Arxiu d'etiquetes: Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917)

Folkloristes catalanoparlants del segle XIX i rondalles del Poble

Continuant amb el tema de les rondalles, però ara, per mitjà de l’obra “Rondalles del poble”, de Francesc Badenes Dalmau (1900), en l’apartat “Dos paraules al que llixca” (https://ca.wikisource.org/wiki/Rondalles_del_poble/Dos_paraules_al_que_llixca), anterior al pròleg, publicada per “Viquitexts” i ací adaptada, aquest folklorista valencià (1859-1917), comença dient que, “entre les ombres de la nostra història i de la nostra vida, que ens porta en sos rajolins d’or, poesia d’un altre temps, que embaumava la nostra llar en dies en què la senzillesa informava els costums. I, quina és eixa joia? El Romancer català del venerable Marià Aguiló. (…) agrunsat anys i anys a l’amorós caliu de la nostra llar per la santa mà de les nostres àvies”.

Com podem veure, les àvies són la principal connexió de la cultura tradicional que passa de generació en generació (cal dir que, igualment, ben considerades).

Més avant, el mateix recopilador indica que s’ha trobat amb el romanç “L’infant i la dida” i que, després de veure que hi havia moltes cançons per a nines (però que eren en castellà), “em féu dirigir la vista i el cor cap a altre punt d’investigació: a la rondalla d’ahir, la tradició passada, la vella llegenda. De tot això, done alguna mostra (…). acontentem-nos amb l’espigolada, ja que no hem pogut fer la sega. (…) estes rondalles, tradicions i llegendes, que he tractat de vestir lo millor que he sabut i amb la senzillesa que han de tenir. Tal volta, se’m diga que tot açò és molt innocent (…) així és el Poble i tal apareix Montserrat de l’insigne Verdaguer. Valga lo que valga i siga lo que siga, lo que al públic oferisc, mire’s tan sols el sentiment que m’anima i que no és altre que el d’amostrar, una volta més, mon amor, mon ver amor a València”, uns mots que plasmen el sentiment de pertinença a la terra.

En passar a la introducció, el català Artur Masriera i Colomer (1860-1929), escriu que “el Poble fou sempre el veritable rei dels poetes”, “aquest poeta, vigorós i senzill, natural i espontani com cap, ha fet sempre com el rossinyol de les boscúries: ha cantat refilant de bo i millor, però sense firmar les seues obres genials. (…) ¿Quina glòria més cabdal per a un poeta que la de produir una obra que encarna l’esperit de tota una centúria o les lluites i sentiments d’una raça? Per això, els escatimadors de glòries suposaren que un home sol no podia assolir tan noble empresa”. Sobre el terme “raça”, direm que, en els anys trenta del segle XX, encara tenia el significat de “Poble”, de “Nació” cultural.

Més avall, el prologuista posa noms de folkloristes del seu temps i addueix que, per exemple, uns versos que ell plasma, “tenen el millor elogi de son valer en la vida que savis i ignorants els donen, ja que, mentres naixen i moren, cada quinquenni, centenars de llibres plens de lletres arrenglerades que no diuen res al cor, ni al cap” (en al·lusió a la instrucció pública en llengua castellana i oficial en Espanya, la qual no ensenyava cap de les llengües vernacles allà on ho eren, llevat de la castellana), “eixes hermoses flors aromàtiques de la poesia populars com flairoses perpetuïnes” i que, “de moltes menes, poden conservar-se eixes flors camperoles; o trasplantant-les, cuidadosament, dels llavis del Poble a les galerades de l’estampa (…) o aprofitant només la llavor i fent conrear en el propi magí els que en diríem els arguments tradicionals per a vestir-los amb les gales de la prosa encisadora (…) destinada a viure tant com la mateixa terra a on s’arrelà”.

Ben mirat, diu que l’estudiós i escriptor Francesc Badenes “ha volgut fer-ho amb les belles tradicions valencianes (…) una mina sense explotar en el concepte folklòric. (…) ha anat triant tradicions fantàstiques i llegendes a les quals ha donat forma de narracions poètiques i avui les presenta als bons aimadors de les lletres llemosines”.

Finalment, Artur Masriera agrega “Déu vulla que l’exemple del poeta Badenes siga imitat per l’estol de benemèrits conreadors de les lletres valencianes que tant podrien espigolar en el camp ubèrrim de la literatura popular i el folklorisme regional”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el poble i la llengua materna en la Renaixença valenciana

El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en el darrer quart del segle XIX. Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917).

