Tornant a la història local i, a més, amb el sentiment de pertinença a la terra, el 14 de setembre del 2024 trobàrem l’article “Benimaclet, un barri emblemàtic que explica la seva història per segon any” (https://perlhorta.info/2014/11/26/benimaclet-un-barri-emblematic-que-explica-la-seva-historia-per-segon-any), publicat en la web “Per l’Horta – Defensem el territori” en novembre del 2014, sobre aquest barri de la ciutat de  València. Així, posa que, “Fa més d’un any que s’inicià aquest projecte de recuperació de la memòria oral de Benimaclet. La idea sorgí quan Britt-Marie Thurén -antropòloga sueca i veïna d’aquest barri- proposà a l’associació veïnal realitzar la recopilació històrica a través de la narració dels seus majors, una iniciativa ja desenvolupada en el passat en la seua Estocolm natal”.

Tot seguit, comenta sobre l’annexió: “En 1882, Benimaclet deixà de ser poble, per convertir-se en pedania de València. El desenvolupament econòmic i urbà féu que posteriorment perdera el seu alcalde pedani, que complí funcions fins a 1970, i que passara a ser el districte 14 de la ciutat de València”.

Igualment, addueix “No obstant, les arrels del poble de llauradors que va ser segueixen sent visibles a dia d’avui en els seus carrers, especialment, els més cèntrics. La major part mantenen el seu esquelet rural amb cases de planta baixes i sostres de teules, així com alqueries i trossos d’horta.

A partir d’eixe moment, l’associació conformà un reduït grup de treball que començà a recopilar informació, imatges i fotos antigues, en base a una llista oberta de llocs que, segons expliquen els majors, van ser emblemàtics en el passat. En alguns casos, afortunadament, eixes localitzacions són senyals d’identitat vigents de Benimaclet. En tots ells, l’associació ha intentat col·locar unes plaques commemoratives que també compleixen una funció informativa.

Després d’un any de treball, el projecte ha pogut materialitzar-se. Avui dia, en caminar pels carrers de Benimaclet, poden veure’s les plaques amb el nom i la foto antiga de cada lloc assenyalat”.

Resulta interessant quan diu que “Tota la informació queda recollida a la pàgina web” i que “Les dades recopilades s’han obtingut majoritàriament a través d’entrevistes informals al veïnat del barri. Els testimonis han permès aconseguir una recuperació de la memorial oral per reconstruir l’imaginari col·lectiu. Les vivències personals, quotidianes i subjectives dels veïns passen a ser el cos de la iniciativa, cosa que constitueix una forma de crear llaços entre la joventut que manifesta un interès palès en aquest districte i la gent major de la qual emergeix la major part de la informació”.

Enllaçant amb aquest article, en l’entrevista “Joan López: Els veïns de la Plaça Barcelona tenim un gran sentiment de pertinença” (https://www.totsantcugat.cat/actualitat/societat/joan-lopez-veins-placa-barcelona-tenim-gran-sentiment-pertinenca_2191592102.html), la qual figura en la web “Tot Sant Cugat”, un barri de Barcelona, copsem que havien creat el popular pessebre de la Plaça de Barcelona, iniciativa que sorgí pels anys setanta del segle XX, i que, com diu Joan López, “Aquesta és una plaça que té un sentiment de pertinença molt gran. Si ens remuntem als nostres avantpassats, ells són els que van plantar aquests plataners que decoren la plaça fa més de 100 anys. Com a anècdota, com els arbres els van plantar els veïns de la plaça de Barcelona, els deixaven estendre la roba a sobre les branques.

(…) Aquí hi ha creients i d’altres que no ho són tant. Però aquesta iniciativa ens uneix de manera espiritual més que religiosa.

(…) Tot plegat, forma part d’aquest sentiment de pertinença. Potser és el lloc de Sant Cugat on més pertinença hi ha”.

La darrera frase podria evocar-nos altres escrits de la mateixa corda i, a més, la conveniència d’accedir a fonts referents a altres barris (o, àdhuc, a històriques poblacions que ara, formalment, són districtes de grans ciutats) i captaríem els molts punts en comú que hi ha: com ara, la tendència 1) a ser realistes, a tocar els peus en terra, 2) a l’acollida i, per descomptat, 3) a comentar a qui ve de fora i fa qüestions referides a festes o a trets de la zona. Així ho visquí durant una visita a Catalunya, potser, en els anys noranta del segle XX, en demanar a un home què farien aquells castellers: em digué “Tres de vuit amb folre”. O, per exemple, quan ens trobem en altres terres i ens interessem per la premsa comarcal o, fins i tot, per la local. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.