més anys

a l’amador que, lluny d’eixes riberes,

va en busca de fortuna a llocs estranys

mentres, del dol de viuda, ella, vestida,

a cas [2], l’espera en va tota sa vida”.

 

En eixe sentit, hi ha relats en què, per exemple, el marit es dedica a la pesca i ella porta la casa, els fills, la família i té un paper actiu en el poble on viu. Afegirem que, més d’una vegada, ens han parlat sobre dones que eren emprenedores i que, com ara, de bon matí, se n’anaven a una ciutat i que, ben avançat el dia, tornaven a on vivien.

Finalment, copsem trets matriarcalistes en aquests versos de Maria Josepa Massanés, per exemple, la prioritat per la humilitat, per tractar bé els altres i la generositat, virtuts amb què s’identifiquen molts catalans i que apareixen en moltes narracions anteriors a 1932 i en comentaris sobre dones nascudes abans de 1920:

“(…) de la dona, la missió en la terra

és de ternura, de pietat, d’amor,

si la feresa dels combats l’aterra,

la caritat duplica son valor;

i, quant més senzilla és, afable i pura,

sa influència moral és més segura.

 

Tals influències, noble dona, expliquen

lo celebrat renom dels catalans,

amb tes virtuts, llurs cors s’identifiquen

i origen són de qualitats molt grans

i, per això, sa glòria duradora,

en ton front modestíssim reverbera”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma genuïna “de guanys”.

[2] Castellanisme, en lloc, com ara, de “potser”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la defensa del món rural matriarcal i de les dones

Prosseguint amb el poema “Les dones catalanes”, passem a uns versos que, per a entendre’ls, convé fer unes puntuacions de tipus històric i de com ens han presentat la història (tant del segle XVIII en avant, com en els partits polítics i en moltes associacions feministes de línia patriarcal).

En eixes fonts, captem que lo que els importa (i això es pot veure en l’orde dels punts que prioritzen en les campanyes i, per exemple, en les seues webs) és tallar de soca-rel la societat actual, l’idealisme unit al poder i s’indica que, quan les dones aplegaran a les poltrones, aleshores (i, per fi, aleshores, i, ara, sí), tot serà flors i violes i un camí aplanat en què elles, ara de veres, seran les que manaran i no estaran subjectes als hòmens i, en un tres i no res, s’acabaran els problemes socials: 1) la dona vinculada amb la burgesia restà més relegada a casa i perdé unes competències que començaren a minvar a partir del segle XVI, 2) les dones del camp eren més ben tractades, encara que, formalment (legalment), els hòmens manaven (les lleis ho reflectien), i afegirem que era ben coneguda aquella conversa que, més d’una vegada, he pogut copsar entre un home (ací, Miquel) i una dona (amb un toc d’humor). Poc o molt, diu així:
“- En casa, mana el meu marit, ¿veritat que sí, Miquel?”

I l’home, després d’un somriure franc i acollidor, li comenta:

“-De sempre ençà: ¿a què tu, finalment, ets qui mana?

-Sí. ¡Ai, el meu Miquel! Vinga: un beset”.

Adduirem que molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants, ho plasmen. Per això, Ma. Josepa Massanés escriu que
“La dona catalana és perla bella

que, mig oculta, en la petxina, està

de son innat pudor i es clou dins d’ella

tan solament, la mira el vici insà;

mes, als purs sentiments, s’obre amorosa

com s’obre al bes del mar l’ostreta closa”.

 

Cal dir que, en aquests versos, hi ha vocabulari tradicionalment en nexe amb lo eròtic, per exemple, la petxina i l’ostra, el qual té a veure amb la mar (això és, amb l’aigua, un tret matriarcalista). La poetessa també posa 

“Si, indigna filla de la pàtria amada,

alguna, als falsos plers, obre son pit,

no és per instint del vici encaminada,

influx estrany corromp son esperit…

És fruit danyat, al qui lo corc rossega

i cau mort d’un gran ram sens que es conega.

