Continuant amb composicions del llibre de Teresa Bertran Tolosa, en què copsem l’esmentat sentiment, però prou la plaça en relació amb la natura i amb les persones que la visiten, ho plasma en “La plaça de Capdevila” (p. 28), molt en línia amb el matriarcalisme:
“Aquesta bonica plaça
és una plaça de tots,
una font d’una aigua clara
que raja en abundor”.
Com podem veure, enllaça el lloc amb la font (que podria evocar-nos el doll com a naixement d’un riu), indret on abunda la presència i que simbolitzaria la vida.
En eixe sentit, tot seguit, ho empiula en els versos vinents, com un punt de trobada entre persones:
“L’arbre formós que l’envolta,
un banc de pedra rodó,
és bon lloc per reposar-hi
(…). Fins i tot s’hi fa tertúlia
amb amistat i unió.
Els grans recorden sa vida
del passat amb il·lusió,
la joventut que somnia
en el seu demà joiós
i forgen ses esperances
amb un capítol formós”.
Per tant, altra vegada, la poetessa també vincula els ancians amb l’esper i, de fet, comenta que
“La plaça de Capdevila
és un cel obert per a tots,
petita i encisera
també curulla de flors”,
és a dir, que n’espleten.
En acabant, captem el seu interés per la natura i el nexe que Teresa Bertran Tolosa hi té:
“Els tres carrers que la mimen
(…) junt amb el Pas que és record
d’aquesta plaça bonica
coberta d’ocells i flors”.
Unes pàgines després, l’escriptora de Guissona exposa “Cançó del meu poble” (p. 33), en què es reflecteixen detalls semblants i la terra com a mare que fa possible la vida dels fills, quan la tracten bé:
“El meu poble és pla,
com catifa ufana,
amb flors de colors
omplen son paisatge.
(…) Vull ser matiner
i (…) collir el tresor
que la terra ens dóna”.
Una tercera composició, també sobre el poble, en l’obra “Camins del Record”, i en línia amb la poesia matriarcal, amb el sentiment de pertinença a la terra i amb lo maternal (ací, Nostra Senyora) i amb els ancestres, és “Nostra Plaça Major” (p. 41). Primerament, direm que la dedica a Jordi Pàmias (poeta nascut en Guissona en 1938), “perquè pugui / continuar la seva tasca / en bé de la cultura, / enaltint la llengua catalana”.
En acabant, escriu sobre els porxos de la plaça i sobre els carrers empedrats, afig que la claror ompli de joia a petits i a grans i, a banda, que,
“Amb la Verge Assumpta
sos ulls de bondat
(…) baixet em parla
des del pedestal (…).
Del Renaixement
les pedres que parlen
dels avantpassats,
la història és il·lustre
joia de la vila”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
