Arxiu d'etiquetes: «Cavallers de capa i capell» (Oreto Doménech i Masià)

La sexualitat, el ritu de pas a jove i a dona i la mare en les rondalles

General, , , , , ,

Un altre tema interessant, molt present en el treball d’Oreto Doménech i Masià i en moltes rondalles, és el ritu de pas, ací, després d’escriure que el sentir relaciona, lliga i fa que les dones (vàlid per a qualsevol persona) estiguen en societat (p. 18).

Altrament, trau uns comentaris de Luisa Muraro (i que traduesc) que podríem connectar amb el fet que la Natura pot prescindir de l’ésser humà, però nosaltres no podem tallar amb la Mare Terra, puix que ocorreria com el nen que no mama i que encara no és mínimament fort per a subsistir amb aliments d’edat més avançada: “L’experiència femenina fa món, el trau a la llum, quan aconsegueix anomenar relacions socials sense recórrer a ponts masculins (…) amb intenció de viure en el món en femení” (p. 18).

I, com diu la investigadora, “En aquestes històries, les dones no són gairebé mai víctimes. (…) En la bondat, en canvi, la multiplicitat de possibilitats de fer el bé abunda” (pp. 18-19) i la condició femenina és “capaç de posar límits o d’ordenar la convivència, tal i com fan les mares” (p. 19) i, per això, amb el marit o amb altres personatges adults masculins, “la dona el venç sense barallar-s’hi” (p. 20).

Un poc després, posa l’exemple de tres dones (cadascuna simbolitza una fase diferent de la vida, sovint, conegudes com les tres mares, o siga, la jove, l’adulta i la d’edat avançada) en una relació que esdevé amb un pintor dins d’una església.

Llavors, com si el temple fos la casa feminal (puix que representa la vagina i, per extensió, la vulva), tres dones canten a l’home (les penjadures, taronges, llimons, els racons), mentres que ell, bròfec i sense embuts, els diu

“-Germanetes, germanetes,

no tingau tantes punyetes,

que, per a dir-me que

se’m veuen els collons,

no ens calen tantes cançons…” (p. 20).

 

Així, lo sexual no és arraconat, ni retocat, ni censurat, però tampoc és agressiu; simplement, mostra la naturalitat amb què, fins i tot, parlaven i ensenyaven dones nascudes abans de 1920 i que transmeteren versos eròtics als seus néts, com ens han dit algunes vegades.

Després de plasmar aquest punt amb les tres etapes, Oreto Doménech i Masià passa als ritus de pas i afig que la dona ha de ser ben tractada quan deixa de ser una xiqueta i s’endinsa en una adolescència que, al capdavall, la portarà a la joventut i, amb el temps, a una vida personal de què ella serà la sobirana, qui, com sa mare, tindrà la darrera paraula en línia amb l’arquetip del rei.

Així, un home, del carrer estant, es dirigeix a ella, qui és en el balcó (espai extern de la casa i receptiu a lo social), i intenta abusar o reptar-la. Però la més atrevida de tres germanes serà acompanyada per la mare (no de manera paternalista): “acompanya i ordena, protegeix, però deixa a la filla el seu espai, no ho fa per ella, no va a cantar-li les quaranta al rander, (…) deixa que la filla avance [ en] (…) la transició de xiqueta gran a dona, sexualitat, desig, maternitat” (p. 21).

Altra vegada, captem que la maternitat és ben considerada en aquest estudi, fet que ens afavoreix un lligam amb la terra, amb la natura, amb la sinceritat. Com a mostra, prosseguint amb el paper de la mare, destaquem que “La mare també li ha donat l’oportunitat de saber com triar la seua parella, els límits saludables i (…) una bona lliçó: les mares, el mal només per fer mal, no el toleren” (pp. 21-22).

Tocant a aquests darrers mots, pel 2024, un català de Fulleda, Santi Arbós, em deia que, en una vila catalana, havia passat a viure un castellà i que un dia abusà d’una dona. Llavors, uns quants hòmens li digueren que les dones havien de ser ben considerades i ben tractades i que, en la cultura vernacla (lo que diríem els costums de la comarca), no es pega la dona. No debades, un mes després (o un poc més tard), aquest castellà canvià de vila…

Finalment, com a introducció a aquest apartat sobre el ritu de pas esmentat, la contarella fineix amb una jove “que ja s’ha fet dona i posa el límit ella mateixa” (p. 22).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Les mares i les dones en les rondalles vernacles i en la transmissió cultural

General, , ,

Continuant amb el treball “Cavallers de capa i capell”, l’autora indica que són contalles en què trobem “genealogia materna, relacions d’affidamento[1] i capacitat de fer valer l’autoritat materna -enfront de l’abús de poder i l’autoritarisme- en un grapat de situacions” (p. 5). Aquests mots, poc comuns, almenys, en el primer quart del segle XXI, entre els grups feministes més acostats al poder polític, són pareguts als que exposa el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera i publicat en 1993 per Editorial Claret, quan defineix “matriarcat”: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”.

