Arxiu d'etiquetes: aplecs de bruixes

Bruixes que es reuneixen, sexualitat matriarcal i joia

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, del folklorista català Gerard Canals Puigvendrelló, i en què es plasma el matriarcalisme (àdhuc, per mitjà de lo eròtic), és “La bassa de les bruixes”. Un pastor que anava acompanyat d’un jove, mentres que s’acostava el capvespre, trau dos detalls en nexe amb la dona: la fortalesa de les roques i l’espluga. Així, li diu: “Dormirem aquí, al peu de les roques, aprofitant aquesta mica de bauma que fan” (p. 171).

Més avant, l’home comenta al minyó que aquella terra és de bruixes i, empiulant amb això, li indica: “seguirem la ruta fins a Sant Joan de l’Erm i t’ensenyaré la bassota on es reuneixen les bruixes”  (p. 172). Altra volta hi ha un empelt entre lo femení i lo aquós. Igualment, li agrega que, “enmig del bosc, en un lloc molt amagat, hi ha una tollota d’aigua estancada on, cada any, a la mitjanit del dia de Santa Coloma, hi fan aplec bruixes de l’Urgellet, del Pallars i d’Andorra. Diuen que, tantost arriben a aquell indret, es despullen de cap a cap, deixant la roba escampada pel bosc, i es banyen a la bassa totes plegades, fins que s’hi presenta el Gran Bruixot” (pp.  172-173).

O siga que la trobada se celebra la Nit de Cap d’Any, acull persones de diferents comarques catalanes i la nuesa és ben rebuda.

Quant al bruixot, el pastor el defineix com que “ell és tot gros i pelut de cap a peus, amb uns pèls negres i (…) com agulles de pi. En arribar al lloc, diuen que el bruixot també es despulla i que es col·loca al mig de la bassa, on totes les bruixes dansen al seu voltant i se li atansen una per una a fer-li un bes” (p. 173).

Com podem veure, el bruixot va associat a trets que ja escriu Pep Coll en la seua obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” (pp. 96-97): cos pelut, sense vestit, colors negre i roig i residència en un lloc fosc.

Altrament, un dia, les dones, amb molta espenta, demanen a l’home que s’afaite perquè punxava. I, com que ell els respongué que no ho faria, elles recorregueren a les agulles que tenien i el punxaven a les orelles. Això féu que, “Veient el panorama, el bruixot va accedir a afaitar-se” (p. 173) i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en col·lectiu i nombroses).

És més: com que el bruixot no sabia com fer-ho, “les bruixes van dir-li (…) que ja l’ajudarien elles” (p. 174) i passen a foguejar-lo.

En altres paraules, copsem que, com diu la dita, “On hi ha pèl, hi ha alegria” (en aquest cas, per a les dones),

Finalment, el narrador indica que, “A partir d’aquella nit, les bruixes encara feien més el bèstia a la bassa. Es rebolcaven sense parar a l’aigua fangosa i plena de pèls del bruixot, l’apotxonaven sense parar i es pixaven als joncs de la vora” (p. 174) i feien que plogués. 

Per tant, es reflecteix un lligam entre l’aigua i la terra (el fang), la joia de viure la sexualitat (“Passar-s’ho com un porc en el fang”, que diu una expressió ben coneguda), hi ha una relació sexual entre elles i el bruixot (l’acte de rebolcar-se), pren part la besada (apotxonen l’home) i, a banda, elles són les generadores de la pluja (el jonc simbolitza els pèls del pubis).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Els aplecs de bruixes i de bruixots i el matriarcalisme rural català

General, , , , , ,

Continuant amb la contarella “L’altar de les bruixes”, en l’obra de l’estudiós de Vic, també toca el tema de l’aplec de bruixes durant la Nit de Cap d’Any (la de Sant Silvestre), narrat de la sogra a la jove: “d’aquí res, és Sant Silvestre. Saps, nena? Per Sant Silvestre, les bruixes fan l’aplec a l’altar de les Bruixes…

La jove es va asseure al costat de la dona, escoltant (…).