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra en el segle XIX, el 16 de gener del 2024 accedírem a  l’entrada “Poeta Badenes” (https://elcamidelescoces.blogspot.com/2013/02/poeta-badenes.html), en el blog “El Camí de l’Escocés”, en què hi havia un poema de Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917), un valencià que participà de la Renaixença i que, en aquest cas, reflecteix el sentiment i que exposa el seu punt de vista favorable a la llengua materna, a la terra i, igualment, a la maternitat. Així, qui portava el blog, escriu Comencem amb el seu poema més emblemàtic, aquell que li va fer guanyar els Jocs Florals de l’any 1898, aquell en què està basada una de les obres més conegudes i interpretades del repertori bandístic valencià, Lo Cant del Valencià, de Pedro Sosa. Parlem de l’Albada”. Amb lleugers retocs, diu així:

“Quan lluny de ma terra, que el sol de migdia

acarona amb sos besos de llum i color,

escolte la grata melosa harmonia

de l’au que refila per dins de l’ombria

tonades d’amor,

 

en mi, es desperta l’afecte puríssim

que sent per mon poble, l’amor a ma llar,

i,  al punt, em remembre del càntic tendríssim,

la màgica albada de to amorosíssim, 

que oïa cantar”

 

Com podem veure, fins i tot, en la distància, recorda amb simpatia la terra, no sols el poble sinó que passa per la llar, per la música (potser, evocant la materna i la de bressol), com reflecteix tot seguit:

“Rondalla graciosa que el pit enamora;

suau cançoneta de tendra dolçor;

bellíssima nota de l’arpa sonora,

que un poble punteja, quan besa l’aurora,

quan ve la tardor:

 

Tu em sembles la gota de fresca rosada

que, al caure, revives el feble esperit;

tu em dus, amb les aures que t’han transportada,

el bàlsam puríssim d’essència preuada,

que alleuja a mon pit”.

 

És a dir, el poeta trau la dona (ací, plasmada en una de les dues estacions de més foscor), qui li fa costat, ella salva i l’acompanya, àdhuc, quan ell pogués defallir (la primavera d’hivern). Altra vegada, apareix la figura de la mare (en aquests versos, mitjançant el símbol de la terra).

A continuació, escriu

“I sent, al oir-la, vibrant i encesa,

eixir de mos llavis aqueix cantar,

que em porta els preciosos records d’infantesa,

la joia febrosa d’ardent jovenesa,

l’amor de ma llar”.

 

Per tant, torna a aparéixer lo maternal (per mitjà dels cants d’infantesa), la jovenesa vinculada amb la terra i, per descomptat, la llar (com podria fer-ho un mas, u dels trets, tradicionalment, en nexe amb la cultura catalana).

Nogensmenys, Francesc Badenes continua en lo matriarcalista i, per exemple, escrivint sobre la primavera i sobre la infantesa, addueix que

“Llavors, quan l’entone, recorde a la nina

que, al trenc de les albes gracioses d’abril,

a omplir va el cànter a font cristal·lina,

cantant a les hortes amb veu argentina

l’albada gentil.

 

Recorde les festes, joioses i precioses,

que es fan al poble, quan ve la forta calor,

i on lluen les xiques ses gales joioses,

i, al so de guitarres, aixequen gracioses

albades d’amor.

 

Recorde l’alegre brillant primavera

que, a amar, ens convida sa joia i encant,

i pobla de fulla la vella morera

que jóvens desbroten en l’hora primera

albades cantant”.

 

O siga, que captem trets matriarcalistes: l’hort, les xiques jovenetes (les quals, com ara, empiulen amb les festes de Pasqua), una llengua a qui ell dona vida (i que troba, en el poeta i en més persones, els seus promotors) així com les fulles ho fan a la morera. Ara bé, es tracta d’un reviscolament que també té lloc entre els jóvens (ací, la sembra, l’espiga daurada, el segador i, igualment, els inicis de la verema, és a dir, la jovenesa ja avançada)

 “Recorde la sembra que espiga daurada

darà, quan l’abruse l’ardent calor;

la sega feixuga que, amb fals esmolada,

farà, mentre cante dolcíssima albada,

l’actiu segador.

 

Recorde la verema que jóvens rumbosos

amb belles fadrines fan plens de rebull,

els fronts coronant-se de pàmpols verdosos,

i els fondos cabassos reblint molt veloços

per dur-los al trull”.

 

Afegirem que, en aquesta revifalla, també intervenen els parents (son pare, sa mare, els qui van a les eres i no apliquen allò de “Qui no vullga pols, que no vaja a l’era”), els quals són persones amb molta espenta i que cuiden la terra i l’agraeixen:

 Jo veig, al sentir-te, a mon pare a les eres

seguint la quadrilla que el blat va enventant;

jo veig a ma mare, que, amb mans faeneres,

ordena els canyissos en amples rengleres

l’anyada cuidant”.

 

A més a més, inclou molts trets que hem pogut copsar en poemes en què es canta a la terra, a la mare, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, per exemple, les fonts (enllacen amb lo femení, amb l’aigua), els arbres (la família), les nadales (l’hivern, estació fosca i de sembra) i, a banda, el poble on viu i el bon cor de la gent:

“Jo veig de ma terra la plana sembrada,

les fonts, les muntanyes i l’arbre florit;

jo veig a mon poble, de gent tota honrada,

cantant en ses feines la típica albada

que alegra a mon pit.

 

És la cançoneta preciosa

que naix gentil i graciosa

en el llavi valencià,

com la nadala flairosa

en el marge en què esclatà”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)