Continuant amb el treball “Cavallers de capa i capell”, l’autora indica que són contalles en què trobem “genealogia materna, relacions d’affidamento[1] i capacitat de fer valer l’autoritat materna -enfront de l’abús de poder i l’autoritarisme- en un grapat de situacions” (p. 5). Aquests mots, poc comuns, almenys, en el primer quart del segle XXI, entre els grups feministes més acostats al poder polític, són pareguts als que exposa el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera i publicat en 1993 per Editorial Claret, quan defineix “matriarcat”: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”.
Tocant a la quantitat, posa que “consisteix en un centenar de rondalles arreplegades en llibretes i després enregistrades amb cassette al llarg de trenta anys -entre el 1981 i el 2011- per Francesc Josep Gascó i Navarro, en un context familiar” (p. 6) o, a tot estirar, “de veïnat” (p. 6).
Com a aportació positiva de les contarelles, “donen a cada persona el que necessita a cada moment, tal i com ho fa la mare. (…) necessitat, ajuda, saviesa, confiança, goig, amor, desig” (p. 7). Això sí, com escrivia Maria Milagros Rivera Garretas en 1996 i Oreto Doménech Masià diu en la plana 9 (i ací traduïm), “Sens dubte, hi ha la necessitat de compartir el món. Però amb totes les altres dones i amb els hòmens, o siga, amb tota la gent de carn, començant pels més acostats. No he de dividir el món amb l’altre sexe, de la mateixa manera que lo que em manca no és ser home”, fet que adoba el terreny perquè “les criatures escolten els sons i les paraules de la seua llengua materna en un context d’harmonia i unió. Les rondalles formen part d’una pràctica de vida orientada a la comunitat i les dones (…) tenen un paper rellevant” (p. 9), puix que, entre d’altres coses, “les contalles orals permeten a les dones parlar de sexe obertament o fent servir eufemismes” (p. 9) i, més encara, “contribueixen a fer casa natal, genealogia materna, perquè, en transmetre aquests contes, la rondallaire rememora i reviu les paraules de les seues mares i àvies, la pròpia nissaga femenina” (p. 10).
En nexe amb aquest comentari sobre l’evocació, en distints moments de la recerca, hi ha hagut persones de més de setanta anys que m’han dit que aquest estudi els havia portat a reviure passatges de la seua infantesa en què fruïen de la creativitat (tan ben acollida per les dones de la seua família i en el barri on vivien) i que això els facilitava traure-la altra vegada, un camp de la persona també important en els majors.
En el punt següent, la investigadora presenta un quadre amb personatges: oficis i parentiu, caràcter i si intervenen en la rondalla com a protagonistes. A grans trets, direm que hi la mare sàvia i resolutiva, la criada sense prejudicis, la padrina associada a la saviesa, la reina que casa una filla amb un pobre desconegut (signe que ens duu al tema dels diòscurs, perquè ella, com en moltes narracions, simbolitza la part activa, forta i noble; mentres que ell empiula amb la pobra, amb la senzillesa i amb el del muntó, com aquell qui diu, fet que, en més d’un relat, no impedeix que la filla trie casar-se amb un home pla i no precisament ric) (p. 10), etc.
Altrament, aquestes contalles inclouen la mare “que explica als fills les coses de la mateixa manera, sense discriminar-los per la manca d’intel·ligència” (p. 13), mare preocupada pels fills i “Valenta i enginyosa” (p. 14) junt amb la dona “honesta i decidida” (p. 15), la bondadosa i protectora (p. 16), la filla petita, sàvia i decidida (p. 17) i més característiques que hem arreplegat en l’estudi, com ara, en qüestions relacionades amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Terme italià que podríem traduir com “avinença”, “esperit d’equip”, “harmonia”…