Arxiu d'etiquetes: dones moderades

Dones moderades, que determinen amb qui es casen i de paraula

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La pell de poll”. Així, un rei ve d’una guerra en què s’havia passat molta menjança i “un dia es va trobar un poll molt regròs” (p. 96) i, en tornar de la contesa, fa un edicte, el qual, entre d’altres coses, deia que “qualsevol que endevinés de què era aquella pell, es casaria amb la seva filla” (p. 96).

Tot seguit, un pastor es proposa casar-se amb la princesa i, al llarg del camí, es trobarà companys que ell acceptarà i que, al capdavall, cada u farà el seu paper i tots seran decisius per al resultat desitjat: una rata, un escarabat i un lleó. Com podem veure, hi ha animals que podrien semblar insignificants (petits físicament) i un tercer que representa el poder (el lleó).

Nogensmenys, la rata (ací, amb un paper diferent al d’home, atenent al seu significat eròtic, i, més aïna, en línia amb el d’explorador, com en l’expressió “Ser una rata de biblioteca”), “es fica a palau i s’introdueix a la cambra reial sense ser vista, i allí va sentir com el rei i la reina disputaven; la reina deia al rei:

-Tu en tindràs la culpa, si la nostra filla s’ha de casar amb algun perdulari que endevini que la pell és de poll” (p. 97).

És a dir: la dona hauria estat més prudent que l’home i hauria fer una qüestió més preparada, no fos cas que n’eixís un marit molt deixat, negligent…

No debades, el monarca li respon:

“-Ca, dona. ¿Qui vols que la conegui, una pell de poll?

La rata ja en va tenir prou i corre a trobar el pastor i diu:

-Pastor: ja sé de què és la pell. És de poll.

Llavors, el pastor va presentar-se a palau” (p. 97).

Quan el pastor ja és en el palau, “de seguida, va endevinar que aquella pell era de poll (¡com que ja ho sabia per la rata!). Però la reina, ¿què és cas de casar la filla amb aquell home?” (p. 97).

Per tant, la dona (la reina) té la darrera paraula.

Ara bé: com que el pastor prioritza que el monarca complesca amb la paraula, no ho deixarà caure.

“Mentrestant, a la filla del rei, li va sortir un gran partit: un príncep molt poderòs; i ja dormia a palau com a promès” (p. 97).

Passa que el rabadà no acollirà aquest joc brut i, per això, l’escarabat “surt del sarró, se’n va al llit del príncep, hi fa un pilot de boles i les hi deixa. A l’endemà, quan [ els criats] van a aplegar-hi el llit, troben allò i, de seguida, es va escampar la veu que el promès (…) s’embrutava al llit” (p. 98), que devia anar fluix de molles.

“I, a la nit vinent, [el príncep] es clava una estaca al cul[1]. Però, quan ja dormia, hi va anar la rata a fer-li pessigolles al nas amb la cua; i el príncep pega un esternut tan fort que l’estaca fuig, traspassa una paret i trencuixa la filla del rei.

Llavors, el príncep va fugir i la noia, amb la cuixa trencada, no va tenir més remei que casar-se amb el pastor” (p. 98).

En aquest darrer passatge, el príncep dorm com un convidat, no com si ja fes parella amb la filla del rei. A més, ella, entre un futur marit que li faria mal i un pastor que ha encertat les proves que el rei havia exposat, prefereix el segon: el rabadà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de  bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “una estaca al c…”.

Dones amb fortalesa, que fan costat, moderades i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mare de Déu del Fa”. Primerament, podem llegir que “Una primitiva (i quasi oblidada) llegenda conta que, en temps llunyans, veien des del poble i, al lloc on ara hi ha l’ermita, una llumeta que brillava a la nit” (p. 303), és a dir, un indret relacionat amb l’acollida (l’ermita) i amb la dona (la llumeta que llueix de nit, moment del dia en nexe amb lo femení).

 A més, captem que una nit que plovia molt, “aquella llum brillava més que cap altre dia i la gent, des de llurs finestres, la miraven, tot pregant” (p. 303) que el desenvolupament no fes mal a ningú, ni malmetés bestiar o collita. I així es feu.

Afegirem que, com que l’aigua, la nit i la foscor tenen a veure amb la dona i, a més, la pluja era forta, el text plasma la fortalesa de les dones, àdhuc, en les hores de menys llum.

Com que la tractaren bé (ací, pregant), l’endemà pogueren veure que enlloc hi havia fet cap estrall. “Tothom atribuí a aquella llum, a aquell ‘far’ (…), el fet miraculós d’haver-los salvat en la tempesta, talment succeeix amb els mariners quan estan en alta mar (…), que es guien pel far per arribar a bon port” (p. 303). Per consegüent, la foscor de la nit apaivagà la claror que podria haver espatlat i és la dona (la penombra) qui salva la població: perquè fa que es modere aquella lluminositat.

En la rondalla que ve a continuació, “La roca del diable”, també recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, de nou, és la dona qui fa costat a la població. El diable, després de tirar junta amb els seus correligionaris súbdits, s’instal·la en la vall del riu Set i aplega fins a l’Albagés, un poble que “vivia ple de pau i convivència. Allí, no hi tenia estada ni l’odi, ni l’enveja, el que feia que la gent, amb el seu treball, la seva honestedat i la seva bondat, anés omplint, cada dia més, els seus cors de pau” (p. 307), detall que empiula amb l’arquetip del rei i amb lo humanístic.

Un poc després, el dimoni en cridà tres més a consell i acordaren (com en les cultures matriarcalistes) aixecar un gran ventada…, però feu figa. A continuació, tria per provocar un tempesta (detall que té a veure amb l’aigua), però els de l’Albagés continuaren tenint aigua de beure (p. 308), tret femení.

En acabant, tracta de provocar una sequera, però els habitants “decidiren anar a cercar aigua a d’altres llocs” (p. 308).

Tot seguit, el dimoni opta per fer nevar (un altre detall que empiula amb lo matriarcal, ja que la neu està formada per aigua). I els del poble prossegueixen amb bones provisions.

Igualment, el diable es decanta per una pesta, però “la rectitud d’aquella gent, la seva creença i la seva esperança” (p. 308) els fan d’aliats.

Al capdavall, el dimoni passa pel fons del torrent, del llit del riu (dos detalls que enllacen amb la dona), es posa a ploure i “una grossa pedra que rodolà avall, (…) anà a caure (…) on era el dimoni” (p. 308), és a dir, una dona forta (la pedra) i que toca els peus en terra salva els pobladors de l’Albagés.

Finalment, podem llegir “l’enorme i negra pedra que es troba a l’esquerra del riu” (p. 309). Per consegüent, es plasmen característiques matriarcalistes, com ara, la fortalesa de la dona (la pedra), el color negre (el qual empiula amb lo femení i, així, amb la dona), l’esquerra i el riu (el qual té a veure amb l’aigua).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.