Tornant al tema de la llengua com a notari de la identitat cultural i, àdhuc, en relació amb el tema de besar la terra i amb el de pertinença a la terra, el 17 de desembre del 2021[1], posí dos posts que plasmarem tot seguit. En u comentí “Recorde un fet que em contà ma mare i que, alguna vegada, mig plorant, ho deia el meu avi matern, nascut en 1906. Un home que ell conegué, durant la guerra (1936-1939), sabia molts himnes regionals que tenien música. I ell, quan oïa el valencià, s’emocionava (la seua família com també la meua, és valenciana).
Una cosa semblant li passà, a ma mare, quan, durant uns mesos que els meus pares i la filla major (l’únic fill, aleshores) visqueren en Madrid, ma mare sentia notícies sobre terres valencianes. Sentien el vincle amb la terra i amb la llengua materna”. Els comentaris que em plasmaren el 17 de desembre del 2021 i, en el meu mur, anaven en la línia dels sentiments de ma mare. El mateix dia, però en el mur i en distints grups de Facebook, posàrem un post en què se’ls demanava “¿Com es sentien les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, quan parlaven la seua llengua materna? ¿Què representava la llengua catalana[2] per a elles? Gràcies”.
En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren “La meva mare va viure totalment immersa en català: a l’escola, a casa. Fou educada en català i tenia una assignatura que era literatura castellana. Val a dir que ma mare fou educada durant la República[3]” (Glòria Reverter), “Per l’àvia Maria, de Moià, el català ho era tot. No sabia parlar en castellà. El sabia llegir i escriure, però no parlar-lo… Jo diria que li passava el mateix que a l’àvia de ‘Gente bien’, de Santiago Rusiñol[4]: la constitució de la seva boca no li permetia de parlar el castellà. És més, quan parlava dels castellans, a menys que li caigués molt bé, es referia als ‘cony de castellanots’” (Àngel Blanch Picanyol), “La mare de la mare, castellà: era de Còrdova. Amb nets, gendres…, català. La mare del pare era de Girona, Riudarenes[5]. Ella, en català, sempre. No sabia parlar gairebé gens en castellà” (Lidia Bisellach), “La meva llengua (la que també s’anomena ‘materna’) és el català. La segona, el francès (a l’escola); la tercera, el castellà (al carrer i a la ràdio d’aleshores); l’anglès, la quarta, i parauletes d’altres… per curiositat.
He de precisar que, amb la padrina, només mallorquí” (Enric Benages I Jener), “Els meus pares se sentien bé. Van tenir la sort de néixer abans de la Guerra Civil. I, a casa, sempre es va parlar català”. Un poc després, m’afegí que “Els meus pares van néixer als anys 30. I els meus avis (…) se sentien molt bé. Van néixer i van viure en el mateix poble. Aleshores, no hi havia gent castellana. Sense ofendre a ninguna persona” (Isabel Vernet Clofent).
En el grup “Cultura mallorquina”, en què es plasmaren moltíssims comentaris, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment escrigueren “Ses meves padrines (…) sempre parlaven en mallorquí. No coneixien res més” (Miquel Ramis Pol), “De les meves padrines, una només xerrava foraster, com abans es deia. I l’altra, només mallorquí. Així i tot, s’entenien, cadascuna en la seva llengua” (Catalina Lladó Martínez), “As meus padrins de fonts, mai se’ls va passar pel cap que xerrassin una altra llengua que no fos es mallorquí” (Quin Xou), “Era l’única que coneixen. No en sabien més. Quan va començar a arribar gent de fora i la televisió, intentaren entendre el castellà així com podien” (Maria Mariona), a qui Caterina Albert li escriu “No els feia falta. Van ser els arribats per fer feina del turisme, també picapedrers i altres, quan molts d’ells van començar a criticar que no sabien castellà, però la majoria d’aquests tampoc sabien bé la seva pròpia llengua, i no parl de la dicció de paraules… Alguns van ser respectuosos i es van integrar”; “La meva mare (…) mai va saber xerrar una punyetera paraula de castellà. Mai!!” (Catalina Portell Buades). “La meva padrina materna just xerrava mallorquí. La paterna podia xerrar també el castellà perquè va viatjar a l’Argentina, on hi tenia un germà. Hi va viure tres mesos. (…) També escrivia molt bé, per les cartes que enviava al germà” (Coloma Mayol).
Com comentí el 18 de desembre del 2021, a unes quantes persones (entre elles, ma mare), per mitjà d’aquesta pregunta veiem que hi ha una relació molt estreta entre la llengua catalana i el matriarcalisme. En aquest cas, en àvies nascudes abans de 1920, la simpatia per lo matriarcal era més viva en les elles que en les mares (les filles). Quant a la meua família, diré que el veig molt plasmat en ma mare (nascuda en 1943).
Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] L’endemà fiu lleugers retocs després de parlar amb ma mare. Sí que em comentà que s’imaginava que son pare s’emocionaria en sentir l’himne valencià.
[2] El 18 de desembre del 2021, després de veure algunes respostes en un grup valencià i en u de les Illes Balears, consideràrem adient posar, en eixos grups, aquesta frase però amb el missatge “¿Què representava la llengua materna per a elles?”, i la resposta fou de millor acollida.
[3] D’aquest comentari, cal remarcar que sa mare visqué totalment immersa en català i que, per tant, eixa fou l’educació que rebé dels seus pares, que sí que haurien nascut molt abans de la República (la qual s’inicià en 1931).
[4] Fou un català (1861-1931) que es dedicà a la pintura, a l’escriptura, a la col·lecció, al periodisme… i u dels impulsors del modernisme en Catalunya.
[5] Població catalana de la comarca de la Selva.