Tot seguit, exposarem bona part de les obres d’art, principalment, escultures, pintures i fotos vinculades amb els Sants de la Pedra, a què poguérem accedir per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra.
Agraesc la generositat de les persones que, en algun moment, m’enviaren informació, a les que m’aplanaren molt el camí, i als qui em feren alguna recomanació relativa a determinades publicacions com també la dels qui, àdhuc, me n’enviaren de franc.
A ABDÓ I SENENT (Balls i danses, per a Malandia)
A continuació, tractarem sobre la religiositat popular en distintes poblacions valencianes, com ara, Montaverner, l’Olleria, Oriola i Palmera, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.
En Montaverner (la Vall d’Albaida), partint de la informació que escrigué el capellà Josep Esplugues en el segle XVIII i que apareix recopilada en el llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII”, “La festa dels Sants Abdon i Senén, màrtirs, patrons de esta població, sempre se ha celebrat en la mateixa solemnitat que la dels titulars, guardant la festa de precepte i el ofici de primer[1] classe ab octava com a patrons en lo antic, (…) corria a cuidado dels mateixos jurats[2] com a gasto dels propis i albitres del comú (consta en sos comptes), después ja es determinà nomenar un majoral un any per a atre en lo dia de la festa per sorteo, i a este se li cedí el arrendament dels jocs, atre dels albitres i de lo demés que el poble o govern administrava, se li completava hasta catorze lliures per a els gestos de la festa que havia de fer ab focs, (…) lo que s’observà hasta dit any 1731 en què fonc aplicada esta porció a la obra de la església i lo demés de focs, (…) a sa voluntat” (p. 219).
Igualment, sabem, i considere extrapolable a moltes localitats valencianes d’aquell segle, que, entre els diners destinats a les festes dels Sants de la Pedra, n’hi havia lliures (moneda valenciana d’aleshores) “que es componien del arrendament de cartes i pilotes de cada any i lo demés a cumpliment pagaven los regidors de les regalies[3] del poble al llumener que en cada any eixia sortejat per a fer la festa també ab castell de foc i atres demostracions, i que esta renta podia aplicar-se al depòsit de la obra suspenent lo castell i altres gastos, i que el llumener dels Sants tinguera en este temps sols obligació de pagar de propis la dobla[4], sermó, assistent i cera” (pp. 64-65).
Així mateix, també exposa com es feia la processó en 1735, en un acte clarament en línia amb l’estil barroc: “Después de la soldadesca[5] es seguia immediatament la Creu i seguint esta anava tot lo poble en processó portant en andes o custòdies als sants que venera per titulars i patrons, cada u en son propi puesto, i que li perteneixia segons la veneració, i tots adornats del millor modo posible. Anava davant tot Sant Blai, bisbe i màrtir (…). En segon custòdia anaven los Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senén, màrtirs, patrons primers i principals de este poble, el que per tals venera ja de temps immemorial festejant son dia propi com a dia de precepte[6] i en la major solemnitat que pot i, o per descuit dels antics o per desgràcia del temps no es sap el principi de ser venerats per patrons de esta parròquia, però creuen i han cregut sempre els antics, començà la veneració en la fundació de ella” (p. 105).
I un altre apartat, també interessant i que ens dona moltes pistes sobre com es farien les festes en el segle, en Montaverner i, quasi segur, en moltes poblacions, és el referent al “Dia quint. Infra octava[7] de la dedicació”, en escriure (textualment) que “Este dia es féu la festa dels Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senén, màrtirs i reis de la Pèrsia, patrons que són primers de aqueste poble, i fonc allargada de son dia propi per a que ajudara a la solemnitat major de estes festes. Tenia-la este any a son càrrec Miquel Ferri de Gregori, qui costejà la dobla, sermó, assistents i lo demés que devia en lo dia propi. La música, cera i pólvora corregué per compte de la limosna que es féu del comú. Este fonc lo últim dia de festes en la església i solemnitat de la dedicació, per no haver-se pogut umplir tota la huitava que es desitjava solemnisar ab dobla, sermó i hores tots los dies, sens les demés demostracions de festa, havent fet fallo els que estaven elegits per predicadors. Este dia, pués, cantà la missa el reverend pare retor Jusep Martí (…) i predicà el molt reverend pare Francisco Diego de Albaida (…). El assumpte foren les glòries dels sants Màrtirs patrons juntament ab les de este temple novament reedificat i de qui són patrons primers. Per la vesprada acabades Vespres[8] es feu processó claustral, primerament portant lo Santíssim Sacrament i rodant per les capelles del Santo Cristo i senyora Anna que estan-hi claustrades, i acabada i donada la bendició féu la processó general dels santíssims patrons que tots els anys es fa en sa festa pròpia, la qual rodà per lo mateix territori que rodà la del primer dia, preanant molts desparadors. I la música que cantà també sos villancicos en quatre puestos, en alabança dels sants, i en esta funció es concluí la festa de este dia i solemnitat de la dedicació de este nou temple” (pp. 111-112). Un fragment, realment interessant, per la quantitat d’informació que ens aporta.