-L’altar de les Bruixes és un penyal que hi ha a l’altra banda del Cantó, enmig de l’obaga de Llagunes, una mica més avall de la font d’Arminyana. Allà es reuneixen tots els bruixots i  bruixes de les viles del Cantó i preparen les seves vileses. Allí decideixen sobre a quins camps han de deixar caure la pedra” (p. 167) i temes relatius a infants i a caps de bestiar.

Com podem veure, la reunió es realitza sobre pedra forta (el penyal), en plena foscúria, al costat de l’aigua i pròxima a una deu (font de vida). Ben mirat: 1) hi participen hòmens i dones, 2) el primer tema que trauen enllaça amb la terra (ací, igualment, en seny agrícola), 3) després, ho fa amb el símbol de la vida (els xiquets) i 4), al capdavall, amb animals (n’hi hauria que ajudarien a llaurar el camp, com ara, els bous castrats). Per consegüent, els trets són femenins i tel·lúrics.

Tot seguit, el narrador reporta sobre el paper de l’home (el boc de Biterna, és a dir, el diable) i sobre el de les dones. I tot, en un acte musical i eròtic: “Diuen que se’ls presenta el boc de Biterna i que, a canvi de la seva servitud, els dóna el poder per fer tot el mal que vulguin. Diuen (…) que ballen en rotllana les seves sardanes i contrapassos, totes despullades, fent salts d’aquí cap allà al voltant d’una gran foguera encesa per a l’ocasió. Jo crec que la Mirinyaca i la Peluda hi van cada any, a aquest aplec. (…) Crec que el mossèn de Biscarbó també s’hi ha deixat caure algun cop… Sí, sí, com ho sents!” (pp. 167-168). Com en molts relats amb danses nocturnes.

I més: la velleta li comenta sobre la participació del capellà en aquells actes i en temes de bruixes: “resulta que, en una casa de Biscarbó, van fer soterrar un oncle fadrí. (…) La família li va fer dir una missa, però van pensar que, d’honres fúnebres, no li’n calien. ‘Ca! No era pas cap mal home, les pompes ens les estalviarem!’, deien. El fet és que, al cap d’un parell de dies d’haver-lo soterrat, al vespre, quan feia poc que eren a dormir, van sentir un gran terrastall” (p. 168), “deia la dona, mentre la seva jove s’interessava, cada cop, més, per aquella història” (p. 168).

En altres paraules, hi ha una honra a la dona, simbolitzada per l’obscuritat, pel vespre (quan acorden què faran) i per la senzillesa de l’oncle.

Ara bé, com que, durant uns dies, continuava aquell soroll, tractaren de resoldre’l i, quant a la dona de la casa, “deia que el millor era fer-li dir les honres, ja que, segur que, així, s’acabaria el problema” (p. 168). En llegir-ho per primera vegada, el missatge que interpretàrem era paregut al de les celebracions en què les dones rememoraven els difunts de la família, del veïnat, etc.: la mestressa evoca el paper de l’oncle.

En un passatge immediat, l’hereu, amb un tercer parer, se’n va a consultar el bruixot de renom de la contrada: en Buraut de Bressui. El bruixot li demana qui sabia llegir en la vila i el xicot li diu que el capellà, amb qui el jove vinculava els sons nocturns.

Per això, posteriorment, el minyó se’n va escopeta en mà a cal mossén “i li va deixar clar que ja n’hi havia prou de tota aquella història. (…) a partir d’aquell dia, van tornar a dormir en pau i els sorolls van desaparèixer tal i com havien arribat” (p. 169).

Per consegüent, altra vegada és un jove (representant de l’etapa associada a la valentia) qui salva el col·lectiu i, de pas, l’indret.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.