Arxiu d'etiquetes: Bartomeu Barceló i Tortella (1888-1973)

Bartomeu Barceló i Tortella i la Mare que salva la dona i el Poble

General, , ,

Continuant amb la composició “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, publicada en 1918, l’autor, com si parlàs a Nostra Senyora, li comenta sobre l’ànim de sa mare:

“Sí, la nit cau. I és l’ombra del martiri

Que enmig de la gaubança la corpuny

No la veis? Llagrimeja com el ciri

Ella m’ha dit: ‘per més que el pit m’hi tiri

             Potser venir-hi

Més no podré: és tan aspriu, tan lluny…’”.

 

Posteriorment, li demana ajuda, que la Mare de Déu faça costat a la mareta, que no la deixe caure, sinó que l’agafe de la mà com la dona que ho fa amb la seua filla de pocs anys i, a més, que el poeta i sa mare puguen anar al santuari i fruir la vida:

“Doncs, ajudau-li; vostra mà la duga,

Com àngel dels promesos a David:

Feu que no plor, com degotis d’espluga[1];

Feu que no plor, dins l’ombra malastruga[2];

                Feu que amb mi puga

Per bon camí tornar, amb goig complit”.

 

 

Al cap i a la fi, com diu l’escriptor a la Mare de Déu, no vol ser orfe de pare i de mare:

“Si sens ella tornàs, me semblaria

Venir amb dos cadàvers a damunt

Trist Isaac del Moria per la via,

Ja em basta el de mon pare, que al cel sia,

                 Basta’m, ¡oh pia!

Per a assolar-me l’enyorat difunt!”.

 

 

Altrament, plasma uns versos amb què tracta de fer reviscolar l’ànim maternal i com si, a banda, amb una revifalla, també els menàs al lector del poema:

“Inspireu a tothom volença altiva

¡Feu que s’arbore el cor de la Ciutat!

I, puix que el cor allà on apuntà arriba,

Que el camí sia un fet: la roca aspriva

                 Mai és tan viva

Com la fe d’una ardenta voluntat”.

 

 

Tot seguit, la Verge del Puig de Sant Salvador fa el paper de mare del Poble i serà ella qui el salvarà. Així, en mots de Bartomeu Barceló i Torrelló,

“Digau a tots: ‘Veniu cap a l’altura.

Veniu i el Puig vos sia Salvador.

-Quina és la barca neta de sutzura?-

Pugeu a rebaixar-vos en llum pura

                I, ¡oh, fermosura!

De terra, mar i cel, sumau l’aimor!’”.

 

Com podem capir, la llum també va unida amb la foscor i, igualment, s’uneixen la terra i la mar (simbolisme femení) i el cel (símbol masculí) i predomina lo realista i lo feminal.

Finalment, veiem que la Mare de Déu és tractada com una Moreneta (el color negre i el bru d’aquestes marededéus van associades a la saviesa de la vellesa) que fa de guia al poeta i que l’empiula junt amb dos trets presents en molts poemes matriarcalistes: l’aigua (la mar) i lo tel·lúric (la terra). No debades, li diu

“I ara, la moreneta Estrella mia,

Moreneta del Puig, adéu, adéu.

Vos passetjà en triomf ma fantasia

Pels mars i terra enllà. Doncs, feu que un dia

            Esta elegia

Himne se torne de triomfant romeu!

                                     BARTOMEU BARCELÓ

1918”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Cova.

[2] Malaurada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bartomeu Barceló i Tortella, la gratitud i el diàleg entre la dona i la Mare

General, , , , ,

Reprenent l’obra “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, del poeta mallorquí Bartomeu Barceló i Tortella i publicada en 1918, mare i fill fan camí cap a Nostra Senyora:

“¡Ales ella em donà d’humil poeta

I ales d’arcàngel li daria jo!

Vella d’aital faisó les creus l’han feta

Que m’evoca a l’antiga Capelleta,

                I, ¡ai! la ‘gaveta’.

Perquè li caven els retrucs del cor”.

 

 

És a dir: la mare ha emparat i ha encoratjat el fill quan ell s’ha dedicat a la poesia; i ara, com a agraïment a la mareta, l’escriptor no l’abandona, sinó que l’acompanya allà on va ella.

En els versos posteriors, l’autor mena el missatge a Nostra Senyora, a qui diu que, en els pitjors moments i tot, Ella és la Mare de la dona i que li fa de sopluig:

“¡Ah, Verge! Com vos mira… Sou, per a ella,

Vida i encís que informa el seu anhel,

Vibrant, com plena d’ales d’una estrella,

Sembla vos torra el foc de sa parpella,

                ¡Vos troba bella!

Com a nit bruna qui floreix l’estel”.

 

Així, copsem que la mare de l’escriptor enllaça amb la Mare de Déu, perquè això també fa que la seua vida tinga seny (li dóna ales, la troba garrida i, ben mirat, aquest nexe predomina en la foscor de la nit, associat a la bellesa).

