Tot seguit, tractarem, entre altres coses, sobre la religiositat, sobre els goigs i, igualment, sobre la repoblació del Regne de València en el segle XVII, en relació amb els Sants de la Pedra i, sobretot, arran del Concili de Trento (1545-1563).

 

1. Cultura de l’aparença, de la superficialitat. Si, al punt anterior, afegim lo que podríem dir la cultura de l’aparença, de què parlen clarament texts teòrics del barroc, deduirem que prima molt més la imatge i l’espectacle que la veracitat o que lo qualitatiu (des del punt de vista investigador) o que cerca la integritat de la persona o el posar els peus en terra. Intervindria, clarament, la creativitat, orientada a la creació de formes d’atracció del públic i del lector cap al missatge oficial. Així, com podem llegir en el volum “Literatura moderna. Renaixement, Barroc i Il·lustració”, dirigit per Josep Solervicens,  hi ha una obra de 1647, “Retórica cristiana”, del mallorquí Joan Baptista Escardó, que diu: “la tercera condición de una buena narración es que sea verosímil, que parezca probable y verdadera, lo cual no se ha de entender de manera que para hacerla creíble se hayan de traer pruebas y testimonios como se traen en la confirmación, sino que en lugar de eso se apoyen las cosas con decir ‘era fama’, ‘así se decía’, ’los hombres prudentes eran desta opinión’ […] y para que se dé más crédito al que cuenta alguna cosa, ha de ser diligente en notar las circumstancias del tiempo, del lugar” (p. 329). No es donava prioritat, doncs, a l’aportació de proves, com ara, sobre l’existència dels sants Abdó i Senent sinó a que es parlàs molt sobre una part de la seua vida o, simplement, a lo que fos popular o a lo que es consideràs d’acord amb lo conservador (de “los hombres prudentes” de la jerarquia eclesial).

Per a deixar un poc més clar aquest punt, podríem escriure les línies següents, tretes del llibre de José Sistac sobre els Sants de la Pedra, quan parla de l’aigua miraculosa d’Arles: “Por si existiera todavía alguna persona que estimara que la clerecía es quizás imprudente al atribuir la producción del agua en la Santa Tumba a una intervención sobrenatural, conviene que se sepa bien lo siguiente: la clerecía se halla más que nadie interesada en averiguar cualquier explicación o causa de orden natural que aclare científicamente el hecho extraordinario que aun subsiste después de nueve siglos; y ello hasta tal extremo, que el ya citado ex Deán de la iglesia de Santa María de Arlés, abad Adolfe Crastre, depositó la suma de 1.000 francos en casa del Notario de Arlés-sur-Tech, señor de Noël, para premiar a la persona que logre explicar ‘naturalmente’ la presencia del agua en el sarcófago. Hasta ahora nadie consiguió desmentir el milagro; ¡y es que el dedo de Dios está allí!” (p. 62).

En relació amb l’explicació d’aquest “miracle”, en el blog “Combinacions”, de Xavi Duran Ramírez, hi ha una entrada sobre l’aigua miraculosa d’Arles, des d’un punt de vista científic, amb el títol “Comencem parlant d’aigua” (http://combinacions.blogspot.com/2010/10/comencem-parlant-daigua.html), que diu així: “Una investigació desenvolupada l’any 2001 i publicada a la revista Atmospheric Research va desvetallar que l’aigua provenia de pluja, de la condensació de rosada, que es filtrava a través de la pedra.

Tot i això, l’aigua té propietats curatives (al damunt del sarcòfag hi ha una representació d’un senyor feudal que va patir la llepra i es va curar gràcies a l’aigua, ara es pot veure a la foto) i durant les festes de Sant Abdó i Senen (sic) (30 de juliol), es passegen les relíquies d’aquests màrtirs i es dóna aigua del sarcòfag als fidels)”. 

Aquestes paraules de Xavi Duran confirmaven lo que ja s’havia comentat en 1995. Així, en “El muntanyenc”, una revista cultural, en el 2014, aparegué un escrit de Jan Grau (qui me’l facilità, a través d’un missatge, el 26 de febrer del 2019) titulat “Arles de Tec, aigua miraculosa i terra de simiots (II)”, en què llegim que “Cada 30 de juliol, diada de Sant Nin i Sant Non, s’extreu de l’interior del sarcòfag una certa quantitat d’aigua i no hi ha cap giny que l’hi suministri. S’insereix una mena de sifó i n’omplen ampolles i garrafes. Al cap d’uns quants dies encara en proporcionen una ampolleta a qui mostra respecte per aquesta tradició. Quan vaig anar a l’oficina de turisme d’Arles, un rètol visible però molt discret deia ‘Si esteu interessats en l’aigua, adreceu-vos a…’ i a continuació una adreça, de tal manera que és totalment anodí per qui no conegui aquesta tradició. És més, se’n fa poca difusió a partir de les publicacions de promoció d’Arles. Joan Amades explica que feien pagar l’aigua a ‘vint sous la xicra^[1] i només en donaven al qui la demanava amb la parla de la terra, no en venien ni a pes d’or al qui en demanava en francès o altra llengua qualsevulla’.

