Arxiu d'etiquetes: les deeses matriarcals

“La Cova de les Encantades”, dones, maternitat i matriarcalisme

Bon dia,

Tot seguit, exposem (amb alguns retocs) una entrevista en què es tracta un tema que captem en moltes llegendes en llengua catalana: la cova (ací, de les encantades), sinònim de caverna, de santuari, d’úter.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

 

 

Notes: Aquest és l’enllaç d’aquesta entrevista en el diari “El PuntAvui”, del 5 de maig del 2024: https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2413806-la-cova-de-les-encantades-es-l-unic-santuari-dels-laietans.html, a què accedírem el mateix dia.

Hui se celebra la festivitat dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, patrons dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans. També són molt coneguts com Sant Nin i Sant Non; en Cullera i Sueca, dues poblacions valencianes de la Ribera Baixa, com els Benissants. I, en algunes poblacions de les Illes Balears, com Sant No i Sant Ne.

Són una part més del matriarcalisme mediterrani.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

****

PATRIMONI

RAMON COLL

ARQUEÒLEG. AUTOR D’ ‘EL SANTUARI IBÈRIC DE LA COVA DE LES ENCANTADES DEL MONTCABRER’

“La cova de les Encantades és l’únic santuari dels laietans”

 “Hi ha un element clau en la història de les religions que és que el lloc sagrat: tu no el trobes, se’t revela en molts aspectes”

 “Al triangle que formen Montcabrer, Burriac i Argentona, ha sorgit la major concentració de llegendes de la comarca”

 

Quan no s’aconseguia eliminar el lloc sagrat pagà, l’Església el demonitzava

L’arqueòleg Ramon Coll va gua­nyar l’accèssit del premi Iluro de Mono­gra­fia Històrica de Mataró del 2022 per un tre­ball sobre un dels indrets clau en els ini­cis de la reli­gi­o­si­tat a la comarca del Maresme. En donen fe 2.400 anys de culte con­ti­nuat i d’ori­gen d’algu­nes de les lle­gen­des més cone­gu­des de la zona.

