Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “De tres coses, ni un cullerot”, arreplegada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de 1912, sobretot, al principi: “Quan les canyes parlaven, els burros (de quatre cames) eren filòsofs i les alimanyes dels boscs i, encara de les serres en els prats, es reunien en assemblees, més o manco, parlamentàries” (p. 148). Com podem veure, en un espai reduït, apareixen la filosofia i els aplecs assemblearis (els quals podríem relacionar amb el comunalisme) i el parlamentarisme, poc o molt, en línia amb el de primeries del segle XX, quan es publicà l’obra, en què el comunalisme encara estava prou viu.
Adduirem que el parlamentarisme, en la Corona Catalanoaragonesa, estigué molt avançat des del segle XIII (1283), fins als decrets de Nova Planta del rei Felip V (en el primer quart del segle XVIII). Com escriu Pere Riutort, en el punt seté de la seua explanació del 2018, en tractar sobre l’Església valenciana i el seu vincle amb el Poble Valencià, “*b-5) Els diferents Regnes, oportunament, s’unien i celebraven Corts Generals. Aquesta manera de respecte mutu ens porta a un model de cultura social de primera importància en la civilització i en la cultura europees de l’època medieval. Catalunya va tenir “Parlament” i “Constitució” abans que els anglesos”.
Més avant, el narrador comenta que Sant Pere, com que era un home de bon cor, s’apareix a una dona pobra que vivia junt amb el seu marit, i que… ho fa de nit, moment del dia en nexe amb lo femení.
La dona, qui plasma una visió matriarcal de la religió, digué a Sant Pere que ella “ho esperava de la bondat Divina, que mai oblida les seues criatures” (p. 149).
Ben avançat el relat, podem llegir “la beneïda dona” (p. 150) i que el sant, immediatament després que ella li demanàs un cullerot, li’l concedeix (p. 150).
En la rondalla vinent, també recopilada, com ara, per Enric Valor, “Un aprenent de bruixot”, posa que un home estava amb l’orella més dreta que una llebre i que, una nit, “un poc abans de les dotze, (…) es va esgolar del llit i se’n va eixir del quarto” (p. 152) i veié que “sa muller, traient una ampolleta d’un racó de l’armari i quedant nueta, va començar a untar-se tota amb un líquid” (p. 152). En acabar l’operació, “i tocant dotze, digué: ‘Ni crec en Déu, ni en Santa Maria…’ i altra frase que no va entendre” (p. 152) i, al moment, desaparegué per la ximenera (p. 152).
Llavors, el marit tingué la temptació de fer lo mateix, però, com que no li eixí bé, hagué d’esperar uns quants dies “fins que aplegà una nit en què esta s’alçà, com de costum” (pp. 153-154) i ell diu a la muller: “’Jo també vaig’. Ella callà i començà a untar-lo, després d’haver-lo despullat” (p. 154). Clarament, ens trobem amb un relat eròtic i en què lo sexual es vincula amb la dona com a impulsora (àdhuc, com qui deixa en conill el marit) i lo roín, i en què ell segueix la pauta de l’esposa.
Un poc després, “per la ximenera, eixiren els dos, agarrats de les mans” (p. 154) i, “a l’aplegar a un gran edifici que, solitari, estava enmig d’una extensa planura, desapareixien ficant-se pel forat del pany” (p. 154). És a dir: tots dos ixen afora i, en acabant, tornen a entrar, ací, a un lloc on es reuneixen altres bruixes. És més, la dona “l’animà, manant-li que s’agarrara al seu peu. Fet açò, (…) es ficaren pel conegut forat, trobant-se dins d’un grandíssim celler en què hi havia gran concurrència de bruixes i algun bruixot” (p. 154).
Aquest aplec empiula amb el matriarcalisme com també el fet que,“enmig de l’ample local, a la redona d’ell, (…) li cantaven cobles” (p. 154), al marit.
En un passatge posterior de la rondalla, i on eren les dones, l’home digué un “Gràcies a Déu” (p. 155) i totes desaparegueren. Ara bé, a continuació, en clarejar el dia, ell “va veure entrar l’amo, acompanyat dels seus criats” (p. 155) i copsaren que, altra vegada, algú havia begut el vi de l’avi. Aleshores, el propietari ordena que cerquen pel celler, i u descobreix “aquell home, tot nuet i senyant-se” (pp. 155-156).
Finalment, “varen fer eixir l’aprenent, al qual, després de pegar-li la gran palissa, el soltaren nuet com estava. Amagat enmig d’un canyar, a on es ficà per a esperar la nit” (p. 156), gemegava i havia aprés la lliçó: “No és prou el parlar poc, sinó també a temps” (p. 156). Cal dir que algunes de les rondalles recopilades per Francesc Martínez i Martínez conclouen amb una moralitat en forma de refrany.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.