Una rondalla arreplegada per Francesc Martínez i Martínez i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, és “Consulta curiosa”, la primera de la secció de mitja dotzena de contes. Diu així:
“Una fadrina que passava dels vint-i-cinc anys i no aplegava als trenta i gens mal pareguda, des de jovenola, havia estat tan inclinada a l’església que no quedava contenta en oir una missa a soles, ni deixava passar un dia sens rebre el Senyor, després d’acostar-se al confessionari. Era la primera a acudir a les novenes i la darrera que eixia del temple” (p. 235). Aquestes línies inicials plasmen una dona (n’hi ha pocs casos, d’aquesta mena) inclinada a lo espiritual i, concretament, en l’església. De fet, la majoria dels comentaris referents a lo religiós, són més tipus “pregar i fer pels altres, per u mateix i pel demà, per la comunitat”, en lloc de centrar lo religiós en les pregàries, en passar el rosari, etc.

Tot seguit, el folklorista indica que, “En aquest, no es trobava marededeu ni santet a què no li fera acatament i li resara Salve o Parenostre. Deien uns, que era una arrapaaltars; altres, que una santeta. En les flors del mes de Maria, cantava amb altres xiques, sent ella l’encarregada dels solos, per tindre una veu prou regular, encara que la llançava a perdre fent-la ennassada.

En els calvaris, ella resava fent a modo de plany, al recitar la caseta i sa consideració. En els vetlatoris dels difunts, passava les tres parts de rosari amb tota solemnitat, recitant la corresponent oracioneta a cada parenostre, avemaria i glòria. En fi, que, en totes les confraries, manifassejava, per tot lo que el temps era curt per a ocupar-se de coses mundanes, ni tan sols de les faenes de sa casa, les quals les nebodetes i xicones del veïnat havien d’enllestir” (pp. 235-236). En aquests passatges, copsem trets matriarcalistes, per exemple, l’esperit comunitari, el repartiment de papers en el barri i, igualment, que ella tenia la darrera paraula en grups (com és el cas de les confraries).

Més avant, llegim que “La darrera visita, invariablement, la feia a la capella de la Mare de Déu del Roser, formosa imatge d’ulls acariciadors, que pareixia mirara el devot que s’acostava al mateix temps que li presentava el Jesuset de cos rodanxó, cabellera anellada i cara riallera” (p. 236). Per consegüent, tot i que hi hagués persones que tinguessen una religiositat més semblant a la de cultures patriarcals, Nostra Senyora estava oberta i tenia present els seus fills (com una mare faria amb els seus)… com també el Nen (fins i tot, mitjançant el somriure, més important que el riure en les relacions interpersonals).

Tanmateix, “El sagristà, a força de temps de veure la beata escurant altars, es sabia de memòria les visites, reverències i llumensos que, a cada u, li feia. Però aplegà una temporada en què li va cridar l’atenció la visita al de la dita Verge Maria (…), per lo que, un dia, curiós, sense fer soroll amb les claus i, passet a passet, sens quasi alenar, es posà darrere de la pilastra de la capella, oint (…) que deia la devota:
-Maria Santíssima, Mare de Déu i meua: feu-me la gràcia d’aconsellar-me, en la gran tribulació que em trobe. Ja sabeu que hi ha qui em vol bé, però jo no sé si casar-me o no. Estic tota confosa perquè no sé si el Senyor em vol en estat de matrimoni o en el de virginitat. Aconselleu-me, Mare meua. Digau-me què dec ser: ¿casada o fadrina?” (pp. 236-237). Amb aquestes paraules, es reflecteix que, àdhuc, com a arrapaaltars, ella recorre a la mare, quan considera que algú li pot aconsellar, en lloc de fer-ho amb un home (qui, ací, hauria sigut Nostre Senyor).

“A l’oir açò el sagristà, va pensar donar-li una broma a la impertinent i queferosa beata i, al dia següent, mentres aquesta feia el calvari, amb gran cura, ficant-se en el buit que quedava entre el retaule i la paret, va esperar el moment de la pregunta de la beata, la qual, (…) es dirigí a la capella de la Verge Maria i (…) feu la coneguda pregunta.

Encara quasi no havia acabat de dir ‘-… ¿com em voleu, Senyora, casada o fadrina?’, el de l’amagatall, atiplant la veu al màxim que va poder, digué:
-Fadrineta.
A lo qual, sobtament i amb gran vivesa, replicà aquella, dient:
-¡Calle el mocoset i deixe parlar a sa mare!” (p. 237). Així, altra vegada, és la dona qui considera que, en aquest cas, el tema és entre ella i Nostra Senyora i que cap home s’ha de ficar en bucs i, per tant, ella marca el seu territori.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.