En l’Olleria (la Vall d’Albaida), des de 1601, hi ha un convent de l’orde religiós Frares Menors Caputxins. El 21 d’agost del 2017 vaig contactar a través d’un missatge amb el germà Miguel Ángel Atiénzar, qui, dos dies després, m’escrigué lo següent: “Nuestro convento se funda en torno a una ermita medieval dedicada a los Santos de la Piedra. Antes de la fundación del convento la costumbre en L’Olleria era subir todos los años para la fiesta de los santos en romería, clero y pueblo. Esta costumbre suponemos pervivió tras la fundación capuchina al menos hasta la desamortización (1835).
Desde la restauración (1886) hasta la Guerra Civil (1936) ignoramos si se volvió a celebrar o no. Durante el resto del siglo XX fue decayendo. Primero se celebraba una misa con participación del pueblo, y en los últimos años, una misa sin participación de pueblo o incluso ni se celebraba.
En el siglo XXI se recupera la fiesta, celebrándose con misa solemne y bendicíón del término”.
Sobre les imàtgens existents en l’actualitat, diu “Abdón extiende el brazo izquierdo, sosteniendo con un racimo de uvas, como ofreciéndolo a la Divina Pastora; mientras que Senén abraza un pequeño haz de espigas también con el brazo izquierdo y extiende el derecho señalando a la Virgen”.
A més, afig que hi ha “Un ejemplar de los gozos a los Santos de la Piedra, de la imprenta Ignasi Valls, de 1841.
(…) Existe también un anagrama de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha e izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.
En Oriola (el Baix Segura; en castellà, Orihuela), hi ha l’obra “Anales de Orihuela de Mosén Pedro Bellot (Siglos XIV-XVI)”, la qual, en el volum I, exposa que, en 1490, “votó el consejo la fiesta de los Santos Abdon y Senén, porque Dios librase a Orihuela de la peste que corría en muchas tierras circunvecinas” (p. 490). Informació facilitada per Jesús García-Molina Pérez, per mitjà d’un missatge del 13 de desembre del 2018, qui escrivia que “He mirado una obra titulada ‘Compendio Histórico Oriolano’, de 20 volúmenes de más de 700 folios cada uno, escrita por José Montesinos entre los siglos XVIII y XIX, en la que describe todas las iglesias y ermitas de la ciudad y su obispado, y no dice nada de estos santos cuando habla de la entonces ermita de San Bartolomé. Tampoco he conseguido averiguar si se celebraba alguna fiesta en honor de estos santos en Orihuela o sus pedanías”.
En Otos (la Vall d’Albaida), per mitjà de Daniel Alfonso Medrano (cronista d’Otos), qui m’envià un missatge el 23 de gener del 2019, hi ha que “L’escultura actual d’Otos dels Sants de la Pedra, com has pogut llegir al llibre de festes de 2016, està conformada pels dos sants junts damunt d’un núvol. Estan situats a l’altar major. Al centre està la titular, la Immaculada, al costat esquerre els Sants de la Pedra i a la dreta Santa Bàrbera, l’anterior titular de la parròquia.
Al retaule antic estaven dalt del tot, a l’àtic, separats un a cada costat. Ara mateix estan així a l’església de Carrícola (es preservaren durant la Guerra) i també a Albaida o a Santa Maria d’Ontinyent.
A Otos la festa del 30 de juliol s’ha abandonat i únicament se celebren el 7 d’agost, l’endemà del Crist de la Fe. Des de fa uns anys es venera una relíquia seua després de la missa. Dues de les campanes estan dedicades a ells i l’any 2016 es van fer uns tapissos per als balcons que es pengen el dia de la festa”.
Sobre Otos, també sabem, per mitjà d’un missatge de Daniel Alfonso (del 13 d’agost del 2019), que, eixe any, “Per a la festa va actuar la Muixeranga de la Vall d’Albaida”, fet que encara no havíem enregistrat durant la recerca. Aquest cronista, en el llibre de festes patronals d’Otos, a què es pot accedir mitjançant l’entrada “Publicacions sobre les festes d’Otos” (http://publicacionsotos.blogspot.com/2017/08/publicacions-sobre-festes.html), del seu blog “Publicacions sobre Otos”, en el 2016, escrivia l’article “75 anys de les imatges patronals d’Otos”, article on podem llegir que “Abdó[9] subjecta a la seua mà dreta unes espigues de blat i Senén un raïm, cultius mediterranis que coincideixen amb les espècies eucarístiques” (p. 29). Comprovem, de nou, com en aquesta font també es vincula els fruits de la collita amb l’Eucaristia, com ja hem tret en un altre apartat de la recerca. I, també a través d’un missatge de Daniel Alfonso (però del 28 de gener del 2020), sabem que, “L’any 2016 –Bicentenari de les festes- es van confeccionar uns tapissos per als balcons que es pengen el dia de la festa. També aquell any es va imprimir el fullet dels gojos –en format tradicional amb orla, gravat i florers-, atés que s’utilitzava una edició antiga mecanografiada”. La informació sobre els tapissos era nova, respecte a lo que havíem arreplegat durant la recerca.