 

Ni perdran mai les dones catalanes,

per tan xica fracció, lo just renom

de les virtuts i perfeccions cristianes

que exalça, en elles, admirat tothom.

¿Qui és lo que vol una perfecta esposa

i, en nostres nines, los seus ulls no posa?”.

 

Al meu coneixement, eixa idea de “pàtria amada” enllaça amb el matriarcalisme i, en aquest fragment, Ma. Josepa Massanés es referiria a la dona adinerada i burgesa, que no a la vinculada amb el camp i amb les tradicions matriarcalistes. No debades, tot seguit, copsem que és aquesta dona qui realment va avant, encara que, com en algunes rondalles, hi haja passatges en què parega que ell és qui domina la partida i qui, al capdavall, s’imposarà:

“Molt prudent i dolça companyera,

de l’existència, per lo mar irat,

ell sap dirigir la nau velera

que, del mal i del bé, sofreix l’embat

i, amb constància, vencent l’ona irascible,

la barca porta a la platja bonancible [1].

 

Mes, no per això, glòries ansia,

ni, en primer terme, presentar-se vol;

reconeix, del baró, la primacia

i és clara lluna que reflecteix eix sol,

amb un raig tan tranquil, amb una llum tan pura,

que inspira amor i celestial ventura.

 

Com lo custodi amant de la família,

en sa vida d’eterna abnegació,

la veureu sempre en incessant vigília

al costat del bressol de l’infantó

o prop del llit de lo decrèpit pare

o el pas guiant de la caduca mare”.  

 

Per consegüent, ella salva l’home (el vell) i l’anciana.

En el primer quart del segle XXI, hi havia dones activistes que volien accedir al poder i, en canvi, quan els deien de fer-ho, com ara, en faenes com obrer de vila, llançaven balons fora, com aquell futbolista que, una vegada, ho féu en el camp del València CF a mitjan dels anys huitanta, en un partit que vaig presenciar. 

Adduirem més trets que tenen a veure amb lo matriarcal i que copsem en aquests versos, mes aïna en nexe amb la dona de família benestant i de ciutat:

“Sempre pacienta, dolça i carinyosa,

treballant, treballant sense descans,

honesta, sòbria, activa i silenciosa,

i capaç, lo seu cor, de fets molt grans;

resignada amb la sort, sens mot de queixa,

lo valor desconeix de si mateixa…”.

 

Per això, Maria Josefa Massanés mira cap al món rural: un ambient que plasma la tradició matriarcal (la qual sí que és de la seua corda) i no en eixe àmbit urbà en què es promou lo que, sovint, els valencians diem la coentor (el voler adoptar com a model de vida el castellà, no sols en la llengua, sinó en el voler i no poder i en portar una vida políticament correcta i en línia amb lo que fa fi):

“Molt vals, ¡oh, dona de la pàtria mia!

I ma vista t’observa tot arreu

des d’on lo gebre brilla al raig del dia,

a fins los llocs on mai lo glaç se veu

i, de les ribes, que l’onada banya,

fins al cim ventejat de la muntanya”.

 

En llegir aquestes paraules, recorde aquells polítics que prefereixen fer una baixada de pantalons (i no, per exemple, per a pixar, per a fer de cos o per a canviar-se’ls), abans que escriure reports sobre la vida en la terra on viuen i no sobre idealismes, sobre teories o sobre lo que els han comentat en el partit (o bé en els parlaments, o bé en les batlies). Mentrestant, captem que part dels qui ens informen, mitjançant poemes i cançons tradicionals, ens reflecteixen una cultura matriarcalista ben viva en terres catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: https://x.com/xepcmanresa/status/1804576418577457231?t=9xc0Gm96ZtgW97unY6JBJw&s=09.

