Bon dia,
Tot seguit, parlarem sobre dos temes molt sucosos:
“-La meva àvia, al ser filla única d’un pagès benestant de la Figuera del Priorat, en aquell temps, sabia llegir, escriure i de comptes.
Es casà amb un nenes que no sabia res de conrear les terres… Anava pels poblets de la contrada a veure que el bestiar estigués bé.
L’àvia Teresa, com el pare ja era vell, ella, tota sola, manava els treballadors el que havien de fer cada jorn.
Va tenir molta oposició, fins que es posa pantalons, reuneix els treballadors i els diu: ‘No em feu cas perquè sóc dona i porto faldilles.
Ara vesteixo d’home: el que no vulgui treballar per a mi, ja pot marxar’.
Recordo que em deia ‘No deixis, pel fet de ser dona, el menyspreu… Vals igual que un home’.
Això, imagina’t. Que jo tinc 80 anys i mira si va ser avançada al seu temps” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), a qui escriguí “Hui he comentat a ma mare que llibres relatius a dones nascudes abans de 1920 com també molts comentaris en l’estudi plasmen que les dones d’aleshores eren molt obertes, molt arriscades i que estaven ben tractades. I, en rondalles d’aquella època, també.
A més, eren molt democràtiques i manaven per motius culturals (i els hòmens ho acceptaven de bon gust i les veien com a persones molt receptives i amb bona empatia)”. El 1r d’octubre del 2022 demaní a Teresa Maria Marquez Bartolomé “Els treballadors, ¿continuaren treballant amb la teua àvia com a cap? Gràcies” i ens afegí “Oh! I tant!… Sense dir res més.
Li deien: ‘El millor amo que un treballador pot tenir’.
L’anomenaven ‘Sra Teresa’”. Adduirem que Victòria Victòria, el 1r d’octubre del 2022 li escrigué “Que valenta! Una dona admirable” i que ma mare qualificà de valenta l’àvia de Teresa Maria Marquez Bartolomé.
Igualment, considerem molt interessant (i d’acord amb una educació matriarcal), bona part del text del discurs que féu el papa Joan Pau II, al consell executiu de la UNESCO, el 2 de juny de 1980, i que plasmem com figura en el llibre “Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català”, del monjo i historiador Hilari Raguer, i publicat per Editorial Claret en el 2014:
“Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns l’han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en aquest cas, d’una potència més gran que totes les altres forces” (pp. 69-70).
I, un poc després, Hilari Raguer n’afig una part que diu així:
“M’adreço a tots vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu ací, en nom de la primacia de les realitats culturals, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb totes els mitjans a disposició vostre, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania arribi a ser presa de qualsevol interès política i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies per als quals l’home no compta sinó com a objecte de dominació i no cam a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquests també, la nació -llur pròpia o les altres- només compta com a objecte de dominació i d’atracció d’interessos diversos, i no com a subjecte: el subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en el sentit propi. ¿No hi ha, al mapa d’Europa i del món, nacions de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment a la nostra època, quan és tan urgent eliminar les restes del colonialisme?” (p 70).
¡I tant que és important!
