Arxiu d'etiquetes: Josep Ma. Puig i Torralva (1854-1911)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la maternitat

General, , , ,

Continuant amb la poesia de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911) en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir, hem trobat el poema “La meua llengua”, publicat en 1899. Amb alguns retocs, diu així:

“Perquè parle i escric la meua llengua,

has fet burla de mi

i, al raonar de mon llenguatge en mengua[1],

soltares lo verí.

 

Si fores estranger, lo teu ultratge

no seria tan greu,

llavors, alabaries mon llenguatge

tan sols, per no ser teu”.

 

Aquestes paraules pareix que van dirigides a un valencià i captem el tret principal del sentiment esmentat: en els catalanoparlants, és la llengua vernacla (o siga, la llengua catalana). I el copsem, no sols partint de lo que hem llegit en articles o en llibres, sinó de comentaris que ens plasmaren (o que ens digueren) relatius a dones nascudes abans de 1920.

Tot seguit, l’escriptor toca els peus en terra i convida a posar-se en la pell de l’altre:

 

“Cada flor té un color i té una aroma,

cada aucell té son cant,

així com cada poble té un idioma:

jo sóc, del meu, amant”.

 

Igualment, les paraules que Josep Ma. Puig Torralva escriu sobre la dona, les empiulen amb lo matriarcal (com ara, el vincle de la mare amb el fill i el bon tractament cap a la mareta):

 

“Jo l’adore fidel, com, a sa mare,

tot bon fill deu voler,

encar que la lletgea la malpare,

ja que li deu lo ser.

 

Jo, que la vullc, per pobra que ella fóra,

maltractada i ignorant,      

al vore les belleses que atresora,

¡com me pren, dolç encant!”.

 

Per tant, no solament perquè la mare (i, òbviament, la terra) ha donat vida al poeta, sinó perquè, a més, ella fou la primera persona que ensenyà la llengua, àdhuc, durant el procés de maternitat:

 

“Eixa llengua, per a tu, tant menyspreada,

com fill rebordonit,

en llavis de ta mare, fon honrada

agrunsant-te en son pit.

 

Eixa llengua, com arpa deliciosa,

te parlava d’amors,

per boca de ta bella i casta esposa

en jorns encisadors”.

 

Afegirem que l’empremta de la maternitat farà que

 

“Eixa llengua que oblida tos agravis,

a l’hora de la mort,

sense adonar-te’n, correrà a tos llavis

per a dar-te conhort.

 

Per a dir-te el camí que has de mamprendre

abans del jorn darrer,

per a fer-te pregar i fer-te entendre

lo que és Déu justicier”.

 

Quant al fet d’evocar la mare, per exemple, en els darrers anys de vida (ja avançada), ens hem trobat que persones ja ancianes, “tornaven a la mare”. Així, ma mare (1943), quan la meua àvia materna (1910) ja tenia més de huitanta-dos anys i vivia en casa dels fills, comentava que la velleta deia “Mare, mare” (es dirigia a la mare, encara que fos a nivell simbòlic), un fet que hem copsat en algun escrit per a la recerca.  Podríem dir que no és qüestió de gènere: també ho solen fer els hòmens.

Finalment, el nexe amb la terra torna a aparéixer quan, en els darrers versos, Josep Ma. Puig Torralva escriu

 

“Perquè parle i escric la meua llengua,

pots fer burla de mi;

ves i blasfema que m’ho tinc a mengua

de tornar-te el verí”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Algunes formes genuïnes són “en menyscapte” i “en detriment”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la casa pairal i folklore vernacle

General, , , , ,

Prosseguint amb el poema “La casa pairal”, escrit per Josep Ma. Puig Torralva en 1897, copsem altres trets matriarcalistes i el sentiment de pertinença a la terra. Així, ben avançada l’obra, exposa sobre el folklore valencià:

“Açò contemple i s’obri mon pit a l’alegria:

de bell nou, les usances que l’esperit ansia

remembren de ma infància lo temps encisador

i encara, per lo terme, corren de nit i dia

amb la mateixa saba i esplet d’antigor”.

 

O siga, que el poeta ha tornat al poble on vivia i, altra vegada, capta que es conserven les tradicions de quan ell havia fet via. I, a continuació, les escriu.

Cal dir que, moltes d’eixes festes i d’eixos costums, ens els comentaren en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, podem dir que n’hi havia que pervivien en el primer quart del segle XXI, com ara, la festa de Sant Antoni, les disparades, les enramades, les traques, les cucanyes, els bous al carrer, els moros i cristians (aquesta, sovint, simplement, per a assegurar-se vots polítics on no hi havia hagut tradició, ni costum de fer un llibret cada comparsa o cada filada, però sí de pa i circ, com ara, en Alaquàs, un poble de l’Horta de València), etc.. I moltíssimes, les conegué ma mare (1943) en la seua joventut; i moltes, jo (nascut en 1971).

