Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme, sobretot, mitjançant el tema d’estar obert als altres, és “Sa moixa i s’àliga”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Una moixa, és a dir, una gata, i una àguila que es coneixien des de feia temps (però que feia estona que no s’havien vist), es troben i l’àguila li comenta que “ens podríem provar ses nostres habilitats” (p. 121) i la gata li respon:

“-Idò, provem-nos” (p.  121). I, al moment, que estaven a una quinzena de passes d’una paret, la gata li comenta d’acostar-se a un forat de la paret, a veure qui afina primer la rata que n’hi ha dins (p. 121). I la moixa, que és més menuda i pot afinar millor la vista pel forat, sí que la copsa, la troba, l’agafa i diu a l’àguila “Res. ¿Què en vols mitja?

-No estic de boca! Sobretot, no vaig de rates! Quina menja més ordinària! [1]Mai m’ha agradat tal bestiar!” (p. 122).

I accepten que la gata es menge la rata.

Un poc després, és l’àguila qui fa un suggeriment en què ella i la moixa eixiran guanyant:

“-Provem-nos. Vejam qui hi veurà més lluny.

Sa moixa es llepa una mica es morros i diu:

-Endavant ses atxes!

S’àliga li diu:

-Posa’t damunt mi i aferra’t fort!

S’hi posa, s’hi aferra fort, s’àliga pega bot, eixampla ses ales i, des d’allà, com un llamp, per dins mar i per endins!” (pp. 122-123).

Al moment, la gata li comenta que ho veu mal de creure que l’ocell ho puga assolir, i l’àguila, després de dir-li que el peix que veuen, el vermell, n’és la classe millor (p. 123), amb molta espenta, li contesta:

“-Com et dic que n’hem de berenar, esta-te segur que en berenarem! Res. Tu aferra’t fort, si no vols botir dins mar!” (p. 123). La moixa ho fa i, l’àguila, ràpidament i sense embuts, fa via, “pega dins mar i per endins, aplega es peix vermell, puja a flor d’aigua, eixampla les ales i per amunt s’ha dit” (p. 123), mentres que la gata segueix les directrius de l’au.

Aleshores, podem llegir “-Ja t’ho deia jo, que et guanyaria! -diu l’àliga.

I (…) se n’anaren dalt una muntanya veïnada i berenaren d’aquell peix” (p. 123). I, així, han eixit guanyant totes dues, això és, pensant en els altres, actuant conjuntament. A banda, l’àguila, en lloc de traure el peix i menjar-se’l sola, accepta que la gata també hi puga participar. I, per això, podem veure que “el trobaren saborós de tot, i ja ho crec que se’n lleparen sa moixa es morros i, s’àliga, es bec” (p. 123) i que, igualment, l’àguila li ha oferit un animalet que sí que és del seu gust i del de la moixa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Aquesta frase va en línia amb el refrany “L’àliga no caça mosques”, que figura en el DCVB en relació a l’illa de Mallorca i a la de Menorca.

Igualment, afegirem un refrany que el 21 de maig del 2022 em plasmà Ricard Jové Hortoneda, nascut en les Borges del Camp en 1929: “Valencià, cinc durets i tartaneta”.