Quan va entrar en con­tacte amb la cova de les Encan­ta­des?
L’any 1986, em van ense­nyar uns mate­ri­als ibers pro­vi­nents d’aquell lloc i em van sem­blar prou interes­sants per apro­par-m’hi amb un grup de gent. Un d’ells recordo que ja va insi­nuar ales­ho­res que era un san­tu­ari, però, tot i donar-li la raó, també vaig tenia clar que calia demos­trar-ho. No era una feina menor, perquè durant molts anys tota la inves­ti­gació vin­cu­lada al món ibèric con­si­de­rava que qual­se­vol tro­ba­lla estava rela­ci­o­nada només amb un assen­ta­ment, perquè es creia que tots vivien en poblats, cosa que amb el temps s’ha demos­trat que no era així. La cova era un lloc que havia patit un espoli inten­siu. Calia actuar amb rapi­desa, com a mínim per docu­men­tar el jaci­ment.
Una pri­mera i crec que única exca­vació.
Sí. Vam fer una actu­ació l’any 1993, con­cen­trada i divi­dida en 19 qua­dres, tots fora de la cova, perquè a dins no hi ha cap sedi­ment. Totes les ofre­nes i el ritu­a­lisme es fan davant de la cova, tant en època ibèrica com després. De fet, sem­pre se n’ha dit cova san­tu­ari, quan en rea­li­tat és un san­tu­ari amb cova. A les coves san­tu­ari, nor­mal­ment, tot el mate­rial ofre­nat és dins i majo­ritària­ment escàs. Aquí a Cabrera, no, perquè, a banda de tro­bar les ofre­nes fora, la quan­ti­tat de mate­rial és acla­pa­ra­dora. És un lloc de culte, això sí, i de moment sabem que és l’únic i gran san­tu­ari que tenien els laie­tans, i estem par­lant d’un poble que s’este­nia pel Maresme, els dos Valle­sos, el Baix Llo­bre­gat i el Bar­ce­lonès.
Com es cons­tata que és un lloc de culte?
Per la qua­li­tat i la pro­porció de la vai­xe­lla que s’hi troba. Als llocs de culte, acos­tuma a ser més fina, més de luxe, l’ofrena que feia la per­sona devota a la divi­ni­tat de torn a canvi que li con­cedís alguna cosa. És el quid pro quo dels romans, dono perquè em donis. Ofre­nes que bé són agraïments per la gràcia rebuda, o bé són paga­ments per avançat per rebre-la. Hem de tenir en compte que la cova de les Encan­ta­des ja s’uti­lit­zava a l’edat del bronze, amb un seguit de mate­rial que així ho cer­ti­fica, però no és sufi­ci­ent per asse­gu­rar que ja lla­vors era un lloc de culte. És un espai estrany, perquè es troba en un lloc amb un pen­dent de 45 graus, és inha­bi­ta­ble… Però la fixació de la població per aquest espai des de temps antics és inne­ga­ble. Els ibers no són els pri­mers a uti­lit­zar la cova, i tre­ba­llem amb la hipòtesi que loca­lit­za­ven aquests llocs, els inter­pre­ta­ven com a estada dels avant­pas­sats i hi vin­cu­la­ven el seu culte.
Arri­bar-hi no és fàcil. És habi­tual que els san­tu­a­ris esti­guin en llocs tan poc acces­si­bles?
Hi ha un ele­ment clau en la història de les reli­gi­ons, que és que el lloc sagrat tu no el tro­bes, se’t revela, en molts aspec­tes. La cova de les Encan­ta­des com­pleix amb aquests requi­sits perquè és un pai­satge grandiós i sin­gu­lar i hi ha una mun­ta­nya que s’avança cap al mar. És fàcil d’ima­gi­nar que algú hi va veure allà la mani­fes­tació d’una o més divi­ni­tats.
Una divi­ni­tat vin­cu­lada a la terra, no?
Qual­se­vol culte o religió s’estu­dia a par­tir de dos grans ele­ments: la mito­lo­gia i el ritual. Aquí només conei­xem una part del ritual, i pots anar deduint en funció del mate­rial que tro­bes. El san­tu­ari comença a fun­ci­o­nar de manera regu­lar des de la pri­mera mei­tat del segle IV aC fins pràcti­ca­ment aca­bant el segle II dC. També hi ha altres ofre­nes fins gai­rebé l’actu­a­li­tat. Això són 2.400 anys de culte con­ti­nuat que el con­ver­tei­xen en el més impor­tant del Maresme! Jo tre­ba­llo amb la hipòtesi que estava vin­cu­lada al san­tu­ari de