Abans de passar als versos, comentarem una anècdota sobre les comparses i les filades de moros i cristians. Encara ho recorde i ho vaig presenciar. En l’estiu del 2011, dos jóvens d’Alaquàs (un poble on, a diferència de pobles valencians més menuts, no hi ha hagut tradició en aquesta festa, ni, per descomptat, acompanyada de llibrets per cada comparsa), es trobaven pròxims a la Casa de la Vila. U comentà a l’altre:

“-Podríamos crear una ‘filâ’[= filada]“.

Com que el company el mirava un poc escèptic, el primer li afegí:

“- ¡Pues nada!: ¡se pide dinero al Ayuntamiento, y ya está!”.

 Els versos de què parlaven, diuen així:

 

“Encara, en nits serenes, se n’ix la fadrinalla

de volta per lo poble, tocant amb la rondalla,

que escolten afanyoses les xiques de quinze anys,

i encén lo coet borratxo, que, entre algatzara[1], estalla[2],

en les parets i portes, marcant signes estranys.

 

Encara mire amb joia els balls en amples eres,

a on corren les fadrines, per a l’amor, lleugeres,

al toc de la donçaina[3], que, a tots, alegra el cor.

La nit de Sant Antoni, les colossals fogueres

encara omplin la volta del cel de xispes[4] d’or.

 

Tot se fa igual: la festa, la forta disparada,

la processó darrere del carro d’enramada,

la traca, les cucanyes i els bous en lo carrer;

encara, per a endur-se la joia disputada[5],

munta son àgil poltre lo llaurador lleuger.

 

Encara, enmig del poble, se fan los jocs d’Alcides;

encar[6] duu la salpassa ses maces amanides,

i, amb divertit col·loqui, se riuen xics i grans;

encara armen ses guerres potentes i renyides

les dues lleis contràries de moros i cristians.

 

¡Encar la pàtria!, encara, mon esperit alenta;

encara la ventada del segle violenta

detenen les muntanyes d’est poble honrat i fort;

son menyspreat llenguatge, sos usos, sa fe ardenta

i ses costums senzilles, encara no s’han mort”.

 

Quant a l’estrofa anterior, podem pensar que Josep Ma. Puig Torralva, com a testimoni de la creació jurídica d’Espanya (en el segon terç del segle XIX) i de fets com la primera llei d’instrucció pública per a tot l’Estat (de 1857, amb el castellà com única llengua de coneixement obligatori), troba que cal promoure i transmetre aquesta part de la cultura tradicional i, òbviament, de generació en generació. Al capdavall, enllaça això amb els versos del final del poema:

 

“¡Casa pairal, sostín-te! No som tots uns encara;

tu entranyes de la pàtria la idea forta i clara:

mentres la pàtria vixca, viu tu, casa pairal;

mes, si, en lo nostre poble, l’antiga fe mancara,

per vore ta deshonra, no et quede ni el brancal”.

 

I, altra volta, apareix el matriarcalisme: la dona, la terra i lo femení vinculats amb les entranyes de la terra (del terreny i de la “mare pàtria”), de la mateixa manera que ho fan les arrels d’un arbre (i la mare, de dins estant, abans del part d’on naixerà el fill). I, com aquestes arraïls, la casa pairal. Adduirem el poeta, qui es posa en pro d’aquesta casa, per tot lo que ella significa simbòlicament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, a partir del castellanisme “algazara”, que es podria traduir per “gresca”.

[2] Castellanisme, en lloc de la forma “esclata”.

[3] Dolçaina. Tot i que el DCVB només té “dolçaina” com a paraula de partida, acull refranys amb el mot “donçaina”.

[4] Castellanisme inadmissible, en lloc del mot “espurnes”.

[5] En nexe amb la paraula “joia”, en setembre del 2016, la germana de ma mare (nascuda en Alaquàs), em digué el refrany “Qui va davant, guanya la joia”.

[6] El DCVB indica que “encar”, en lloc d’”encara”, s’ha usat molt en literatura.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la casa pairal i bones collites

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La casa pairal”, de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911).

Un altre poema de la Renaixença en què copsem aquest sentiment i altres trets matriarcalistes  és “La casa pairal”, escrit pel valencià Josep Ma. Puig Torralva en 1897 i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir i editat en 1996 per L’Oronella. Amb lleugers retocs, diu així:

“LA CASA PAIRAL

 

Allà, entre les muntanyes de nostra hermosa terra,

hi ha un poble humil i alegre als peus d’altiva serra,

a on, entre pins, rumbeja com rosa en lo roser;

allí, la vella usança fuig esquivant la guerra

que el temporal del segle, a tot l’antic, sol fer.

