Tanmateix, l’autor recull un conjunt de comentaris que hem ajuntat: “Es deia que, al convent de Sant Corneli [Fogars de la Selva], hi havia un tresor amagat i potser hi ha algú que l’ha trobat en èpoques passades; però, si l’ha trobat, no va pas dir res. A Roca Rossa, també es diu i encara hi ha gent que ho cerca i potser algú ha trobat troballes bones (…). Aquesta valor la varen trobar perquè el pare les trobava, coses així, colgades… I jo també, eh!, perquè jo, si hi  ha una valor colgada, hi passaré i la trobaré” (p. 233) i es perllonga quan Josep Montsant addueix que “No ho varen poder veure, però, els ho havien dit, i es veu que era una valor de molta quantitat de cèntims, eh!” (p. 233). Així, hi ha tresors en històrics convents (potser, dels desamortitzats arran del decret de Mendizábal de 1835), de persones que fan el seu agost (però que no amollen com ho han assolit), de descobertes excepcionals… La qüestió, en el fons, és l’esperança en la Mare, en un esdevenidor més bo i amb el fet que el narrador figure entre els futurs benaurats.

En el relat “Can Camps”, l’informador trau uns mots que lliguen amb llegendes d’indrets molt distants i amb aquests punts de connexió: “Els masovers de can Camps tenien molta relació amb els frares de Roca Rossa. Del convent estant, tenien un passadís que sortia a Hostalric (…). El meu cunyat hi estava de mosso i es veu que ells van trobar alguns papers de l’amo que deien, poc o molt, a tal lloc que hi havia or amagat al fons d’un pou. I un dia, a la nit, sí que el meu cunyat va sentir tràmecs (…) i es veu que devien cavar (…), deien, per mirar si trobaven aigua” (p. 233). En canvi, hi havia qui no es llançava a l’aventura i, quan li demanen per què, respon que no (p. 234).

Això no obstant, hi ha qui fa camí a endinsar-se en lo feminal i “aquella vegada varen fer una pujada molt forta i, al cap de pocs anys, ja se’n van anar, varen comprar una casa, a Masnou, de pagès. (…) Van fer un canvi bastant fort, però no es va saber mai res” (p. 234).

La història posterior, “Pi de l’Oli”, inclou, curiosament, una anècdota que podria sonar a humor maternal. Hi havia un punt d’on es divisaven molts campanars estant i afig que, “A Roca Rossa, no sé si ho van trobar, perquè diu que hi ha una gerra d’or soterrada en un lloc que diu que es veuen set campanars (…).

Sí que van emprendre, però, al cap de poc, un dels dos va tornar sol amb un llum de carbur i va continuar. (…) Una vegada, uns de Calella amb el masover de can Pica, en el Pi de l’Oli, (…) van fotre un pou, que van baixar dos metres i mig o tres i diu:

-Cagom l’hosti! Després de fotre’ns allà un fart de treballar, vam trobar una llauna de sardines. Altres s’ho devien endur.

Aquests portaven una brúixola i, allà, de feia molts anys, que es deia que, en el Pi de l’Oli, hi havia un tresor tan gros soterrat” (p. 235).

Ben mirat, en l’”Epíleg”, el folklorista Dani Rangil posa que, en l’inici del segle XXI, quan s’edità per primera vegada “Històries i llegendes de l’any vuit”, “La gent ens hem tornat més setciències que mai, l’analfabetisme és un flagell del passat i ja no ens poden donar gat per llebre” (p. 237).

“I, malgrat tot això, cada Nadal, les històries de dracs, de guerrers, d’infatigables, de fetilleres i de prodigis de tota mena omplen les cartelleres i les sales dels cinemes. (…) Aquestes històries ja s’explicaven fa més de mil anys” (p. 238).

Finalment, empiula el paper de l’àvia (en la transmissió de la cultura tradicional) amb el dels oïdors (com a forjadors de creativitat, mentres que l’escoltaven) i, tot seguit, es demana “¿Arribarem a perdre la capacitat de somiar, d’imaginar, de narrar, de parlar? (…)

Aniquilant la fantasia, el món esdevindria gris. (…) conjurem-nos per a mantenir tots els colors de la Terra” (sic, p. 238) i, de pas, la vida dels diferents Pobles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.