En Palmera (la Safor), com podem llegir en l’entrada “Església Parroquial de la Puríssima Concepció” (https://palmeraturisme.wordpress.com/esglesia-parroquial-de-la-purissima-concepcio), de la web “Palmera Turisme”, hi ha escultures dels sants Abdó (amb fruites d’horta) i Senent (amb raïm), fetes per Ricardo Rico en el 2009, sants a què, “Tradicionalment se’ls representava com a uns joves romans, però mitjançant un estudi, l’autor descobrí que aquests, en lloc de romans (tal com se’ls representava) eren perses, pel que els va caracteritzar amb prendes característiques d’aquesta cultura”. El 23 de febrer del 2018 raoní amb l’escultor i em comentà que les havia tractades amb “art persa originari” i que, si les mirem frontalment, a l’esquerra està Abdó i, en canvi, a la dreta, Senent. Sobre lo que porten els dos sants, digué que Abdó duu, “en lloc de forment, taronges, perquè estan a la Conca de la Safor. El rector de Palmera pensà que les taronges apropaven més al poble, que era lo que portaven els camps d’allí”. Afegiré que semblava un home obert a lo que hi hagués de nou en l’etnologia com també a lo referent als Sants de la Pedra, al tema del simbolisme d’Abdó i de Senent, així com una persona oberta. Si consultem en Facebook l’entrada de la Parròquia de la Puríssima Concepció de Palmera[10], veiem que, en un post del 2013, el sant que hi ha a l’esquerra i que porta taronges, apareix com “Sant Non” (sic) i que, en un altre post del mateix dia (13 de febrer del 2013), figura com “Sant Nin” (sic) i duu raïm. L’ús dels noms familiars Sant Nin (per a Sant Senent) i Sant Non (per a Sant Abdó) està molt estés en Catalunya, però a penes en el País Valencià, i, quasi segur, haurà entrat ací per mitjà de l’accés a informació mitjançant Internet, ja que aquests noms no apareixen, per exemple, en molts missatges que he rebut per part de valencians i sí, com ara, les formes “els Sants de la Pedra” i, no tant, “els Santets de la Pedra”.
En Picanya (l’Horta de València), atenent a l’entrada “GOZOS A LOS SANTOS DE LA PIEDRA DE PICANYA” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2018/11/gozos-los-santos-de-la-piedra-de-picanya.html), del blog “Gogistes Valencians”, hi ha que es celebren el 30 de juliol i que “Ha sido tradicionalmente la fiesta celebrada por los festeros más jóvenes del municipio” i que “En los últimos años los actos festivos se han trasladado al terminar las Fiestas Mayores de ‘La Sangre’ o Ecce Homo y a la Virgen de Montserrat. Se recuerda que durante una ofrenda a los santos hubo una tremenda granizada que provocó que se les abandonara en sus andas y, tras esto, la granizada cesó de inmediato”. Aquesta informació fou oferida en novembre del 2018.
En la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), el capellà que hi havia en el 2005, de la Parròquia de l’Assumpció de la Pobla, indica, per carta, que “La Pobla del Duc es un pueblo agrícola y por eso celebra la fiesta a San Abdón y San Senén. La celebra el 30 de junio (sic) o el último domingo de julio. Es una fiesta popular o de calles”. En un escrit que té a l’esquerra una foto de les festes patronals del 2001 (“Festes 2001 en honor als Sants de la Pedra ‘Abdó i Senent’”) i que figura en l’enllaç http://www.lapobladelduc.org/HTML/FESTES01.htm, però que, indirectament, deduïm que és del 2011, quan passem al mes de juliol, llegim que “Essent com és la Pobla un poble de llauradors, des de temps immemorial que els pobletans fan festa als santets de la Pedra perquè els lliure del granís.
Antigament, cada any un carrer era l’encarregat d’organitzar les festes. L’adornaven amb canyes i amb tot allò que la imaginació donava de si.
La vespra, els festers disfressats recorren els carrers del poble anunciant els dies festius.
Ball i jocs tradicionals com el canutet, trompes, xapes, tirar la corda, anelles, ferradures, cucanyes, omplin els dies de festa.
L’últim dia [,] processó als santets.
Els carrers deixaren d’organitzar la festa [,] que va passar a ser organitzada per diferents associacions del poble. Este últim any [, 2011] han sigut els nascuts l’any 1951, els qui complien 50 anys, qui les han organitzades.
Es (sic) tradició que l’últim dia de festa, en el transcurs del ball, al carrer o col·lectiu que agarra la festa se li entregue una clau que simbolitza el traspàs de la festa. A l’endemà solen organitzar festa per a donar-se a conéixer”.
Em sembla un document molt interessant, entre altres coses, per la gran presència de paraules relatives a la cultura popular i, en aquest cas, sobretot, a jocs tradicionals de carrer.