Tocant a la quantitat, posa que “consisteix en un centenar de rondalles arreplegades en llibretes i després enregistrades amb cassette al llarg de trenta anys -entre el 1981 i el 2011- per Francesc Josep Gascó i Navarro, en un context familiar” (p. 6) o, a tot estirar, “de veïnat” (p. 6).

Com a aportació positiva de les contarelles, “donen a cada persona el que necessita a cada moment, tal i com ho fa la mare. (…) necessitat, ajuda, saviesa, confiança, goig, amor, desig” (p. 7). Això sí, com escrivia Maria Milagros Rivera Garretas en 1996 i Oreto Doménech Masià diu en la plana 9 (i ací traduïm), “Sens dubte, hi ha la necessitat de compartir el món. Però amb totes les altres dones i amb els hòmens, o siga, amb tota la gent de carn, començant pels més acostats. No he de dividir el món amb l’altre sexe, de la mateixa manera que lo que em manca no és ser home”, fet que adoba el terreny perquè “les criatures escolten els sons i les paraules de la seua llengua materna en un context d’harmonia i unió. Les rondalles formen part d’una pràctica de vida orientada a la comunitat i les dones (…) tenen un paper rellevant” (p. 9), puix que, entre d’altres coses, “les contalles orals permeten a les dones parlar de sexe obertament o fent servir eufemismes” (p. 9) i, més encara, “contribueixen a fer casa natal, genealogia materna, perquè, en transmetre aquests contes, la rondallaire rememora i reviu les paraules de les seues mares i àvies, la pròpia nissaga femenina” (p. 10).

En nexe amb aquest comentari sobre l’evocació, en distints moments de la recerca, hi ha hagut persones de més de setanta anys que m’han dit que aquest estudi els havia portat a reviure passatges de la seua infantesa en què fruïen de la creativitat (tan ben acollida per les dones de la seua família i en el barri on vivien) i que això els facilitava traure-la altra vegada, un camp de la persona també  important en els majors.

En el punt següent, la investigadora presenta un quadre amb personatges: oficis i parentiu, caràcter i si intervenen en la rondalla com a protagonistes. A grans trets, direm que hi la mare sàvia i resolutiva, la criada sense prejudicis, la padrina associada a la saviesa, la reina que casa una filla amb un pobre desconegut (signe que ens duu al tema dels diòscurs, perquè ella, com en moltes narracions, simbolitza la part activa, forta i noble; mentres que ell empiula amb la pobra, amb la senzillesa i amb el del muntó, com aquell qui diu, fet que, en més d’un relat, no impedeix que la filla trie casar-se amb un home pla i no precisament ric) (p. 10), etc.

Altrament, aquestes contalles inclouen la mare “que explica als fills les coses de la mateixa manera, sense discriminar-los per la manca d’intel·ligència” (p. 13), mare preocupada pels fills i “Valenta i enginyosa” (p. 14) junt amb la dona “honesta i decidida” (p. 15), la bondadosa i protectora (p. 16), la filla petita, sàvia i decidida (p. 17) i més característiques que hem arreplegat en l’estudi, com ara, en qüestions relacionades amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Terme italià que podríem traduir com “avinença”, “esperit d’equip”, “harmonia”…

Les dones en la cultura tradicional vernacla i en les rondalles

General, , , , ,

Comentaris sobre la dona en la transmissió de la cultura tradicional en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estrelles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).

Tot seguit, passem a aquest treball del màster en “La política de les dones”, presentat com “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://hdl.handle.net/2445/192786), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”. D’ara en avant, emprarem el títol «Cavallers de capa i capell».

En la presentació, la investigadora, nascuda en l’Alcúdia (vila valenciana de la Ribera Alta), indica que el recopilador de les contarelles que ella ha tractat, el seu marit (Francesc Gascó i Navarro), de Beneixama (una vila de la comarca de l’Alcoià), quan era un xiquet, “rebia tones diàries d’amor de mare, des que eixia el sol fins que es colgava al llit rendit.

