Arxiu d'etiquetes: “Etziba Balutxo…” (blog)

La llengua, la cultura, el futur i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Continuant amb l’article “Mallorca catalana. Al senyor ‘Le Pe’”, redactat per Pere Oliver i Domenge el 29 d’agost de 1908, l’autor plasma que, al costat del castellà, les altres llengües són “tan formoses com l’oficial.

Cregui’m, Sr. ‘Le Pe’. Es dia que el poble mallorquí recobri sa llengua, es recobrarà a si mateix, es voldrà conèixer i, després, veurà clarament lo que ara no entén, ni volen que entengui. Llavors, no hi haurà cap mallorquí que negui que nostre poble és una branca del corpulent arbre català (…). I tot, per què? Perquè, en aquest temps no llunyà, no succeirà lo que ara, que la majoria dels mallorquins tenen el castellà en el cor; i el mallorquí, en els llavis, com va dir un insigne poeta mallorquí en un dels Certàmens literaris celebrats a la Ciutat de Mallorques”. O siga que, en primer lloc, l’escriptor també considera el castellà i les altres llengües que es parlen en l’Estat espanyol i, així, les posa a un mateix nivell de formosor.

Igualment, la seua defensa de la llengua va unida a la de la terra, a l’educació i plasma el sentiment de pertinença a la terra: “el mallorquí, en els llavis”.

Al capdavall de l’escrit, Pere Oliver i Domenche exposa al Sr. Le Pe unes paraules que, més de cent anys després, encara valien: “Si V. creu que no és català, no ho sigui, però estimi vertaderament Sa Roqueta i ses seves coses, tengui es mallorquí en es cor, de sa mateixa manera que el té en els llavis, escrigui sempre en mallorquí i procuri que siguem més de cada dia els qui hi escriguin”.

Enllaçant amb aquest setmanari d’Inca, el 31 de desembre del 2023, dia de la Festa de l’Estendard, la Diada tradicional de les Illes Balears, el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, durant la missa que feu, reflectí el sentiment esmentat.

Així, com poguérem llegir,  per exemple, en l’article “El bisbe Taltavull reivindica la llengua i alerta que un poble sense cultura no té futur en la missa de l’Estendard” (https://www.vilaweb.cat/noticies/taltavull-missa-estendard) del diari digital “VilaWeb”, el bisbe “s’ha centrat en dos aspectes -la terra i la llengua– dels quals ha remarcat que configuren la identitat mallorquina i en són part irrenunciable”. A més, defenia “la saviesa intuïtiva de la gent del camp i l’amor a uns costums i tradicions que passaven de pares a fills” i, en paraules seues, “La llengua és més que paraules transportables d’un traductor” com també “Una vegada més, ho hem de dir. Un poble sense cultura pròpia, un poble que renuncia a allò que l’identifica, està destinat a desfer-se; no té futur. […] Hem de treballar per trobar el punt d’equilibri -respectant sempre els drets- que donarà harmonia a les nostres relacions humanes, integrant allò que més ens identifica, per transmetre-ho com a valor assumible i enriquidor, fins i tot, per qui és diferent”. 

En eixe sentit, adduiré un comentari que em feu ma mare, per telèfon, en relació amb el meu avi matern (1906-1992) quant al camp i a la terra, dos dels símbols en nexe amb lo matriarcalista i amb la figura de la mare: “Mon pare tenia gust pel camp i encara el treballava quan podia”.  Igualment, em comentà una frase popular: “’ [Ser] Obra de llaurador’: Ho feien a consciència… i per al futur”. I, òbviament, això empiula 1) amb el sentiment de pertinença a la terra i 2) amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia

 

 

“La meva terra és on pertanyo”, el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

La llengua materna, la de la terra i el sentiment de pertinença a la terra.

Primerament, escriurem part d’unes paraules que plasmí en el meu mur el 30 de gener del 2024, després de cercar en Twitter comentaris referents a aquest sentiment: “sovint, ens diuen, com aquell qui diu, que, en altres terres, serem més feliços, que hi serà la panacea, que viurem millor, etc.