En el llibre de festes patronals de la Pobla del Duc, del 2016, “Festes 2016 als Sants de la Pedra. La Pobla del Duc” (http://www.lapobladelduc.es/sites/default/files/files/llibre_dels_sants_de_la_pedra_2016.pdf), hi ha un article de la Unió Democràtica de Pensionistes (UDP), titulat “La UDP i les festes dels Sants de la Pedra”, on podem llegir que “La festa als Santets de la Pedra, així coneixem als Sants Abdó i Senent al poble, és ja molt antiga. Sabem de la celebració abans de la guerra i el retornament pels anys 50 celebrant-ho cada any un carrer diferent. El tradicional era la revetlla, la dansà i els soparets de germanor al mig del carrer” (p. 13). I, en l’article següent, “Quan els festers del 2016 tenien 2 anys…”, hi ha que “De la festa religiosa volem destacar la solemnitat dels diferents actes celebrats pel Rector de Bicorb Dn. Fernando i el seu amic (…).
I els carrers? què ben adornats estaven, i en materials naturals. Per limitar la zona de festa vam construir quatre arcs de canya vera que vam tallar del riu (…). Cada un dels arcs tenia una gran làmpara construïda amb productes originals: pots, carabasses…
Els carrers de la festa estaven il·luminats per centenars de perilles (…).
Entre els diferents actes què bonica va ser la serenata nocturna de la vespra a càrrec de la rondalla ‘Lo que nunca muere’ [.]
(…) En la cavalcada van participar moltes persones amb els seus carros tan ben adornats que ens van fer complicat decidir a qui donar algun dels quatre premis. Els festers eixíem des de les Cases Barates i els veïns i veïnes es van bolcar adornant el carrer, els balcons i finestres, tenia que estar tot ben bonic al pas de les xiques guapes i dels xics guapos, els organitzadors de la festa. Per als xiquets i majorets vam organitzar una xocolatà i jocs infantils com cucanyes, carrera de sacs, pillar l’anella amb la bici… Tots els dies de festa ens va acompanyar la Banda de Música de La Pobla (…). L’últim dia vam entregar la clau gegant’ al[s] propers festers del carrer Xàtiva com a símbol de continuïtat de la festa que tots tant estimem i que no volem que es perda, la festa dels Santets de la Pedra” (pp. 14-15).
En Polinyà de Xúquer (la Ribera Baixa), com m’escrigué Eduard J. Gay, cronista del poble, el 23 de febrer del 2018, a través d’un missatge, “Ací sempre s’ha celebrat els Sants de la Pedra i s’ha fet el dia 5 d’agost, vespra de la festa grossa del poble que és al Crist de la Sang.
(…) Durant el franquisme, el sindicat vertical s’encarregava d’organitzar eixe dia de festa en nom dels llauradors; després va ser substituïda per les Cambres Agràries i elles s’encarregaven de fer la festa. Almenys, a Polinyà. Quan les cambres foren dissoltes, l’Ajuntament de Polinyà es feu càrrec de la festa i continua fent-ho.
Si en lloc d’estar enmig de les festes d’agost, que van del 2 al 6 d’agost, haguera estat en un altre dia solt, igual s’haguera perdut, però així encara es conserva.
El més normal és dir-los Sants de la Pedra. Abdon i Senent quasi ningú ho diu”.
Notes: [1] Literalment, ja que figura el terme primer.
[2] El jurat era el càrrec administratiu que en l’època foral equivalent al que, actualment, diem regidor, càrrec que entrà amb els decrets de Nova Planta del segle XVIII.
[3]Regalia, segons el DCVB, en aquest cas, significa, “allò que sobre llur sou perceben els oficials en algunes oficines”. Per tant, l’Ajuntament pagava al llumener una part de lo que hi havia en les arques municipals.
[4] Dobla, ací, com comenta el DCVB, vol dir “Festa votiva amb missa cantada i sermó”. I “votiva” prové de “vot”, sinònim de prometença que es fa a Déu, a la Mare de Déu, a un sant, etc., en aquest cas, als Sants de la Pedra.
[5] En aquest cas i, partint de la primera part de la definició del DCVB, conjunt de soldats. Fa pensar que es tractaria d’una representació de soldats.
[6] “Dia de precepte”, en el DCVB, apareix com “dia en què els catòlics vénen obligats a oir missa i a no fer treballs servils”. Aquesta definició és anterior al Concili Vaticà II (1962-1965).
[7] El terme “infraoctava” , que prové del llatí “infra octavam” (‘sota l’octava’), fa referència a cadascun del sis dies compresos entre el primer dia d’una festa eclesiàstica i el darrer. Així, si fos el cinqué dia de la infraoctava i coincideix amb el dia dels Sants de la Pedra (30 de juliol), com és en el cas d’aquestes línies de Josep Esplugues, vol dir que la festa de partida era el dia 25 de juliol, és a dir, que havia començat el dia de Sant Jaume Apòstol i que acabava el 1r d’agost.
Informació treta a partir de les definicions del “Diccionario etimológico”, de Xile, a través de l’entrada “Infraoctava” (http://etimologias.dechile.net/?infraoctava), i també mitjançant el DCVB (en el terme “infraoctava”).
