Una altra narració que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató, i en què copsem trets matriarcals, és “El soldat del llibre meravellós” (p. 116). Un jove torna de la guerra i, en passar per una casa, demana sopluig i “la mestressa el va fer anar a la pallissa” (p. 116).
Al moment, capeix que la dona i un frare “es posaven a taula a fer un gran àpat de botifarres i capons” (p. 116), que ouen que toquen a la porta i que la mestressa reconeix el truc.
En acabant, desparen taula i “el frare el va fer ficar a la pastera” (p. 116).
És a dir: la mestressa, no sols porta la casa, sinó que ella té la darrera paraula, àdhuc, on se n’ha d’anar el xicot i on el frare. En el cas del religiós, en una aïna de recepció.
En entrar l’amo en la casa, la dona, guilopa, li comenta que no l’esperava rebre.
Tot seguit, el xic es posa a gemegar i el propietari s’acosta on és el jovenet i, més avant, li diu:
“-Menjareu alguna cosa”.
Llavors, el noi els diu que, amb el llibre que porta, no li mancarà menjar: “I es va treure, de la pitrera, un llibre tot arrugat (¡era el llibre de les ordenances que li havien dat al servici!):
L’amo, que no sabia de llegir, diu:
-¿Què és un llibre de virtut?
-Mireu si ho és que, quan tinc gana, no haig de fer més que obrir-lo dient lo que em ve de gust i tot se’m presenta a l’instant, ben cuit i amanit” (p. 117).
Afegirem que la bonesa de l’home es plasma en els mots que adreça al soldat:
“-¡Home!, ¡si això fos veritat…!
-¿No ho ha de ser? (…)
-Ja m’agradaria.
(…) El soldat, que obre el llibre, i es posa:
-Llibre, llibret,
per la virtut que Déu t’ha dat,
fes sortir botifarres del forn ben aviat.
Diu:
-Aneu-hi, patrona, que ja n’hi trobareu.
La mestressa respon amb gran malícia:
-Vaja, vaja: no estic per a ximpleries” (p. 117).
Com podem veure, per una banda, l’home (l’amo) representa la innocència, la candidesa; el soldat, l’astúcia i la mentira (cal dir que u dels contactes amb la cultura castellana es feia per mitjà del servici militar i d’anar a la guerra, si més no, en la segona meitat del segle XIX, quan es recopilà aquesta rondalla).
En canvi, la mestressa és en nexe amb la cultura matriarcalista catalana i, en eixe seny, amb unes paraules que posa el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en el 2021: una de les persones que reportaren comenta que “La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell què va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mal vistes” (p. 257).
En línia amb aquest detall, en la introducció del llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea, podem llegir “zintzoa/ser sincer, la definició més exacta de ser bona persona, lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.