La ciència ha posat en dubte l’origen miraculós d’aquesta aigua, malgrat que el sarcòfag s’omple tot sol. L’any 1995 es va fer un col·loqui sobre el tema, organitzat per la Societé de Mythologia Française, section Pyrenées i la participació de la Universitat de Perpinyà. Es va arribar a la conclusió que el 90% és aigua de pluja i de rosada que es filtraria a través de la pedra, que té uns 15 centímetres de gruix. Van calcular que es necessiten 5 dies perquè l’aigua de la pluja arribi a travessar la tapa del sarcòfag en quantitat suficient per omplir una ampolla. L’altre 10% seria la condensació de la mateixa aigua” (pp. 11-12). 

A tot això, afegirem que les qualitats d’aquesta aigua, les veiem reflectides, amb un to clarament barroc, en el “Llibre de la translacio dels sancts Abdon y Sennen”: “O, que Manna ple de tota dulçura y suavitat, és la aygua sancta, de la Tumba sancta de Arles. Ab la qual se mostra lo Senyor tant liberal, donant-la ab tanta abundància, que per més, y més que tragan y began de ella los hòmens, ven^[2] més a multiplicar y augmentar. De tal manera que per més que se sien agotats los rius y les fonts secades en lo temps del calor, may aquesta divina aygua és vinguda a faltar. Verdaderament ab ella dóna lo Senyor (…) tot lo que és necessari, per a remey de totes, y qualsevol malalties que poden los hòmens patir. Lo que entenen molt bé los habitadors de aquella terra, y vila, y tenint en aquest particular llarga experiència, a qualsevol manera de mals, y trebal[l]s aplican la sancta aygua^[3]” (pp. 61B-62A). 

 

2. Els goigs, de tipus material i de tipus espiritual. Els goigs, que comptaven amb un text poètic i amb una imatge religiosa i que s’imprimien en la memòria mitjançant la música, eren de tipus material (relacionats amb la salut, amb el treball, amb la sort, amb les collites, amb els viatges, contra les pedregades, etc.) i de tipus espiritual (amb la intenció de conservar la fe, les virtuts, les humilitats, la netedat de cap pecat, o bé, per exemple, de viure amb una bona mort). Cal recordar, com comenta Antoni Gelonch en el document “Els goigs: gravats i cultura religiosa popular”, que “tant els fulls de goigs com els fulls en què només hi ha l’estampa d’un sant, d’una santa o d’una advocació de la Verge o del Crucificat, foren consumits massivament per la població” (p. 35),  per a fomentar i mantenir la devoció i més. De fet, lo que he escrit adés, encara es pot comprovar en més d’una casa, a principis del segle XXI, com així m’ha ocorregut en alguna visita a distintes cases.

Afegirem que assistim també a una reafirmació de la Mare de Déu, sobretot, amb la Contrareforma catòlica iniciada en la segona mitat del segle XVI, fins i tot, en lo relacionat amb la seua condició de creadora de les forces de la natura, ja que s’escriuen molts goigs i que, de pas, es tracta d’arraconar lo que, sobretot, en els ambients rurals (majoritaris, aleshores), es conservava d’arrels precristianes, com ara, la dels Sants de la Pedra, el ball dels cossiers…

En aquest sentit, i molt en línia amb la introducció de Sant Isidre en tot l’àmbit lingüístic (majoritàriament, i molt, en Catalunya), com llegim en l’article “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models”^[4], de Joan Carles Gomis Corell, hi ha que la introducció de sants nous i de noves devocions, entre elles vinculades a la Mare de Déu, també tingué relació amb la dels Desemparats (la qual arraconarà, a poc a poc, però de manera ràpida, la del Puig, patrona del Regne de València), de la mateixa manera que, en terres catalanes, ho feia el sant castellà, “ocupant el lloc d’altres devocions anteriors en el temps, venerades secularment pels valencians des dels moments immediats a la conquesta”^[5] (p. 139^[6]).

Però també cal remarcar que, des del Concili de Trento, es pretenia que les persones abandonassen la creativitat i lo agrari que estigués vinculat a lo pagà, que actuassen sota una mateixa veu i a les órdens de les autoritats eclesials (es promou la polifonia i lo comunitari, però no la llibertat) i la reducció del nosaltres creador quasi a la seua totalitat i com si la religiositat per lliure es tractàs d’un mal menor: no s’exclou que un devot puga recitar goigs o cantar-ne de forma individualitzada, en privat o fora d’un acte religiós.

A més, caldria afegir que, com que augmentà l’esperit comercial, la línia conventual passaria, clarament, a un segon plànol a nivell d’impressions, ja que moltes creacions dels convents, monestirs, etc. no n’eixien, llevat d’algunes que eren impulsades, per exemple, per alts càrrecs eclesials (com ens comenta Mª Ángeles Herrero en part de la seua tesi) o que fossen poemes que arribassen a les impremptes, malgrat que, com diu Mª Ángeles Herrero “Durant els segles XVI-XVIII, als convents femenins del panorama català –paral·lelament als territoris de parla castellana- moltes religioses van recórrer assíduament a la poesia, de manera espontània o per manament del confessor, amb diverses finalitats: expressar la seua devoció, combatre l’ociositat, transmetre ensenyaments doctrinals, divertir les companyes de claustre, inflamar el fervor religiós, atreure devocions al convent” (p. 268).