[8] “Vespres”, d’acord amb el DCVB (i direm que s’ajusta al text del llibre), és “una de les hores canòniques que es diuen després de la nona” i, a més, “l’hora en què se solien cantar les vespres a l´església, que era de les dues a les tres de la tarda”. Per tant, vol dir que ja havia acabat l’acte en l’església i que, més o menys, eren les tres de la vesprada o un poc més tard. Finalment direm que les “hores canòniques” són, segons el DCVB, “Cadascuna de les divisions romanes del dia (prima, tèrcia, sexta, nona) adoptades i ampliades per l’Església amb el nom d’hores canòniques (laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes) per a la recitació diària dels oficis divins” i que“nona” (també dita “hora nona” o “novena hora”, segons l’entrada de “nona” en Viquipèdia, feta el 21 de març del 2019) és, després de l’eixida del sol, una pregària que es resava aproximadament a les tres de la vesprada.
[9] El que veiem, frontalment, a l’esquerra.
[10] En Facebook, apareix, literalment, com “Parroquia Purissima Concepcio de Palmera”.
Tot seguit, tractarem el tema de la religiositat popular en relació amb unes quantes poblacions valencianes, i sobre el seu vincle amb els Sants de la Pedra.
En Bétera (el Camp de Túria), com podem llegir en l’article “Bétera, un poble per a tots” (https://beteranet.com/betera/librov/vii_02.htm), d’Amparo Doménech Palau, editat[1] per l’Ajuntament de Bétera i per “Cooperativa Agrícola de Bétera”, COOP. V., en 1998, “hi havia la Confraria dels Sants de la Pedra que sols era d’homes; els clavaris d’aquesta Confraria eren els que organitzaven la festa. Antigament es realitzaven dos dies de festa, el dia dels Sants i a l’endemà la llagosta, els dos dies repetien la mateixa processó, una dedicada als Sants i patrocinada pels clavaris i la segona per l’Ajuntament, doncs la tradició diu que l’any 1200 (sic) hi hagué una plaga de llagosta que va ser desfeta o exterminada per la mediació dels sants[2]. Quan se celebrava la festa de la Llagosta, una vegada la patrocinava l’Ajuntament i l’altra la Confraria del[s] Sants de la Pedra”.
Igualment, també hi ha un document molt interessant, “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” , d’Imma Dasí Estellés, que, tot i que toque de passada el tema dels Sants de la Pedra en Bétera, inclou que “Des del segle XVIII a Bétera se’ls declara patrons del poble per esdeveniments que el poble considera miracles, per a que cessara una plaga el 1700 es van acollir sota la seua protecció dels Sants de la Pedra amb un vot de festa anual i al 1730 per a que el terme es vera lliure d’una tempesta que estava afectant els pobles veïns”.
En Biar (població valenciana de la comarca de l’Alt Vinalopó), com podem veure en l’article “Com és Biar?”[3] (https://sites.google.com/site/onviscbiar/com-es), en l’apartat “Ermita dels Sants de la Pedra (s. XIII) i el seu mirador”, “Aquesta ermita és el lloc on se celebren 1 dia a l’any un ball típicament anomenat ‘Les Parrandes’, que també se celebren en altres ermites, com la de sant Roc, de Biar, al llarg d’uns dies marcats durant l’estiu.
La festivitat dels Sants de la Pedra en concret es realitza el dia 30 de Juliol”.
D’acord amb informació facilitada per l’Ajuntament de Biar, per telèfon, el 12 de febrer del 2020, per a eixir de dubtes sobre si només tenia lloc amb motiu de la celebració de la festivitat dels Sants de la Pedra, ens digueren que no era eixe el cas, ja que tenia lloc amb motiu de moltes festes populars en Biar. Agraesc aquest aclariment.
Sobre Biar, també hi ha que, segons l’article “Els Sant[4] de la Pedra, advocació popular a les nostres terres”, publicat per Consol Conca i Coloma, en 1993, en la “Revista de Moros y Cristianos”[5], el qual figura en el blog “Apiarium”, de Biar, “El relat hagiogràfic i els avatars de les seues relíquies ha quedat cristalitzat[6] no sols en els Gojos sinó també en Auques i en Oracions. En l’ermita dels Sants de la Pedra de Sueca es guarden alguns exemplars dels Gojos i una Auca catalana que refereix la història abans contada” sobre Arles i sobre l’inici de la devoció que es va iniciar en aquesta població del Pirineu i que, amb el temps, es difongué per la Corona Catalanoaragonesa.
En Canals (la Costera), partint del llibre “Coneguem els nostres noms de lloc”, de Llum Pérez i de Sandra Fayos, editat per l’Ajuntament de Canals, en el 2005, hi ha el carrer dels Sants de la Pedra, els “segons patrons” de la població. Podem llegir que “Eren venerats a Canals i a tota la comarca. Al naixement del riu dels Sants, on estava l’ermita del mateix nom, -antigament terme municipal de Xàtiva, i avui dia, de l’Alcúdia de Crespins, se celebrava una processó en el seu honor cada 30 de juny (sic). Açò s’acabà quan l’ermita dels Sants de la Pedra va ser enderrocada pels terratrèmols del 23 de març de 1748.