I la qüestió que podríem fer és ‘I la nostra llengua materna, ¿què? ¿No importa gens ni miqueta?’. Doncs, ¿sabeu què? Que no me n’aniré a aquelles terres que no siguen catalanoparlants.

Igualment, (…) no canviaria cançons eròtiques amb humor irònic per les que no en tinguen.

Això no exclou, com ara, que estudies sobre el matriarcalisme en altres cultures matriarcalistes i, de pas, poder conéixer més la realitat”.

L’endemà, 31 de gener del 2024, Rosa Garcia Clotet ens escrigué “Jo tampoc canviaria, Lluís. La meva terra és on pertanyo, amb la seva cultura i llengua, que estimo i respecto”.

Com podem veure, Rosa Garcia Clotet diu “La meva terra és on pertanyo”. Per tant, la Mare Terra no és cap mena de propietat privada de ningú, ni hi ha afany de conquerir-la, ni d’explotar-la, ni, òbviament, de fer-la miques. I qui diu això, diu de la dona, dels xiquets, dels jóvens, dels adults i dels ancians.

A més, eixes paraules estan plasmades per una dona que ha rebut una educació matriarcal ben arraïlada des de xiqueta.

Afegirem que el 28 de gener del 2024, en el blog “Etziba Balutxo…”, en què Bartomeu Mestre i Sureda havia posat l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial), copsàrem un article de Pere Oliver i Domenge en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra: “Mallorca catalana. Al senyor ‘Le Pe’”, publicat el 29 d’agost de 1908 en el setmanari “Ca-Nostra”, d’Inca (una població de les Illes Balears), i que plasmem amb lleugers retocs.

L’autor de l’escrit dona suport a “sa nostra afirmació de que Mallorca és estat, és i serà catalana, puix aquestes jamai s’esgoten quan toquen a defensar la veritat o l’ideal que tengui arrels més fondes en nostre cor mallorquí.

Sí, Sr. ‘Le Pe’. Mallorquí som en cos i ànima, i la prova més eloqüent (…) la té V. en el fet de que, malgrat sa meva educació, des de les primeres lletres fins ara, s’hagi duit a cap amb una llengua que no és sa meva, jo m’he sentit, de cada vegada, més mallorquí i he procurat aprendre de llegir i escriure en es nostre idioma, com també he fet els mitjans per conéixer sa història de nostre poble, i estimulat per la cèlebre sentència de que Poble que sa llengua recobra, se recobra a si mateix’”.

Tot seguit, addueix el motiu del seu interés per la llengua: “perquè tothom hi escrigui en nostra formosa parla i perquè aqueixa torni a ocupar el lloc que li prengueren en la premsa, en les escoles, centres d’ensenyança, Audiència, Diputació i ajuntaments de Mallorca”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Les dones i la sexualitat i la maternitat matriarcals

General, , , ,

Les dones i la sexualitat i la maternitat matriarcals.

El segon article de Pere Oliver i Domenge que trobàrem en el blog “Etziba Balutxo…”, de Bartomeu Mestre i Sureda, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)”, es titula “Cultura de la mujer” i fou publicat en el setmanari local “Felanigense”, de Felanitx (Illes Balears), el 21 de juliol de 1923. Després d’exposar que  la diferent educació (podem pensar que en al·lusió a la instrucció en les escoles, que no a la familiar, ni a la del barri o a la de la població en què es viu) genera desigualtat i que s’aguditza quan s’abandona l’educació femenina (que equivaldria a la matriarcal) i, de pas, es promou lo patriarcal, passa a un camp que enllaça amb moltes demandes de grups en defensa de la dona (estudis, socials, laborals, etc.).

Ara bé, ben avançada l’exposició, afig “la noble diadema de la maternitat”. Al cap i a la fi, la dona (com a muller i com a mare), “ha d’elevar, tant com li siga possible, el seu grau de cultura, adreçant aquest perfeccionament cultural fins a on puga i al millor exercici del seu paper d’esposa i de mare. Juntament amb les qualitats físiques que Déu li atorgà, per a servir millor l’ideal per al qual fou creada, com a cèl·lula genitora de l’individu, la dotà d’una altra espècie de qualitats que cal desenvolupar harmònicament junt amb les anteriors: ens referim a les qualitats d’índole intel·lectual i moral (…).