Can Modo­lell de Cabrera, que comença a fun­ci­o­nar quan la cova de les Encan­ta­des entra en declivi. A Can Modo­lell, però, hi ha epi­gra­fia, cosa que a la cova no n’hi ha. Cre­iem que a les Encan­ta­des es retia home­natge a una divi­ni­tat feme­nina, de la fecun­di­tat i de la fer­ti­li­tat, cosa gens estra­nya en soci­e­tats agrícoles. Ara bé, aquesta divi­ni­tat feme­nina tenia un com­pany mas­culí del qual no sabem el paren­tiu, però en tenim constància perquè hem tro­bat ele­ments de culte en forma de toro, com ara unes banyes de bòvid fetes de ceràmica. Aquesta divi­ni­tat podria ser de tipus celeste, com els Baal dels cana­neus, que afa­vo­rien la pluja.
Quan es con­ver­teix en lle­genda la cova de les Encan­ta­des?
A par­tir de la pro­mul­gació del cris­ti­a­nisme com a religió ofi­cial i la pro­hi­bició de totes les divi­ni­tats paga­nes, s’afa­vo­reix l’apa­rició d’un seguit de fenòmens. D’una banda, alguns llocs de culte tra­di­ci­o­nal se san­ti­fi­quen i pas­sen a ser cris­ti­ans, perquè si una cosa té la religió popu­lar és que és molt tos­suda i con­ser­va­dora. Les auto­ri­tats eclesiàsti­ques havien de llui­tar amb el cos­tum, i sovint el que feien era escom­brar cap a casa: cons­truïen una ermita dedi­cada a la Mare de Déu o a algun sant i con­ver­tien el lloc pagà en un de cristià, man­te­nint així el culte. D’una altra banda, quan no s’acon­se­guia eli­mi­nar el culte, calia demo­nit­zar-lo, asse­nya­lar-lo com a fruit del maligne i pro­hi­bir al poble que s’hi apro­ximés. Com deia sant Agustí, els déus pagans són dimo­nis! D’aquí a crear històries amb brui­xes, encan­ta­des malig­nes i altres éssers fantàstics hi ha un pas. De fet, no crec que sigui casu­a­li­tat que al tri­an­gle que es forma entre el Mont­ca­brer, Bur­riac i el muni­cipi d’Argen­tona hagi sor­git la major con­cen­tració de lle­gen­des de la comarca.
No cal inter­ve­nir més en el jaci­ment? Ja se’n sap tot?
Sem­pre he defen­sat que val­dria la pena fer una exca­vació en extensió, però també reco­nec que demana mit­jans i esforços que fins ara no s’han acon­se­guit. L’actu­ació que vam fer va ser de les més difícils que recordo i en unes con­di­ci­ons molt com­ple­xes. Anys després de l’exca­vació, el 2007, hi va haver un gran incendi que va afec­tar la zona i quan hi vaig pujar l’erosió pro­vo­cada per les fla­mes havia dei­xat al des­co­bert més mate­rial. Fins i tot vam poder docu­men­tar peces que no havíem tro­bat en la pri­mera inter­venció. La gran quan­ti­tat de mate­rial demos­tra dues coses: que va ser un lloc de culte de llarga durada i que hi anava molta gent perquè era un lloc molt popu­lar.
La seva llarga vin­cu­lació amb l’indret de les Encan­ta­des feia obli­gat aquest estudi.
Sí, con­fesso que després de gai­rebé qua­ranta anys em feia autèntica ver­go­nya no haver enlles­tit la feina. Però en el meu descàrrec he de dir que es tracta d’un tre­ball molt laboriós i que abans d’enca­rar-lo ja sos­pi­tava que em duria molt de temps. I així ha estat. Dos anys de feina i mal­grat que ha tenia fetes totes les des­crip­ci­ons del mate­rial, tots els dibui­xos… però és que son més de 52.000 tros­sos de ceràmica estu­di­ats un a un. Tam­poc podia fer una publi­cació on només des­crivís mate­rial i calia fer-la atrac­tiva al lec­tor.
La pandèmia va ser el punt d’arren­cada, no?
Sí. El 14 de març del 2020, quan ens van tan­car a casa per la covid vaig veure clar que era el moment. Durant aquells pri­mers quinze dies de con­fi­na­ment m’hi vaig dedi­car de forma exclu­siva, després d’enlles­tir les tas­ques del museu, perquè es tracta d’una feina que et reclama tot o gai­rebé tot el temps que tin­guis. La meva intenció ini­cial era pre­sen­tar l’estudi al Premi Iluro del 2021 i no vaig arri­bar a temps i al 2022 hi vaig arri­bar jus­tet.