Ignorem en quin moment els canalins van decidir donar aquest nom al carrer que estudiem, però sembla lògic pensar que fou després d’aquest succés tràgic quan s’acordà guardar la memòria d’aquests segons patrons de Canals (…). D’aquesta manera, doncs, el seu record ha perdurat fins als nostres dies” (p. 208). Agraesc la generositat de José Antonio Polop, de Casa Cultura Canals, qui em facilità aquesta informació sobre Canals, a través d’un missatge, el 5 de juny del 2018, així com la que hi ha en aquest apartat de la recerca, com ara, els dos articles següents.
Segons l’article “Canals y los Santos de la Piedra. Una devoción semiolvidada”, d’Alfons Vila Moreno, publicat en el “Llibre de Festes de Canals 1987”, des d’aquesta ermita, mentres hi va romandre, “se organizaba y salía la procesión que acudía al santuario cada 30 de julio, cuyo ritual conocemos con detalle” (p. 77). A més, sabem que, a partir d’informació de 1747 relacionada amb un pleit, “la procesión (…) salía de Canals cada 30 de julio en dirección a la ermita de los Santos (…) desde el templo y por el camino de L’Alcúdia de Crespins.
(…) De este modo se llegaba en romería hasta las inmediaciones de la ermita donde se recomponía la procesión. Tras la misa con sermón los mayordomos setabenses[7] ofrecían un refrigerio a los asistentes antes de que la procesión retomara el camino de regreso.
Nuevamente se salía en orden procesional pero tan sólo durante escasos metros porque de inmediato se abandonaba éste y a caballo en grupo se volvían, esta vez por el atajo del camino de Enguera[8]” (p. 79).
En l’article “Los Santos de la Piedra, segundos Patronos de Canals”, escrit per Ramón Arnau Palop, en el “Llibre de Festes de Canals 1975”, hi ha que “En Canals resulta notorio y, por otra parte, digno de considerar la devoción a los Santos de la Piedra, lo que hace pensar en un possible primer patronazgo a su favor durante un corto tiempo, ocu[p]ando el lugar inmediato inferior a raíz de su traslado a la ermita cercana al nacimiento del río, pues en las donaciones de Jaime I el Conquistador las tierras de Canals fueron cedidas al caballero Bernardo y Crespi de Peñafort, que a pesar de tener sus posesiones en límites de los reinos de Valencia y Aragón, su origen era catalán (…).
Más testimonios los tenemos en la dedicación de una calle con el nombre de Los Santos –carrer Baix-, así conocida desde el siglo XVII (…), y en esta misma calle un retablo de los Santos de La Piedra se puede contemplar sobre la fachada de la base que da al frente de la calle de Santa Clara –antigua del Hospital-“.
En Carpesa, una històrica població de l’Horta de València, ara dins del terme de la Ciutat de València, hi ha una celebració, la “Festa d’Acció de Gràcies”, que partí d’un fet esdevingut en 1730, com molt bé escriu José Jaime Brosel Gavilá en l’article “Devoción y fiesta a los Santos de la Piedra en Carpesa”, dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”. En l’article, podem llegir unes línies tretes de l’obra “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén canónicamente erigida en la Villa de Albalat dels Sorells”[9] (de 1930) que diuen així: “En 1730 recorría los pueblos de la huerta de Valencia un religioso Capuchino predicando las excelencias de la devoción a los Santos de la Piedra Abdón y Senén, con el objeto de fundar Cofradías en honor de los mismos. El fruto de su trabajo debió ser muy escaso, puesto que sólo consiguió su intento en el pueblo de Carpesa. El cielo, sin embargo, se encargó bien pronto de demostrar las ventajas de la devoción predicada por el religioso, cuando a los pocos días de ser establecida canónicamente en dicho pueblo la mencionada Cofradía, una deshecha tormenta, descargando con cantidad de granizo y piedra, arrasó completamente las cosechas de todos los campos comarcanos, dejando tan sólo libres los del término de Carpesa; y por este hecho sus moradores[10], convencidos de que tal gracia les había sido concedida por intercesión de los Santos Mártires, acordaron celebrar perpetuamente, además de la fiesta propia de la Cofradía, otra en acción de gracias por tal beneficio” (pp. 126-127).
De fet, en Carpesa, a hores d’ara, com veiem en el mateix article, encara és manifesta “la importancia que la devoción a los Santos Abdón y Senén y, de modo singular, la ‘Festa d’Acció de Gràcies’ ha tenido y tiene en la vida, la historia, la cultura y las tradiciones de los habitantes de Carpesa” (p. 127).
Continuant amb el mateix llibre sobre Carpesa, però a partir de l’article “Reverendo D. Vicente Gil Martí Impulsor de la devoción”, també de José Jaime Brosel Gavilá, hi ha que, “Por encargo de D. Vicente, el artista S. Aguilella Vidal realizó en torno a 1970 una colección de retablos cerámicos representando a los Santos de la Piedra. (…) En todos ellos se incluía la reproducción del Templo Parroquial y, en algunos, se añadió la Cruz de Montesa. El cuadro cerámico se completaba con la leyenda que a él tanto le gustaba repetir: ‘Santos Abdón y Senén, quitadnos el mal, traednos el bien’.
