Arxiu d'etiquetes: dones subministradores

Convents, pous maternals i folkloristes pels Pobles

General, , ,

Tanmateix, l’autor recull un conjunt de comentaris que hem ajuntat: “Es deia que, al convent de Sant Corneli [Fogars de la Selva], hi havia un tresor amagat i potser hi ha algú que l’ha trobat en èpoques passades; però, si l’ha trobat, no va pas dir res. A Roca Rossa, també es diu i encara hi ha gent que ho cerca i potser algú ha trobat troballes bones (…). Aquesta valor la varen trobar perquè el pare les trobava, coses així, colgades… I jo també, eh!, perquè jo, si hi  ha una valor colgada, hi passaré i la trobaré” (p. 233) i es perllonga quan Josep Montsant addueix que “No ho varen poder veure, però, els ho havien dit, i es veu que era una valor de molta quantitat de cèntims, eh!” (p. 233). Així, hi ha tresors en històrics convents (potser, dels desamortitzats arran del decret de Mendizábal de 1835), de persones que fan el seu agost (però que no amollen com ho han assolit), de descobertes excepcionals… La qüestió, en el fons, és l’esperança en la Mare, en un esdevenidor més bo i amb el fet que el narrador figure entre els futurs benaurats.

En el relat “Can Camps”, l’informador trau uns mots que lliguen amb llegendes d’indrets molt distants i amb aquests punts de connexió: “Els masovers de can Camps tenien molta relació amb els frares de Roca Rossa. Del convent estant, tenien un passadís que sortia a Hostalric (…). El meu cunyat hi estava de mosso i es veu que ells van trobar alguns papers de l’amo que deien, poc o molt, a tal lloc que hi havia or amagat al fons d’un pou. I un dia, a la nit, sí que el meu cunyat va sentir tràmecs (…) i es veu que devien cavar (…), deien, per mirar si trobaven aigua” (p. 233). En canvi, hi havia qui no es llançava a l’aventura i, quan li demanen per què, respon que no (p. 234).

Això no obstant, hi ha qui fa camí a endinsar-se en lo feminal i “aquella vegada varen fer una pujada molt forta i, al cap de pocs anys, ja se’n van anar, varen comprar una casa, a Masnou, de pagès. (…) Van fer un canvi bastant fort, però no es va saber mai res” (p. 234).

La història posterior, “Pi de l’Oli”, inclou, curiosament, una anècdota que podria sonar a humor maternal. Hi havia un punt d’on es divisaven molts campanars estant i afig que, “A Roca Rossa, no sé si ho van trobar, perquè diu que hi ha una gerra d’or soterrada en un lloc que diu que es veuen set campanars (…).

Sí que van emprendre, però, al cap de poc, un dels dos va tornar sol amb un llum de carbur i va continuar. (…) Una vegada, uns de Calella amb el masover de can Pica, en el Pi de l’Oli, (…) van fotre un pou, que van baixar dos metres i mig o tres i diu:

-Cagom l’hosti! Després de fotre’ns allà un fart de treballar, vam trobar una llauna de sardines. Altres s’ho devien endur.

Aquests portaven una brúixola i, allà, de feia molts anys, que es deia que, en el Pi de l’Oli, hi havia un tresor tan gros soterrat” (p. 235).

Ben mirat, en l’”Epíleg”, el folklorista Dani Rangil posa que, en l’inici del segle XXI, quan s’edità per primera vegada “Històries i llegendes de l’any vuit”, “La gent ens hem tornat més setciències que mai, l’analfabetisme és un flagell del passat i ja no ens poden donar gat per llebre” (p. 237).

“I, malgrat tot això, cada Nadal, les històries de dracs, de guerrers, d’infatigables, de fetilleres i de prodigis de tota mena omplen les cartelleres i les sales dels cinemes. (…) Aquestes històries ja s’explicaven fa més de mil anys” (p. 238).