Par­lant d’hipòtesis. Vostè defensa que el Mont­ca­brer, on hi ha la cova, ja surt res­se­nyat en docu­ments antics.
L’única cosa que puc fer és en base als indi­cis mate­ri­als inten­tar deduir què hi havia. Cer­te­ses no en tenim cap, però la hipòtesi més plau­si­ble per mi és que el Mont­ca­brer sigui el Pro­mon­tori de la Lluna del qual parla Claudi Pto­lo­meu al segle II a la seva Geo­grap­hia que situa entre Bae­tulo i Iluro i que la gent ha estat bus­cant durant segles, Per què no aquí? Els ele­ments hi son: lloc de culte, referències al toro i a la lluna, entre Bada­lona i Mataró.
Però per què dones encan­ta­des dolen­tes?
Perquè queda en el record la divi­ni­tat feme­nina antiga. Les dones encan­ta­des malig­nes no son altra cosa que les nim­fes del món clàssic. Fèmines que han trans­gre­dit algun pre­cepte i que han que­dat sota els efec­tes d’un poder ocult sovint maligne. La Cova de les Encan­ta­des també és cone­guda com a Cova de la Mala o Males Dones. De la Mala Dona perquè se la con­si­dera demo­nit­zada. Els topònims, en aquest cas, son molt reve­la­dors. Curi­o­sa­ment, allò que dèiem que la reli­gi­o­si­tat és molt con­ser­va­dora, a prop de la cova hem tro­bat mol­tes ofre­nes cris­ti­a­nes de prin­ci­pis del segle XX com ara rosa­ris i meda­lles. Pen­sem que eren, seguint el fil de les lle­gen­des, per fer fora el dia­ble, un exor­cisme vaja. Perquè la creença con­ti­nua sent que a Mont­ca­brer se gene­ren totes les tem­pes­tes que fan mal a l’agri­cul­tura. En aquest sen­tit, el 1707 el rec­tor de Vilas­sar de Dalt li envia una carta al bisbe dema­nant permís per ins­tal·lar supo­sa­da­ment la pri­mera creu que coroni la mun­ta­nya amb l’oració a Sant Benet i “con­tra etxi­sos i poder del dimoni”. Ara bé, vaig tro­bar docu­men­tació on cons­tava que ja hi havia hagut una pri­mera creu el 1565. Pot­ser n’hi havien hagut d’ante­rior i tot per llui­tar con­tra el dimoni que viu al Mont­ca­brer envol­tat de les brui­xes que son les seves ser­ven­tes (riu). Però fins i tot hi ha dis­cussió sobre si son brui­xes o divi­ni­tats endi­mo­ni­a­des…
En sabem prou dels ibers?
En sabem molt poquet, mal­grat que tenim constància que van ser un poble amb una impor­tant presència a la zona. En pri­mer terme perquè els autors clàssics van dei­xar poc mate­rial sobre el tema i en segon lloc perquè des­co­nei­xem quin és el seu idi­oma. No sabem què diuen i quan tro­bes un plom o un vas escrit no ho pots des­xi­frar. Ani­ria bé tro­bar una pedra de Ros­setta, tot i que hi ha estu­di­o­sos que s’hi estan esforçant molt per avançar en el conei­xe­ment de la llen­gua i la cul­tura ibe­res. Ens queda, però encara un llarg camí per recórrer.
El Maresme és prou sen­si­ble amb el seu lle­gat?
No crec que hi hagi cap lloc que ho sigui prou. Al Maresme tenim dos exem­ples prou recents: Ca la Madrona de Mataró, que volen tras­lla­dar i el jaci­ment del Roser de Cale­lla sota d’un super­mer­cat on les actu­a­ci­ons que es faran o que s’han fet son, com a mínim, dis­cu­ti­bles. Aquí tenim gent que ha llui­tat i que llui­tarà sem­pre per la defensa del patri­moni, però el pro­blema és pre­ci­sa­ment que hi hagi gent que hagi de llui­tar quan la pre­ser­vació està regu­lada per llei, encara que hi ha moments en què aquesta llei sem­bla paper mullat. El prin­ci­pal pro­blema és que les per­so­nes que deci­dei­xen ho fan sobre temes dels quals ho igno­ren pràcti­ca­ment tot i les seves deci­si­ons no son innòcues i les mouen deter­mi­nats interes­sos. Els vius tenim l’obli­gació de lle­gar les res­tes històriques en el millor estat pos­si­ble als nos­tres des­cen­dents.