Una altra narració de l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros, en què capim lo matriarcal (en aquest cas, mitjançant l’humor escatològic), és “Una del Rector de Vallfogona”:

“Una vegada, el Rector de Vallfogona va anar a un convit i, vet aquí que, els que hi havia allà, van dir:

-Ja que el rector se surt de tot, vejam si s’eixirà d’aquesta.

I ells, així que va sortir un gall rostit a taula, li van dir:

-Senyor rector: tingui, llueu-vos; però, amb el benentès que, tot lo que vós fareu al gall, li ho farem, nosaltres a vós.

Ell que sí, vinga cop de mirar el gall i de fer anar la cassola, anant dient:

-Vet aquí que, si li tallo una ala, em tallaran un braç; si li tallo una pota, em tallaran un peu…

I, tot plegat, ell que li fica el dit al detràs i se’l llepa i diu:

-¡Vaja!, ¡feu-m’ho, doncs, valents!” (pp. 179-180).

Primerament, cal dir que la figura del Rector de Vallfogona, corresponent al català Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (1579-1623), autor, per exemple, de poemes eròtics, apareix en moltes rondalles d’humor d’aquest ram i, en elles, es rebaixa lo que podríem dir la formalitat, en més d’un cas, atribuïda a l’Església, de la mateixa manera que el caganer ho fa en els pessebres.

Com podem veure, els personatges fan un pacte i un repte. Igualment, copsem la filosofia del refrany “Tal faràs, tal trobaràs” i, al capdavall, la creativitat del capellà li salva i, ben mirat, ell passa la pilota als altres.

Un altre relat amb el mateix mossén, i en què es manifesta el seu enginy, és “Una altra del Rector de Vallfogona”: “Una vegada, (…) confessava un penitent que, al temps de la guerra, havia estat timbaler” (p. 180). Passa que el xicot, potser per a alliberar-se de la culpa (que els fets siguen considerats pecats per part del religiós), li respon amb llenguatge musical.

Llavors, el sacerdot copsa la finalitat del jove i li diu “A confessió de tabals, absolució de cornetes” (p. 180) i, així, el condona. Afegirem que hi ha vocabulari amb doble significat: el timbaler representa les anques; els tabals simbolitzen el cul i, quant a la corneta, el penis.

Una tercera rondalla, curta i amb el famós rector, també recollida per Pau Bertran i Bros, és “El Rector de Vallfogona i la majordona” (p. 180), en el mateix llibre:

“El Rector de Vallfogona i la majordona sempre miraven quina se’n podien fer; si avui rebia l’un; demà, l’altre.

Vet aquí que, una vegada, la majordona va fer botifarres de segó i les va presentar al Rector a taula. El Rector hi va caure; en va menjar, però no va dir res. Va pensar:

‘Ja et trobaré’.

Ve la Quaresma i la majordona:

-Avui vindré jo a complir la parròquia, senyor rector.

-Bé.

Ell que, a la comunió, en compte de partícula, li dóna un retall de banya que ja tenia amanida, dient tot fent-li la creu:

-Botifarra de segó, Corpus Christi de moltó”, això és, del mascle de l’ovella, el qual té banyes…

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.