La dona cal que s’eduque, que es perfeccione tot lo possible i, essent dona, com més va, més dona, aprendre a ser mare, perquè, en el món, no hi ha corona que pose més prestigi en el front femení que la corona augusta de la legítima i santa maternitat”. Quant a aquestes paraules referents a la dona, a la corona i a la maternitat, direm que, en la tesi d’Angie Simonis, la investigadora comenta que la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb lo femení i, a banda, parla d’una cultura del llevant mediterrani en què, fins i tot, el rei també en portava una i redona. Per consegüent, encara que el cap fos un home, lo femení estava per damunt de lo masculí.

És més: Pere Oliver i Domenge també plasma que la dona no ha de viure simplement per a ser motiu de poesia, sinó que cal que aculla la maternitat, tot i que hi ha “una afirmació molt estesa i que alguns admeten com una veritat inconclusa: em referesc a l’afirmació que la cultura dissipa els encants femenins i fa desmeréixer l’esposa i la mare, i les infon indiferència per la llar.

Per a contestar a tal asseveració, (…) cedim la paraula a la insigne gallega (…)  que, parlant de la matèria, en el seu llibre ‘La dona de l’esdevenidor’, diu açò: ‘Com que creiem que la dona serà més prudent, més dolça i suau de caràcter, com millor educada estiga, considerem cert que hi haurà més harmonia en el matrimoni a mesura que la dona tinga més conreada la raó i més elevats els seus sentiments’.

Aquestes paraules de Na Concepción Arenal ens pareixen d’una claredat diàfana i d’una certesa inapel·lable. Com major siga el grau de cultura de la dona, més íntima ha de ser la unió amb el seu marit, amb qui podrà departir amb ple coneixement de causa, de tots els afers que siguen de la seua preocupació quotidiana i ajudar-li a trobar solucions encertades per als problemes d’interés vital per a la família”.

Com podem veure, les frases de Pere Oliver i Domenge van molt en línia amb les de moltes dones nascudes abans de 1920, amb les de filles (o bé netes) que han rebut una educació matriarcal i, a més, ens reflecteixen un tret que s’amplia quan passem a les paraules de Concepción Arenal (del segle XIX): que la cultura gallega (ben reflectida… és matriarcalista).

Igualment, adduiré que, cap a 1998, en una xicoteta biblioteca d’un centre de jubilats i de pensionistes, tinguí ocasió de llegir un llibre d’una altra gallega, Rosalia de Castro (qui emprà la llengua gallega), i captí un feminisme que m’atreia. ¿Com podia ser que no ho hagués copsat abans?, em demanava. I la resposta era evident: en l’assignatura “Literatura española”, a mitjan dels anys huitanta, s’ensenyava la literatura castellana, però no la vinculada amb les altres llengües que, des de feia segles, vivien en la península i que, aleshores, ho feien en l’Estat espanyol.

Tornant al passatge anterior de l’article, altra vegada, la dona és qui té la darrera paraula i el marit és auxiliat per ella i, en més d’una decisió (i es pren dialogant tots dos). Sobre aquesta tradició de diàleg (silenciada pels grans mitjans de comunicació social, però no per les rondalles, ni per moltes dones catalanoparlants nascudes en el primer quart del segle XX), no té res a veure amb la de la cultura patriarcal: la imposició des de l’home o, mitjançant la típica actitud castellana del famós “ordeno y mando”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Defensa de la llengua i del matriarcalisme

General, , , ,

Tot seguit, un cas exemplar de defensa de la llengua i del matriarcalisme com també dels drets humans de les persones, de totes, sense que el fet que u siga estranger, per exemple, en una terra on no es parla la seua llengua li done prioritat de fet i que, per contra, qui parla la llengua pròpia siga motiu de menyspreu o, com ara, de traducció del seu nom oficial.

Un home amb molta espenta i un defensor de la llengua catalana i del matriarcalisme, a banda d’amic: Bartomeu Mestre. Escrigué l’article “La justícia colonial cavalca al galop!” (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/225486) dins del seu blog  “Etziba Balutxo…”.