 

Front a la santa església i, en l’espaiosa plaça,

se troba, de mos avis, la molt honrada casa,

niu de virtuts cristianes, de benaurança i pau;

al que la veu, li sembla, quan son brancal traspassa,

que, si és per palau pobra, per a casa és palau.

 

Des de que el poble és poble, alegre i riallera,

fon del treball escola, del poble l’almoinera;

l’honrat comerç, sa llonja trobà baix son trespol;

la fe, son reliquiari; l’amor, cambra encisera,

i fort baluard la pàtria, en jorns de negre dol.

 

Quan abandone el tràfec que la ciutat prodiga,

migrat de cos i, en l’ànima, punyint moral fatiga,

gojós vinc a esta casa, buscant son dolç caliu,

com busca l’oroneta vella teulada amiga,

per maig, creuant les hortes, per a refer son niu.

 

Llavors, a la memòria, m’apleguen d’altres dies

records amb què s’enllacen tristeses i alegries,

que omplin de melangia mon esperit cansat,

i oblide lo que resta del món i ses follies,

a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat.

 

Ací trobe la ditxa per a mon mal perduda;

ací encontre la pàtria, l’amor que mai se muda;

la fe pura i senzilla, ací, torna a mon pit;

ací veig, de mos avis, la casa benvolguda

a on, sens recels, ni dubtes, s’eixampla l’esperit”.

 

Començarem dient que aquest poema, molt prompte, trau un tret matriarcalista: la cultura de la pau entesa com el resultat de tractar de no cercar la violència com a camí per a viure, ni en les relacions humanes (“fuig esquivant la guerra”).

Afegirem que el 16 de juliol del 2024, durant una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943, això és, quatre anys després de finir la guerra en Espanya), li comentí que, en el darrer curs de Magisteri (en 1994), un mestre ens passà un article sobre la Guerra del Francès (sovint, presentada com la Guerra de la Independència) en nexe amb les primeres setmanes en el Regne de València. Doncs bé: els valencians que eren obligats a anar-hi, no eren, precisament, uns patriotes de les causes impulsades de Castella estant, en el sentit que no estaven per a participar-hi, sinó que, més aïna, rebutjaven les guerres com a mitjà de resolució i, per això, preferien continuar en la població on residien. Per tant, podem dir que aquells valencians de 1808 tenien arrelat el matriarcalisme.

A banda, el poeta Josep Ma. Puig Torralva empiula la casa amb els avis (els ancestres i el passat), amb l’honradesa, amb un cristianisme centrat en la benaurança i en el pacifisme i amb un estil de vida en què es prefereix sentir-se bé.

Igualment, captem que el treball agrícola i, en bona mesura, el camp, tenen a veure a on es considera que s’aprén en la vida (o, si més no, bona part) junt amb el poble.

Per eixe motiu, quan l’escriptor deixa la ciutat i torna a l’indret on es crià en la seua infantesa, hi cerca “son dolç caliu / (…) per a refer son niu”.

Adduirem que, un poc després, el poeta plasma unes paraules que defineixen molt bé lo matriarcal i una de les seues diferències amb lo patriarcal: en la ciutat, “a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat”.

Nogensmenys, com que el poeta sí que té pàtria (“mare pàtria”, que no “pare Estat”) i sentiment de pertinença a la terra, comenta que ell s’acosta al poble: la casa dels seus avantpassats, l’amor sincer, la religiositat pura i senzilla (que no la de lo formal, ni la de les devocions, ni la de l’espectacle cap a fora), on es troba la casa on vivien els seus padrins (amb qui ell passaria bona part de la seua infància) i en què la bonesa i la disposició d’obertura fan que la gent s’eixample als altres amb bon cor.

A continuació, exposa trets naturals i que tenen a veure amb el matriarcalisme:

“Veig l’anouer que ombreja la font de la masia

a on espirí l’essència preada d’ambrosia

amb la il·lusió divina de mon amor primer;

lo llit en què mon avi, cristianament, moria;
lo bres que, un jorn, va rebre, al nàixer, lo meu ser.

 

Goge tornant a vore les feines de la casa,

l’almàssera que l’oli dins lo celler rebassa[1],

l’anyada de la seda donant capolls com d’or,

lo trull, a la bodega, vessant-li vi sens tassa,

la trilla, allà, en les eres, al temps de la calor,

 

la cambra, tota plena de l’abundant collita,

estesa en los canyissos la saborosa fruita,

la palla amuntonada junt l’herba en lo paller,

lo buc de les abelles donant mel exquisida,

lo blat tocant les bigues de l’espaiós graner.

 

Dins lo corral, les cabres, els bous i les ovelles,

pertot arreu, aixades, lligones i corbelles;

corrent entre la llenya, lo poregós conill;

lo carro, en la porxada, ple de forcats i relles

i l’haca amb què l’estable llança fogós renill”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, de “sobrepassa”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)