 

[1] Castellanisme en lloc de la forma genuïna “bonancenc”. També n’hi ha, d’altres, com ara, “companyera” (companya) o mots no genuïns com és el cas de “pacienta” (pacient).

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, poesia en català, bon cor, la mare i els ancestres

Un altre poema de Maria Josefa Massanés i Dalmau en què copsem el matriarcalisme, i que figura en la mateixa web, sota l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Les dones catalanes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Les_d%C3%B2nes_catalanes), escrit en 1868, diu així:

“LES DONES CATALANES.

“Parlar-vos, dones, vull, com a germana,

puix mon cor, al cor vostre, està enllaçat

 i fou ma dolça mare catalana,

i català mon pare, molt amat,

i català mon bé,… l’ànima mia,

per tot lo català, té simpatia.

 

I, per vosaltres, més, dones amades,

filles del meu país, nobles com ell,

que, de modèstia i de virtut, dotades

i falagueres com manyac anyell,

sou lo trasllat de la prudent matrona

a qui, en los Sants Escrits, llaor se dóna.

 

Molt valen, molt, les altres espanyoles,

dignes també d’universal amor,

mes, per vosaltres, per vosaltres soles,

que conservau com un preciós tresor

les austeres costums de nostres avis,

son ric llenguatge i llurs proverbis savis,

 

per vosaltres, mon cor, ple de ternura

guarda encara una flor del sentiment

i, ans que la mort mustigue sa frescura,

vull eixa flor donar-vos en present;

no menyspreeu eix do de ma pobresa,

al mirar-lo sense brill i sens bellesa”.

 

Com podem veure, l’escriptora tracta les catalanes com a germanes i com a filles del seu país (Catalunya), de la mateixa terra on ella havia nascut, i el seu vincle és mitjançant els sentiments (“mon cor al cor vostre”), començant per la llengua (“ma dolça mare catalana / i català mon pare” com també “per tot lo català”).

I, encara que relaciona Catalunya amb la noblesa, amb el bon cor, amb la humilitat i amb qui toca els peus en terra (la prudència), afig que també valen les que viuen en altres llocs d’Espanya, però que ella mena el poema a les catalanes.

A banda, comenta que la dona és qui conserva i qui transmet la cultura tradicional (“les austeres costums de nostres avis”) junt amb la llengua catalana i els proverbis que passen els ancestres i que serveixen per a molts anys.

Igualment, empiulant amb eixa senzillesa, compara eixe tresor amb una flor que encara manté eixa frescor que Ma. Josefa Massanés vol compartir en present.

Tot seguit, escriu uns versos en què rebutja la vanitat:

“Rebeu, doncs, mon present, dolces germanes

i deixau que algun cor ple de verí

diga que us omplo d’alabances vanes

perquè l’elogi refluesca en mi…

Jo desprecio eixa sàtira indiscreta,

puix que dona no só, sinó poeta”.

 

Així, amb eixes paraules, Ma. Josefa Massanés, no solament els parla amb un to maternal, sinó que diu que, abans que dona (terme sexual), ella s’identifica com a poeta (ací, com a catalana) i, per tant, ve a dir que la terra és el punt en comú entre l’escriptora, les dones a qui plasma el poema i els qui també tenen el sentiment de pertinença a la terra catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En aquest enllaç, podreu trobar “Som a la tardor”, un poema escrit per Teresa Bertran Tolosa, una catalana nascuda en 1920 en Guissona (comarca de la Segarra) i que, com una rondalla sobre l’origen de la vida (recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en el darrer terç del segle XIX), ens ha fet possible accedir a un altre tret ancestral i, a més, pagà.

Es tracta d’una mena de Pachamama en la cultura catalana, en línia amb la Mare Terra, però com a Mare de Déu del camp i, a més, com a protectora dels llauradors i de la pagesia: https://malandia.cat/2024/06/som-a-la-tardor-poema-a-la-mare-de-deu-del-camp.

assemblea-pagesa-6f (1)