El xiquet (…) només s’asseia (…) a la cadira de boga més baixeta quan les paraules teixien xarxa, caliu, bressol, tendresa i família al seu voltant i sortien rondalles i contarelles, els succeïts i cançons, com fils de sucre (…), de la boca dels avis, les ties i la seua mare” (p. 2).

En acabant, Oreto Doménech entra en l’empelt entre algunes dones de la família i el folklorista, Francesc Gascó i Navarro, i capim un paper decisiu de caire femení: “La tieta Leonor (…). De memòria portentosa, la tia Leonor mantenia vives paraules i expressions que jo només havia vist escrites als diccionaris i ella les usava tan panxa” (p. 2).

En endinsar-se també en altres dones, afig que “no es parlaven mai amb paraules amargants. Francesc m’ha explicat que, si una es molestava, les altres dues l’apaivagaven; Leonor, la més forta de caràcter (…). I, tot això, sense crits, bregues, insults o mentides a l’esquena entre elles, perquè el que més s’estimaven era estar juntes les tres” (p. 3).

Ja en les contalles, diu que, un dia, Francesc li donà un llibre que “Era un recull de rondalles i, en la dedicatòria del llibre, posava:

            ‘A ma mare,

que em va ensenyar a estimar Beneixama

amb ulls de tendresa i felicitat’.

 

(…) vaig gaudir tant llegint aquelles rondalles, tan vives que semblava que es movien, amb tan pocs circumloquis literaris, autèntiques, veritables (…). Històries, contes, succeïts i acudits contats a la porta del carrer o a la vora de la llar, principalment, per dones, Leonor, Àngels i Fina, i d’altres contalles més picants del tio Honori… altres historietes de veïns i veïnes de Beneixama que, quan sabien que Francesc les recollia, anaven a contar-li’n” (p. 3).

Per tant, un llenguatge casolà, senzill i cultura tradicional, majoritàriament, transmesa per dones i que devia ser, “aproximadament, la llengua oral de finals del segle XIX” (p. 4) i que enllacen amb la vida i amb la gent mitjançant una amor de mare que salva (p. 4) i que Oreto Doménech trau “com un homenatge a Leonor, Àngels i Fina, i totes les dones que han contat històries a la xicalla i als adults, tot teixint fils de fortalesa, coneixença i unió” (p. 4).

Cal adduir el paper del folklorista amb l’estudiosa a través de les narracions, puix que “Francesc em donava, sense ell saber-ho, (…) una lliçó d’amor; estimació per les seues dones, la mare i les dues ties, atorgant-li valor a la memòria d’elles i revivint totes les estones de bona relació que hi va passar. (…) una mare que el va ensenyar a plorar quan ho necessitava, a cuinar i a dur la casa i que, al final, encara guardava un ensenyament (…): que la vulnerabilitat del cos troba en l’amor la seua fortalesa” (p. 4) i ens permet copsar que “un altre món, no violent –que no vol dir exempt de maldat- és possible” (p. 5).

Agregarem que la nit del 12 de març del 2026, el mateix dia que escriguí sobre la introducció d’aquest treball, evoquí que, quan jo encara era un xiquet de, poc o molt, dotze anys (cap a l’any 1983), mon pare em contà una contarella popular per Aldaia i per Alaquàs (dues viles de l’Horta de València). Ací l’escric [1]:

“Molts anys arrere, un home, en plena foscor del dia, anava pel Camí Vell de Torrent, un camí en què, aleshores, no hi havia llum artificial com ara.

Tot anava bé, però, a mitjan recorregut, notà que no podia continuar.

Llavors, sense girar-se, per la por que tenia, començà a dir:

— No! Si us plau! No em feu cap mal! ¡Vos faré la favor que vullgueu, però no em mateu!

Passà la nit i, quan s’albirava l’eixida del sol i, tot i la foscúria, la color morada començava a minvar i a cedir cap a colors més pròximes al carabassa, l’home començà a estar més segur.

Aleshores, féu mitjà volta… i veié que, part de la roba que portava, havia restat enganxada a una mata grossa que hi havia pel camí.

Per això, ell continuà, com la vida”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] L’original de l’escrit que plasmí el 12 de març del 2026 figura en l’entrada «La rondalla que em contà mon pare quan jo era xiquet» (https://aviamarefilla.blogspot.com/2026/03/la-rondalla-que-em-conta-mon-pare-quan.html), en el blog «La cultura valenciana és matriarcal».

El 19 de març del 2026, Vicent Pla, un amic meu de Benigànim (la Vall d’Albaida), m’envià un missatge en què deia: “Bon dia, Lluís.

Aquesta mateixa rondalla em contava mon pare d’un home que li va passar a Benigànim”. Agraesc la seua generositat.