En el passatge posterior del relat “Les divines margarides”, publicat en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, “El rector diu a sa dona:
-I ara, farem una cosa: lo que faç jo, ho faràs tu.
Ell es lleva sa sotana i ella es lleva sa vesta. El rector s’ho lleva tot i el trobes nuet! I sa jove apareix amb camiseta i diu:
-Així, no!
Aleshores, li respon el capellà:
-Res, res! Conforme el Nostre Senyor ens ha tirat al món! Si no, no puc absoldre res.
Sa xica es lleva sa camiseta i te la veus tota en conill i ell li diu:
-I ara et posaràs en aquella punta d’altar; i jo, a esta, i cantarem esta cançó:
Les divines margarides,
les divines margarides,
con su divino pincel.
Y, en la casa de Pilatos,
entrará Querusalén’.
Sa jove es va sufocar:
-Ai, senyor rector!
I ell li comenta:
-Ara veuràs! Ara veuràs que bo! I, cada volta farem una passa, ens veurem junts i tot i ‘Querusalén’ entrarà dins de ‘la casa de Pilatos’.
Com que avant! I ella deia:
-Aiii!” (pp. 145-146).
Així, hi ha trets interessants del punt de vista lingüístic i cultural: els versos relatius a les margarides (grogues i blanques de color) i que podríem lligar amb la innocència i amb la bonesa (blanc) i, a més, amb l’optimisme (groc), van units a la llengua vernacla (amb la catalana) i, de pas, a lo terrenal; en canvi, els versos masculins ho fan a lo místic i al castellà.
A continuació, la dona que narrà la contalla passa al moment en què ell intenta introduir el penis en la vulva i, com que el rector ja no podia aguantar-se pel fet que no hi penetràs, es posa a cridar.
Arran dels crits, “un avi que romania adormit a ses piles beneïdes diu:
-Jo, ¿a on sóc? Si hi ha cançons! Si jo he vingut al sermó! Oh!, i m’he adormit! Oh!, mira quin embalum!
I es vellet diu al rector:
Sesenta años que tengo,
sesenta años que tengo
y tres más que mamé,
nunca he visto un pardal más gordo
como el que tiene uste(d).
Llavors, ella va pegar a fugir! I el senyor rector no va poder entrar ‘Querusalén’ a ‘la casa de Pilatos’. ¡S’avi ho va destorbar tot!
I s’ha acabat. És molt brut; però, mira, és bonic” (p. 146).
Del primer moment, i, més encara, partint del comentari que, al capdavall, fa la narradora, no descartí la possibilitat que aquesta rondalla, d’alguna manera, tingués un missatge en defensa de la dona: l’ancià, sense ser eixe el seu objectiu, fa que el mossén no puga eixir amb la seua i, així, se salva la xica, i ella escampa el poll sense ajornar-ho. Qui alliberaria la dona? Qui la contà al folklorista, això és, una dona.
La informadora tampoc presenta el desenllaç com una victòria masculina del major, ans amb uns mots que, més aïna, pareixen d’humor.
Lligant amb aquesta contarella, n’hi ha una del mateix ram: “El dòminum nostrum”. En una vila, un capellà tenia una ama que ell deia que era molt garrida, molt guapa, a qui el mossén diu:
“-Puix mira: jo cridaré l’arquebisbe perquè faça un sermó i vejam si em deixen tranquil.
En aplegar-hi el bisbe, li van arranjar una cambra tota de roig, ¡tan ben arreglada! El rector diu a l’ama:
-Maria! Passa ací, a la cambra del senyor arquebisbe i ensenya-li a on ha de dormir esta nit.
L’arquebisbe, com aquell que res, arrima una miqueta la porta. Però el capellà, per fora, mirava lo que feia l’arquebisbe. ¡I aquella dona era molt guapa!
L’arquebisbe diu a l’ama:
“-Maria! Com es diu açò?
Ella li respon:
-Això? El cap!
Ell la rectifica:
-¡Nooo! Això és ‘el monte de piedad’.
L’arquebisbe li afig:
-I açò?
Ella li diu:
-Això,… No m’ho fa dir, això! Els pits.
Ell li comenta:
-No. Això són ‘las campanas del alba’. I després? I açò?
-Ai, mire! No m’ho faça dir! No m’ho faça dir! Això, el melic!
L’arquebisbe li indica:
-Nooo! Això és ‘el melitón’.
En acabant, l’arquebisbe li diu:
-I, després, un poc més avall, (…) ‘el dominum nostrum’” (p. 149).
Per tant, per una banda, la dona plasma la realitat, la natura, lo autòcton; en canvi, l’arquebisbe trau mots religiosos o corporals en nexe amb lo celestial i amb lo paternal: la muntanya (els pits), la pietat (la devoció a les coses santes), les campanes (connexió amb el cel), l’eixida del sol (una de les fases masculines del dia), el melicotó (els testicles) i, és clar, la figura del Senyor.
Finalment, com que el rector fa un sermó en què exposa lo que ha comentat l’arquebisbe, el convidat es limita a dir que “l’ama era molt guapa, però que no tingueren…, que no feren… Xe, que no xarraren del rector, que el rector no li feia res i… tot això” (p. 150).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.