Arxiu d'etiquetes: els escriptors

El sentiment de pertinença a la terra, el català, els pagesos i els escriptors

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La llengua materna”, de l’escriptor Marià Aguiló (1825-1897).

Una altra persona en què captem aquest sentiment és Marià Aguiló i Fuster (1825-1897), un mallorquí que visqué molt de temps en Catalunya i que, entre d’altres coses, recopilà moltes cançons. Per exemple, en l’entrada “Poesia. Marià Aguiló” (https://www.escriptors.cat/autors/aguilom/poesia), en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, hi ha un poema seu que, amb lleugers retocs, diu així:

“LA LLENGUA MATERNA

Mes, qui ho sap? Què m’acoquina?
Vida, fe i coratge tenc!
Si el baf del mal no metzina
lo foc que, en mon pit, encenc,

jorn vindrà que, tant d’afecte,
traent força del desig,
lo que ara obir en projecte,
lo que sols dins l’Ideal llig,

s’encarnarà en la paraula
de la llengua que estim més
i un llibre en serà el retaule
on hi romanga palès”.

 

Com podem veure, l’escriptor, que, entre d’altres coses, ha fet una mirada (l’obir), respon amb força i diu que, en l’esdevenidor, el projecte es farà realitat i que, per tant, la llengua amb què més s’identifica (la vernacla, la catalana), també passarà a ser plasmada en llibres.

Quant a la llengua (ací, amb el nom de llengua d’oc, perquè, del segle XVI fins al XIX, es creia que el català havia nascut en Llemotges), posa que encara té vida i que és la primera que aprengué en el bressol:

“Noble parla benvolguda,
dolça i rica llengua d’oc,
tots te creuen abatuda
i tu encara alenes foc!

Vine a refrescar mos llavis,
llengua apresa en lo bressol;
si et menyspreuen inflats savis,
no és post per tu encara el sol!

Si ets esquerpa, i breu, i forta,
comportívola ets i suau;
als fills bords que et creuen morta,
crida, i digue’ls: Escoltau…!”.

 

Igualment, Marià Aguiló afig que ell cantarà el passat i que ho farà amb jovenesa (com ho estarà la llengua vernacla, la qual compta amb el suport de la gran majoria de la gent, dels trobadors i dels poetes):

“Enrevoltat del bon poble,
lo temps passat cantaré,
i el ressò de ta veu noble
dins cada pit sentiré.

Que si ara, escarnida i muda
t’engeguen de la ciutat,
trepitjada i desvalguda
des que els reis t’han oblidat,

llavores, rejovenida,
recobraràs tes colors,
per viure sempre enaltida
amb l’amor dels trobadors.

Com enyor, Mallorca, el dia,
dels meus jorns lo més bonic,
que eix mantell de poesia
que entreguait ta glòria abric…!

Mes, ai, Déu!, en nostre idioma,
qui hi pot teixir tal mantell?,
¿on és l’enlairada ploma
que ses glòries renovell?”.

 

A banda, el poeta addueix que molts no el saben escriure, per exemple, per factors històrics, com ara, la penetració del castellà, el fet que el català ja no siga oficial entre els polítics catalanoparlants i que sí que s’use (i molt) entre els pagesos:

“Tret d’aquells pocs qui l’alaben
sens voler-lo estudiar,
tots confessen que no el saben
i el gosen critiquejar.

Nostre desastruc llenguatge
tres centúries fa que es veu
que els forans ne fan ultratge
i els de casa en fan menyspreu.

Des que, en sa trista orfenesa,
l’exiliaren del Palau,
pels camins, viu a la pagesa,
per les ciutats, viu esclau”.

 

Nogensmenys, ell respon a aquesta mena de dona que és la llengua catalana:

“Mesquineta desvalguda,
dolça llengua, qui et coneix?
L’ufaner, que et ven, ajuda,
t’endogala i t’envileix.

Quants pocs són los qui et cultiven
i els que t’escarneixen quants!
Fins tos poetes te priven
dels mots propis en llurs cants.

Foraster llenguatge mena
la mà que en lo nostre escriu,
fent-li dringar la cadena
que el pensament du catiu”.

 

Per això, el seu objectiu és actuar amb la joventut que té l’escriptor:

“Lo llenguatge ardent i lliure
que enraona el català,
¿per què ha segles s’ha d’escriure
estrafent lo castellà?

Per vèncer tants grans obstacles,
on és l’elet trobador?
Mester fóra un dels miracles
que feia lo Salvador.

Sols Ell pot girar l’estrella
del nostre parlar nadiu
si volgués dir a l’orella
de les gents sordes: oïu!

Digau Efeta el coratge
de la ignorant multitud
i cobrarà son llenguatge
mon trist poble sord i mut”.

 

Finalment, Marià Aguiló remata el poema amb uns versos que, sovint, ixen en grups de defensors de la unitat de la llengua i de la seua promoció en tots els àmbits socials, no sols a nivell casolà o dins de la família:

“Cap nació pot dir-se pobra
si, per les lletres, reneix;
poble que sa llengua cobra,
se recobra a si mateix”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)