Prosseguint amb el treball “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, també es reflecteixen trets matriarcals en el relat “La dona dimoni”. Comença dient que un matrimoni de llauradors i un fill vivien en la muntanya (això és, en el punt més alt) i que, després d’unes males collites, només pogueren salvar una medalla de la Divina Aurora (per part de la dona, qui no volia vendre-la, perquè era l’única herència que tenia de sa mare). Així, la muller lliga amb sa mare.

En acabant, recorregueren diferents viles fins que “van trobar un vellet que era assegut vora una font, qui els va dir que el mas era vora la muntanya, seguint un camí” (p. 23). Tocant a aquest provecte, qui podria haver suplantat un personatge femení, és en nexe amb la font de la vida (la infantesa, de la banda alta del riu).

Més avant, es troben amb un criat del mas, qui “els va conduir a una caseta que hi havia vora el mas” (p. 23). D’aquesta manera, els tres continuen una vida senzilla, en què aquest criat, fins i tot, fa un paper paregut al de propietari, puix que és per damunt del matrimoni: “els va dir que els portaria davant l’ama del mas i que havien de ser educats i cortesos amb ella, perquè era la senyoreta” (p. 24). Per tant, la dona fa el paper de senyora ama, de madona.

Igualment, apareixen detalls matriarcalistes ben significatius: “Quan van entrar al mas, estaven molt sorpresos perquè era molt luxós per dins i la construcció, per fora, no donava la idea de tot el que hi havia dins” (p. 24), fet que empiula la cultura autòctona, perquè es considera prioritari lo femení i l’autenticitat (lo interior) i no les aparences externes.

És més: la dona, amb fortalesa, ocupa la posició més alta, simbòlicament i tot: “Per una escala de pedra van pujar al primer estatge i, darrere d’unes portes grosses, hi havia el saló on hi havia l’ama del mas” (p. 24). Altra vegada, la fama no és lo que fa que s’òbriguen les portes, sinó que ella, acollidora, les obri als nouvinguts. I tot esdevé en un passatge en què ella “Era asseguda en una cadira alta (…) i feia ganxet” (p. 24) i, no cal dir que és una persona senzilla.

Llavors, la mestressa comença a donar órdens a cada u… i ella talla el bacallà:

“-Passeu, passeu -els va dir-, que vull veure-us bé. Jo sóc l’ama i m’haureu de fer cas en tot el que vos mane. Tu seràs la cuinera -a la mare-. Tu duràs les terres -al pare- i tu seràs el meu criadet -al fill-. Ara dormireu en unes cambres de la casa, per tal que estigueu més disponibles per a la faena” (p. 24).

D’aquesta manera, la madona, com en eixes contarelles en què una xica jove realitza el repartiment simbòlic de papers, la mare exerceix de cap de colla i ella du el maneig (com encaixant amb la dita “Ell tot sol es fa es so i es ball”, en castellà, “Como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”). En canvi, el pare desenvolupa la part més feixuga i representa el treballador de la terra (cal dir que la terra és la vulva i, així, ell hi és en contacte). I, quant al fill, és per davall del criat que els ha rebut: “criadet”.

Agregarem que el fill es fa unes reflexions en silenci, “mentre se’n tornava a la cuina a continuar fent-hi coses” (p. 24), o siga, a la mare. Hi ha un eixart mare-fill.

Afegirem que hi havia com una mena d’eixam, tret que té relació amb la figura maternal (ací, vinculada amb la senyora ama): “li ho va presentar a la senyoreta damunt de la taula, que, altra vegada, tornava a restar parada.

Quan va acabar de sopar, altra volta, la van cridar a llevar taula i es va trobar que, de l’anyell rostit, només n’hi havia els ossos arrepelats i cap rastre de les creïlles” (p. 25).

Tots aquests detalls ens exposen una dona en un ambient exuberant, en què hi ha una connexió entre els servidors, el criat que hi ha inicialment i la mestressa, signes que podríem associar a lo tel·lúric i en què l’ama és ben considerada i en què la resta de membres mantenen l’empelt amb ella, qui no n’ha despatxat ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.