A su generosidad también se debe el cuadro que se conserva en la sacristía de nuestro Templo Parroquial. (…) la escena, de tema agrícola valenciano, alude al patronazgo de los Santos sobre las tierras de labranza.
(…) También él fue quien promovió la elaboración de un ‘Himno a los Santos Abdón y Senén”. A su requerimiento, otro sacerdote, D. Pascual Calafat Braco, natural de Benirredrá y condiscípulo suyo, elaboró las estrofas de este canto de alabanza” (p. 138).
Sobre aquesta celebració festiva d’acció de gràcies, afegirem que els seus orígens (no necessàriament els de Carpesa, sinó els etnològics), poden estar, com bé afirma Francisca Martín-Cano, en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”, en què “con ocasión de las fiestas de recolección, las Sacerdotisas hacían ofrendas a la Diosa, de los primeros frutos en procesiones hacia su santuario, portando frutos o cuernos de la abundancia. Y participaban en banquetes en los que comían alimentos sagrados y bebían vino de una gran crátera[11].
En la Península [Ibérica], dichas fiestas serían similares a la: Mundus Céreris ‘la Monda de Ceres[12]’ (monda[13] ‘cesta’), en la que se hacía ofrenda a la Diosa de bandeja para agradecerle la cosecha y solicitar abundancia para la siguiente.
(…) Y son herederas las fiestas de verano, imitadas por la religión cristiana” (p. 405).
Ceres, cereals, estiu… són paraules i temes en relació directa amb els Sants de la Pedra i, per descomptat, amb la deessa grega Demèter (equivalent a la romana Ceres), amb la collita estiuenca, etc.
Continuant en la línia de Francisca Martín-Cano, en relació amb les ofrenes, Manel Carrera i Escudé, en part del seu llibre “ Calendari de festes amb aigua” (http://www.festes.org/media.php?id_media=2205), de la web “Festes.org”[14], sobre el dia de la festivitat dels Sants de la Pedra (30 de juliol), dia en què se’n fan (per exemple, en celebracions d’acció de gràcies), escriu que “Un dels costums d’aquest dia havia estat una festa a l’hort i després guarnir amb tot tipus de productes del camp i de l’hort, a manera d’ofrena, les capelles dedicades a sant Nin i sant Non, que aquest dia s’omplin de pebrots, cebes, tomàquets i fins i tot de raïm. Avui, durant la missa dedicada als sants es beneeixen els productes de l’hort que els fidels porten” (p. 122). Quant a la presentació de cebes, era la primera vegada que ho llegia i, afegirem, que també se’n fa de forment. Vaig rebre aquesta informació, per part de Manel Carrera, el 30 de juliol del 2019.
Acabarem aquest apartat relacionat amb Carpesa dient que, des de 1942, l’església que hi havia dedicada a Sant Pere, canvià l’advocació als Sants de la Pedra, motiu pel qual ara rep el nom d’Església dels Sants de la Pedra.
En Carrícola (la Vall d’Albaida), gràcies a informació facilitada per Daniel Alfonso Medrano (cronista d’Otos), per mitjà d’un missatge del 23 de gener del 2019, “tenen l’església parroquial de Sant Miquel. Els dediquen als Sants de la Pedra l’últim dia de festes, habitualment l’últim diumenge de setembre”. A més, un any després, el 27 de gener del 2020, a través d’un missatge, Daniel Alfonso escrivia que, “a Carrícola es veneren dels pocs anteriors a la Guerra Civil” i, per telèfon, em comentà, eixe mateix dia, que durant la guerra se n’havien salvat quasi totes les imàtgens religioses que hi havia. Així, en un escrit que m’envià el 28 de gener del 2020, en al·lusió a Otos, manifesta que “En quant a les escultures dels Sants [de la Pedra], a l’antic retaule major, d’estil barroc i destruït en 1936, presidien els laterals de l’àtic, de forma que estaven separats cadascun a un costat. Amb aquesta disposició es troben hui en dia a Carrícola, única de les parròquies de l’entorn que va preservar les seues imatges durant la Guerra Civil i, posteriorment, les va prestar als pobles veïns per celebrar les respectives festes”.
En Castelló de la Ribera, per mitjà d’informació facilitada per Xavier Martí, el 7 de gener del 2019, hi ha que “A Castelló se’ls fa festa, si més no, des de 1588. L’any 1642 van ser elegits per sorteig patrons de la vila (HVC2, p. 149). Les imatges dels sants germans Abdó i Senent es troben al retaule de l’altar major i són fixes i, per tant, mai no ixen en processó. Aquest retaule és dels anys 50. Les imatges anteriors, refetes l’any 1844 (HVC2, p. 565), foren destruïdes durant la Guerra Civil. La rectoria conserva un reliquiari de mitjan segle XIX amb els ossos de sant Abdó i de sant Senent, i una clau de volta[15] del segle XV de l’església els representa. Les festes patronals o majors sempre li han dedicat un dia, habitualment i, si més no, des de fa cinquanta anys, dilluns. Abans de la Guerra se’ls feia missa cantada i, en acabar, es donaven a besar les santes relíquies (La hoja parroquial, nº 549, 1934, juliol 29, p. 4)”. Així mateix, hi ha una campana, “San Abdón y San Senent” (sic), dedicada als Sants de la Pedra, “patrons del poble”, refosa l’any 1955 com també hi ha un carrer que porta el nom “Sants de la Pedra”. A més, en la localitat, abans hi havia la “portella[16] dels Sants de la Pedra”, de què Xavier Martí escriu que “ A banda dels quatre portals urbans que tancaven la vila, hi havia uns portals menors o portelles. L’any 1854 encara hi havia la portelleta de l’Almassereta, la portella del carrer dels Sants de la Pedra, la portella del carrer de la Séquia i la portella del Pedró. També em consta la portella del Convent”.