 

3. Repoblació del Regne de València, després de l’expulsió dels moriscs (1608-1614), entesa com una mena de croada. Si bé és cert que qualsevol impressió o festa religiosa, per exemple, tenia com a finalitat fomentar el sentiment de pertinença a una parròquia, a una comunitat, a una confraria o, per exemple, als qui es reunien en un santuari, també cal fer un incís relacionat amb el Regne de València i amb la repoblació posterior a l’expulsió dels moriscs (1609-1614), on aquest col·lectiu representava un terç de la població.

Segons Joan Carles Gomis Corell, autor de l’estudi “Música, poesia i imatge al servei de la religiositat: els goigs en la tradició cultural valenciana”, la repoblació anà acompanyada de la introducció, en moltes parròquies, de “devocions noves [, per part dels repobladors,] que actuaren com a senyals d’identitat compartits. En la mesura que les noves famílies anaren assentant-s’hi i enriquint-se, augmentà el nombre d’imatges i de les respectives festes. Noves donacions d’imatges i institucions piadoses suplantaren fins i tot les devocions anteriors” (p. 225). Això, clarament, esdevindria amb un esperit de “croada” (reforçada per les línies del Concili de Trento) que s’interpretaria com “la necessitat de recuperar aquells llocs i els valors sagrats i devocionals a ells associats. Llenços, taules, escultures, gravats tingueren com a tema quasi exclusiu la imatge religiosa” (p. 225).

Així mateix, com escriu Ramón Rodríguez Culebras en l’article “Pintura gòtica castellonense desaparecida y dispersa” (https://www.raco.cat/index.php/MillarsCUCP/article/view/131485), tret de la web “RACO”, tocant la població valenciana de la Vall d’Almonesir^[7] (l’Alt Palància), diu que, en el moment de l’expulsió, “A duras penas se mantenían pequeñas y modestísimas comunidades cristianas gracias al esfuerzo y constante celo de los vecinos obispos de Segorbe, bajo cuya jurisdicción quedaban tales pueblos. Con motivo de la expulsión de los moriscos, la despoblación de todos los pueblos fue muy considerable. (…) Algunos años después se hallaba nuevamente repoblado con unos quinientos cristianos. Estos tenían jurados y oficiales y solicitaban del Obispo que el sacerdote no se limitase a una visita semanal y que residiese en el pueblo. Propusieron fiestas, entre las que se encontraban también las de los Santos Abdón y Senén, como santos de gran popularidad en toda la comarca del Valle del Palancia entre cristianos viejos, especialmente campesinos. El pueblo adquiría ahora una nueva configuración” (pp. 220-221). 

Per tant, podem concloure que la repoblació no s’interpretà només com una simple ocupació de terres per part de persones procedents d’altres llocs sinó, fins i tot, com un acte de retorn a lo cristià i a lo antic com a senyal d’autenticitat i de recuperació dels valors cristians. En el cas d’Almonesir, a més, anà unida a la introducció de la devoció als Sants de la Pedra.

 

 

Notes: [1] Tassa.

[2] Literalment, en lloc de van.

[3] Afegirem que en aquest llibre, de 1591, se’ns parla d’una església de Sant Quintí dels Banys d’Arles, derruïda en 1932, la qual Miquel Llot escriu com  l’església dels Banys d’Arles (p. 77B), en comentar que “la sancta ossa de sanct Quintini està en la Iglesia dels banys de Arles”. Després de ser enrunada, es bastí un hotel termal. El temple es trobava en el terme comunal dels Banys d’Arles i Palaldà (el Vallespir).

[4] El títol complet és “Corroborar llegendes, invocar imatges, renovar la memòria i presentar models. El valor dels goigs en la religiositat valenciana durant la Contrareforma”.

[5] Diu així: “El 15 de maig del 1667 es traslladava la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats  de la Capella del Capitulet a la nova que acabava de construir-se a la Plaça de la Seu [de la Ciutat de València], amb mostres de gran devoció i entusiasme dels fidels (…) . Definitivament, una invocació mariana, la dels Desemparats, la veneració de la qual s’inicià a principi de la quinzena centúria quan la fundació del pare Jofré de l’Hospital de Nostra Dona Sancta Maria dels Innocents, acabava ocupant el lloc d’altres anteriors en el temps, venerades secularment pels valencians des dels moments immediats a la conquesta” (p. 139). I, en una nota en eixa plana, indica que “Finalment va estar declarada patrona de València per butlla del papa Lleó XIII, concedida el 21 d’abril del 1885”, un fet paregut en el procés, però amb  diferències de temps, amb la introducció de Sant Isidre, tot i que aquest fet esdevingués, principalment, almenys, en el País Valencià, després de la guerra (1936-1939), sota el franquisme.

[6] En l’original, encara que posa com a 139 el número de la pàgina, es correspon a la que figura on apareix la nota número 14.2

[7] En castellà i oficialment, Vall de Almonacid.