Arxiu d'etiquetes: “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda” (llibre de 1912)

“Nóvios, demanació i casament”, sexualitat matriarcal, dones que trien

General, , ,

Sexualitat matriarcal: “Nóvios, demanació i casament”, plasmats en “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tot seguit, passarem a escriure sobre el tema dels nuvis, de l’acte de demanar la mà a la núvia i de les noces, d’acord amb com ho exposa el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, en l’obra esmentada, publicada en 1912.

Primerament, direm que molts trets que comenta també figuren en diferents rondalles de tot l’àmbit lingüístic. Anem a pams.

“Són molt rars els nóvios que parlen per la finestra; el costum, allí, és que el fadrí que vol a una xica, a part d’enviar-li amb ses brusentes mirades l’expressió de son cor, sempre que amb ella es creua, i alguna paraula melosa i, més o manco, intencionada, quant té ocasió, vaja de visita a sa casa, de vetladeta, acompanyat d’algun amic íntim.

A poques visites que es repetisquen, ja la família comprén les intencions del visitant, a part que el xaval procura, amb intencionades paraules, demostrar el propòsit” (p. 55).

Com podem veure, el xic, si vol festejar amb ella, primerament, ha de demanar-li la paraula i, per consegüent, és ella qui tria i qui li ho aprovarà o no, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, es copsa que la visita esdevé durant el vespre (la vetladeta a què fa referència), moment del dia vinculat amb lo femení… com en moltes narracions.

És més: el jove ho fa acompanyat d’un amic.

A continuació, Francesc Martínez i Martínez plasma que, “del mateix modo procuren els pares de la fadrina, demostrant si els plau o no com també esta” (pp. 55-56), o siga, la xicota. A més, “un senyal de voler al fadrí que la pretén és quan este rotlla cigarro, donar-li foc” (p. 56). Altra vegada, és ella qui li ho validarà o no. Per això, captem que “Ocorre, a voltes, que, a pesar de les intencionades, encara que vetlades, carabasses, el pretendent o no es dona compte, o se’l fa que una gota d’aigua forada una penya i repeteix les visites, resultant embafós. Aleshores, la pretesa sol anar-se’n al llit molt enjornet, deixant a la reunió, molt a gust, gaudir del reixiu del foc” (p. 56). Sobre aquest paràgraf, adduït a la recerca el 29 de novembre del 2023, diré que sí que havia oït l’expressió “Donar carabassa”, molt coneguda, la qual apareix en més d’una cançó eròtica: la possible núvia donava una carabassa a qui li sol·licitava festejar amb ella i, així, li manifestava que no l’acceptava.

Igualment, en aquesta entrada de l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, hi ha un passatge que també es reflecteix en moltes rondalles, amb un context semblant, àdhuc, amb detalls com la guitarra: “Una manifestació de portes en afora és també el passar amb la guitarra i, parat baix de la finestra, cantar-li alguna cançó al·ludint-la, així com el ballar, quan es troben en un sarau o en una festa, tots els més balls possibles amb la pretesa” (p. 56). En eixes narracions, per exemple, una criada comenta a la reina que hi ha un home que toca una guitarra i la regina accepta la proposta que li fa ell (normalment, per a recuperar una part que ella li havia robat o a què la dona havia accedit) i, finalment, siga home, siga dona, qui toca l’instrument…, ho assolirà. Afegirem que, durant l’estudi, ens feren comentaris que enllacen amb aquest acte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Si hui teniu problemes per a compartir aquesta entrada, per exemple, per telèfon mòbil, podeu accedir al blog “Mèlpita”, (http://matriarcalisme.blogspot.com/2023/11/novios-demanacio-i-casament-sexualitat.html), on l’hem plasmada posteriorment.

Erudits al servici de la terra, que estimen la terra i en pro del matriarcalisme

General, , , ,

Continuant amb les paraules de Francesc Badenes Dalmau en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, podem llegir que es tracta d’una obra “en la qual es veu de tot un poc, arreplegat en Altea” (XIII) i portada a bon port per l’autor “d’este recull de coses populars, que és un enamorat de la terra valenciana, a la qual ja li ha prestat servicis valuosíssims” (XIII-XIV), “sempre parant esment a tot lo que parle d’art i d’història de la terreta, res li estranyarà que consagre ses activitats i sos talents a fer obra d’entomòleg, arreplegant en la vila i en la masia aquelles flors modestes de l’enteniment; els costums antics i els moderns, els quals donen caràcter a una regió o a una localitat; la tradició i la llegenda, vulgar o enlairada; (…) la camperola cançó, l’acudit[1], alegre o sentimental, i la descripció pintoresca” (XIV). Com a aclariment, un entomòleg és un estudiós d’insectes. 

Un poc després, inclou unes paraules que reflecteixen el matriarcalisme del moment i el de Francesc Martínez i Martínez: “en lloc d’elevar l’esment al cel claríssim, demanant el foc de la inspiració, fixa els ulls en les coses, en aparença, xicotetes, en realitat, de vital interés per a la Història, la Lingüística, l’Etnologia, etc., no deixant a l’estranger el descobriment i l’exploració de lo que pertany a nostre cabdal popular literari” (XIV-XV), és a dir, que no haja de ser un foraster qui vinga a la terra, com aquell qui diu, a fer classes sobre cultura popular i a realitzar-ne recerques, sinó que els mateixos valencians estiguen interessats per la terra i lo que hi va adjunt. A banda, com escriu més avant, “l’espigolada ha sigut abundant i de mèrit positiu per al folk-lorista (…) en el camp vastíssim de la literatura popular, puix tot en ell és formós i útil” (XV).

Aquests comentaris del prologuista expliquen molt bé per què el recopilador, Francesc Martínez i Martínez, escriu “No puc sofrir el rebaixament de la llengua en què ma mare, engronxant-me damunt de sos genolls, em cantava per a adormir-me quan era xicon; en la que, ja fadrinet, em donava consells per a que, en la capital, no em pervertira i aprofitara el temps i, en la que, a penes xavalet, de mi, es va acomiadar, a l’emportar-se-la Déu d’este món, després de fer-me recomanacions que prou sent sempre no haver tingut presents…; llengua en què tinc expressats més de la meitat de mos afectes; llengua que venere i en què em recree, puix, per a mi, no té igual, quan es tracta d’expressar tendres sentiments, no té parell, quan es volen descriure coses fortes, bravenques. És com la mar de mon país, que, tranquil·la, sembla immens espill a on es miren les serres i es retracten les barques; amplíssim estany a on, de dia, juga la llum del sol i, de nit, la lluna, convertint-la en altre mar de plata” (pp. 19-20). Com captem, es plasmen molts trets en nexe amb el matriarcalisme: la figura de la mare, la llengua materna, la terra, l’educació matriarcal, l’expressió de la mare, l’aigua, la maternitat, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “xascarrillo”.