Tot seguit, Bartomeu Barceló i Tortella reflecteix un diàleg entre la Regina i la dona i exposa detalls de la personalitat de sa mare (com ara, la senzillesa i la garridesa) junt amb 1) el paper maternal que han fet ambdues i 2) el fet que la vida (el fill ara prou dedicat al gai saber) ha sorgit de la terra (ací, de Nostra Senyora) i 3) ja és adult, mentres que ella s’acosta cap a l’ocàs (és a dir, simbòlicament, viu en la tardor):

“¿Se us ha oblidada ja de la fatiga?

Resa, talment creàs l’oració.

Té l’aire humil de la dorada espiga

I és sublim com el cim. Amb veu amiga,

                Perquè vos diga:

‘Vós, Vós me l’heu tornat el meu fillol!’.

 

‘El vostre, sempre, és el mateix, Senyora;

Però el meu s’és fet gran. ¡Si fos petit!

Recordau? Com a una hòstia encantadora,

L’enlairava i sentia’m voladora

             Cap a l’Aurora…!

I avui… el temps m’alloma[1]i cau la nit’”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Trencar (o cruixir) els lloms.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bartomeu Barceló i Tortella, la maternitat i pregàries naturalistes a la Mare

General, , , , ,

Una altra composició en què apareix el tema de la maternitat i el de Nostra Senyora com a mare i el naturalisme matriarcal, és “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, de Bartomeu Barceló i Tortella (1888-1973), un capellà mallorquí i promotor de la llengua catalana, de qui ja n’hem tractat en altres temes de la recerca.

En primer lloc, direm que és de 1918 i que el 10 de juny del 2025 accedírem al poema, plasmat en una foto que havia exposat Bartomeu Mestre i Sureda el mateix dia en el seu mur. En el mur, Bartomeu Mestre (qui ens facilità un enllaç per a saber qui l’havia escrit i quan visqué) indicava “UN POEMA CORPRENEDOR

El novembre de 1918, el Cercle Recreatiu de Felanitx (ai las, la Recreativa!) va posar a la venda un llibretó i destinà els doblers a millorar el camí de Sant Salvador. Hi col·laboraren les persones més reconegudes del moment (Costa i Llobera, Joan Alcover, Mª Antònia Salvà, Llorenç Riber, Antoni Mª Alcover, Joan Estelrich…). Hi apareix un dels primers poemes publicats per Bartomeu Barceló i Tortella, on descriu la que seria la darrera pujada al santuari amb sa mare malalta. Ben emotiu i evocador per qui manté el costum de fer el camí a peu” .

Quant a la composició (ací, adaptada), diu així:

“Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador

 

Ja ho veis; vos torn a veure i l’alegria

La duc mig morta des de mig camí

Mare de Déu: si haguéssiu vist la mia.

               No, no podia:

¡Ella que en braços va portar-me aquí!”.

 

Com podem veure, el fill i la mare s’atansen cap a Nostra Senyora i, a més, ho fan com si la dona i el poeta fessen un empelt:

“Pujàvem de bracet; el braç, encara,

De les tormentes del seu pit retruny

Se seia tot sovint; i, ardenta i clara

Era una flama del ponent sa cara.

              -Ai, Verge mare!

Quan la nit fosca ja no està molt lluny…—“.

 

Així, l’escriptor Bartomeu Barceló i Tortella trau detalls matriarcalistes i femenins: la pluja (associada a la tardor), el ponent (símbol del vespre i de l’inici de l’obagor), la dona amb el paper maternal (enllaça amb la festivitat de Nadal) i, òbviament, la foscúria.

En acabant, l’autor addueix que mare i fill

“Pujàvem. ¿Qui gemia en l’ombra austera?

Les boires, ¿què se deien baix baixet?

Quin front cercava l’aspra romeguera.

Rapinyant l’aire, amb sorda cruixidera?

                 Quina gotera

De ma ardència en el si plorava fred?”.

 

Ben mirat, capim altres trets de la mateixa corda: l’ombra, austeritat (podria evocar-nos l’època de més fred de l’any), la gotera (en nexe amb l’aigua)…

I, després, en posa uns altres, en dir que

“Sonava en el silenci de la posta,

Com plor de místic degotís, el rés,

Planava l’ombra del Senyor; a posta

Feta diries per altar la costa;

              Pins, penyals, brosta,

Tot, adorava, sota pal·li encés”.

 

O siga, l’ocàs, el plor, la pregària naturalista (la relaciona amb una època més aïna obscura, a què lliga l’home, ací, Déu, i amb la natura de l’indret). Cal dir que les oracions són adreçades a una figura femenina (Nostra Senyora) i que Bartomeu Barceló i Tortella a penes trau Nostre Senyor.

És més: Ella fa de protectora i d’alliberadora de la dona (la mare del poeta), amb qui connecta amb la llengua vernacla i, per una altra banda, amb el coret. Llavors, la Mare de Déu li aporta força i esper unit a un somriure:

“‘Deu vos salve Maria’; repetia

La mare mia, entre sospirs sens fi;

I en vós l’oxigen del coret bevia,

I en vós l’esplai, delit i força havia[1];

                Més, ¡oh, Maria!

Tot invocant-vos, me somreia a mi”. 

 

 

 

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací, “havia” és emprat com a sinònim de “tenia”.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)