En Corbera (la Ribera Baixa), en paraules de Miguel Gómez Sahuquillo, cronista de Corbera (a través d’un missatge del 10 de desembre del 2018), sabem que hi ha “Documentació de 1771 que parla dels Sants de la Pedra de Corbera:
‘Otrosí. En la festividad de los Santos de la Piedra san Abdon y Senen, se sortea un clavario y este gasta de propios para los días rectorales Limosna de Asistentes, y sermón quatro libras doze sueldos…. 4 L 12S’ (AHN Consejos 7105 / 1771)”.
Igualment sobre Corbera, però mitjançant un missatge nou, de Miguel Gómez Sahuquillo, del 14 de febrer del 2019, se’ns exposa que, a través d’una dona gran, sabem que, “Al segle XX, una quadrilla d’amics de Corbera, sentia devoció pels Sants de la Pedra. Tenim notícies del segle XVIII, de l’organització d’actes i Missa a aquests sants. Aquesta colla d’amics compraren unes imatges i cada any les tenien un d’ells a la seua casa. Passats els anys tots els amics de la colla anaven fent-se majors i finalment els sants es quedaren a casa d’un dels amics o dels components de la colla que li deien Pablo Inglada.
En vindre la guerra civil, Pablo Inglada va amagar les imatges en una caseta agrícola que tenia a la muntanya a la partida coneguda com ‘Les Coves’. Va enrotllar els sants en un tendal de carro i els va dipositar a un paller.
Acabada la guerra, les imatges dels Sants de la Pedra foren portades per a ser restaurades, ja que al lloc on estaven havien perdut la policromia i es varen fer malbé.
Actualment, els descendents de Pablo Inglada, segueixen la tradició de tindre les imatges cada any en una casa d’aquesta família i el dia de la seua festa, les imatges són portades a l’església i es celebra una festa en el seu honor.
Aquesta història me l’ha contada una dona bastant major, neta d’aquell home que va salvar els sants. A la dona li diuen Conxa i té enguany les imatges a la seua casa fins al dia de la festa, en què els portarà a Missa i aniran a una nova casa de la família Inglada”. Agraesc aquestes dues informacions, molt interessants, i, en el cas de la segona, facilitada des de fonts populars.
Notes: [1] La informació sobre l’autora, l’edició i l’any, l’hem treta de l’apartat “Portada”, dins de la web (https://beteranet.com/betera/librov/index.htm).
[2] D’acord amb la font, estaríem parlant de dos fets esdevinguts abans de l’entrada de les tropes catalanoaragoneses en el Regne de València juntament amb els repobladors, i, per tant, de la introducció de la devoció als Sants de la Pedra (que provindria, majoritàriament, de Catalunya), fet que no té força. Tot ens porta a pensar, per tant, en una errada, ja que la conquesta de bona part del Regne de València, des del nord, no començà, més o menys, fins a l’any 1232. I, si no fos una errada, es tractaria d’un argument sense consistència.
[3] El 12 de febrer del 2020 es podia accedir a aquest article, si bé indirectament.
[4] Textualment, en lloc de Sants.
[5] Hem assignat aquest nom a la revista i no el que figura en la font, ja que és el que veiem en una de les notes de l’article de Consol Conca i Coloma, fet que ens porta a pensar que n’és l’original i no el que apareix en l’entrada del blog.
[6] Textualment, en lloc de cristal·litzat.
[7] Nom que reben en castellà els habitants de Xàtiva, població valenciana de la Costera. En valencià, xativins.
[8] Població de la comarca de la Canal de Navarrés; en valencià, Énguera.
[9] Aquesta obra sobre la confraria dels Sants de la Pedra, durant la recerca, es podia comprar per Internet.
[10] En valencià, “habitants”.
[11] En valencià, “cràter” (m.). Es tracta d’una vaixella de gran capacitat i amb dues anses, destinada a contenir, per exemple, una barreja d’aigua i de vi.
[12] Deessa romana equivalent a la grega Demèter. Ambdues estan relacionades amb el forment.
[13] En valencià, “poda” (per exemple, de la vinya).
[14] Manel Carrera i Escudé, mitjançant un missatge en què m’envià la part del llibre relativa als Sants de la Pedra, m’afegia que ell és “el creador i autor dels textos que surten a la secció dedicada a sant Abdó i sant Senent”.
[15] Pedra central d’una volta.
[16] Porta menuda.