Finalment, empiula el paper de l’àvia (en la transmissió de la cultura tradicional) amb el dels oïdors (com a forjadors de creativitat, mentres que l’escoltaven) i, tot seguit, es demana “¿Arribarem a perdre la capacitat de somiar, d’imaginar, de narrar, de parlar? (…)

Aniquilant la fantasia, el món esdevindria gris. (…) conjurem-nos per a mantenir tots els colors de la Terra” (sic, p. 238) i, de pas, la vida dels diferents Pobles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones proveïdores, protectores de la terra i mares generoses

General, , , , ,

Reprenent el tema de les olles d’or, en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, el folklorista Dani Rangil afig el punt “La gerra de cal Corb. Vallmanya”, en què un home, qui se li havia fet nit de camí, és rebut en una casa i “Li van donar sopar i, després, assegut a la taula, va desplegar un paper i se’l mirava. L’home de la casa, de darrere estant, també se’l mirava i el foraster li retreu:

-Què mireu, vós?

-Ai, no patiu, no, pobre de mi. Si jo no som anat mai a estudi i no sé llegir…

Però ja havia vist que el paper era un mapa que assenyalava on hi havia soterrada una gerra amb or, i ho coneixia tan bé que hi podia haver anat a les fosques.

(…) A la nit, s’aixeca i (…) va anar a cercar els diners de la gerra. Quan hi va anar el lladre, va trobar buida la gerra. I, per això, a can Tartana, llavors, la gent deia que tenien diners, perquè eren els de la gerra de can Corb” (p. 222).

Així, podem dir que les narradores que ho contaren es posen de part de qui no es dedicava a furtar i, a més, fan que haja assolit la joia, a força d’assajar i de mèrits amb les mans netes.

En el relat vinent, “En Pepet Casalins i can Moresc. Hortsavinyà”, el vell Casalins, en Pepet, sabia que hi havia una casa enmig del bosc i “va pensar ‘Allà encara podia haver-hi alguna cosa’” (p. 222) i en va parlar amb un home i amb un metge, puix que “Podria ser que s’hi trobés alguna cosa -però hi van anar i era buit.

Però, al cap de poc, en Casalins se’n va anar a viure a Calella (…) i va comprar terrenys i dues o tres cases” (p. 222). En d’altres paraules, qui cerca, troba.

Uns mots que enllacen de manera més manifesta amb lo matriarcal són els del punt “Can Benet Vives. Hortsavinyà”, tot i que és curt:

“A can Benet, a darrere de la casa, que hi ha un cirerer, deien que, a sota, en un barranc, tiraven totes les porqueries, gerres trencades…. Tothom deia que allà hi havia un tresor soterrat” (p. 223). O siga, 1) la banda de darrere (com si fos l’esquena), un arbre que produeix un fruit associat als mugrons, 2) davall, en un lloc on s’ajunten la terra i l’aigua, 3) la brutícia que prové de la vida i que, en les cultures matriarcalistes, és ben considerada, ja que fa de guano per a adobar els camps i les terres i per a l’esdevenidor, 4) la tenalla que ja ha fet el seu paper i que, del sòl estant, en desenvolupa un altre: conservar en bones condicions el tresor feminal i ancestral, la provisió per a quan escaiga, com la Mare que donarà llet als nadons.

Com a perllongament d’aquesta esperança en el demà, en l’apartat “L’olla de can Portell. Hortsavinyà”, en la mateixa obra, veien que, en una comuna, hi havia un poal de material i que un home “el va agafar i va anar als castanyers de can Benet, hi havia una pedra grossa i el va tapar allà sota” (p. 223), però, com que no se l’emportarà, copsarà que ho havien fet uns altres.

Resulta interessant que el contacte entre el primer home i lo tel·lúric esdevinga en la tardor (estació vinculada amb les castanyes i la segona més fosca) junt amb la fortalesa (la pedra) i la confiança en el futur.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.