Dones que trien (cavall i tot), amb molta iniciativa i molt obertes

General, ,

 

En el grup “Cultura mallorquina” , el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “És lo de sempre: ‘En aquesta casa, es farà lo que jo sigui manat’ i vius com a calius.

Sempre vaig veure ses padrines” (Francisco González Paparfrancisco), “A Mallorca, comandaven ses dones, tota sa vida. A ca nostra, ma mare sempre se’n surt” (Johnny Ra), “Tenc un amic que sempre diu que, la darrera paraula la té ell: ‘Sí, carinyo’” (Rosa Galmes), “Aquesta, ja fa temps que la vaig explicar, semblantment, però ubicada a la casa del ferrer i en unes juguesques (…), però el resultat serà el mateix: MANEN LES DONES!

Es tracta de dos homes, pel que sembla de la broma, que es van proposar comprovar qui manava en els matrimonis, si manava l’home o manava la dona. I anaven pels pobles amb aquesta intenció. Sí, manaven els homes i ho demostraven, els donarien una cavall; si manava la dona, un ou.

Van passar per un poble i anaven passant per les cases i es van fer un fart de repartir ous: arreu, manaven les dones.

Però va resultar que van anar a petar al ferrer del poble’: ‘Bon dia. Venim a veure qui mana en aquesta casa, si vós o la vostra muller’. ‘A casa, mane’,  va respondre, picant amb el martell sobre l’enclusa, ‘només faltaria això’, insistia llençant uns improperis! ‘Maria, porta’m el càntir de l’aigua!’. I Maria li portà el càntir de l’aigua. ‘Maria, porta’m un cafè!’. I la dona li va portar el cafè. I així, amb diverses ordes i donant cops a l’enclusa. De tal manera que aquell parell d’homes es van quedar convençuts que allí  sí que manava el ferrer i li van donar un cavall, blanc.

‘Mira, Maria: m’han donat un cavall blanc, aquest parell!’, exclamà amb joia i orgull el ferrer. ‘Un cavall blanc?’, exclama la Maria. ‘Home, un cavall blanc a cal ferrer?’, protestà, ‘Què no veus que s’embrutarà molt? Digues-los-hi que te’l canviïn per un de negre, home!’. 

‘Doncs, potser sí que tens raó!’. I va sortir al carrer cridant els dos homes: ‘Eh, eh, veniu!’. Els dos homes es miraren entre ells i un digué a l’altre: ‘Prepara l’ou!’. ‘Digueu, senyor!’. ‘És que la dona m’ha dit que un cavall blanc, aquí, s’embrutarà, que si me’l podríeu canviar’.

Li van donar un ou i es van quedar el cavall. Quedava ben demostrat que qui manava era la dona!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que tenen la darrera paraula, amb molta espenta i molt obertes

General

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 14 d’octubre del 2021, els comentaris foren “Jo, per exemple, sa meva mama havia nascut en 1901. Totes ses madones tenien molts anys i lo que sí sé és que eren valentes dones, perquè, durant generacions, han duit sa finca, es pot dir totes soles” (Francoise Ramon), “Abans també es deia ‘Una dona fa i desfà una casa’: es referia a que si era un capbuit, per molt que s’home la portàs, tot anava malament. I, en revés: si era ell es capbuit, sa dona treia sa casa endavant” (Mateu Amengual), a qui Francoise Ramon escriu “Mateu Amengual. Normalment, sa dona, sempre o quasi sempre, ha duit sa casa endavant. Hi ha que diu que ses dones tenen molta voluntat. Com deia es meu home, fan moure muntanyes. Amb molta de paciència, arribam sempre”.

El 15 d’octubre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, unes paraules que feia poc havia plasmat Margalida Juan Taberner, en relació amb una anècdota contada per son pare, en què una dona, a l’hora de triar cavall, era qui tancava el tracte, ja que el marit li preguntava “Maria, quin vols?” i, per tant, era la dona qui tenia la darrera paraula.

Jo demaní “¿Com era, en el cas de les vostres àvies (o bé de les vostres mares), si havien nascut abans de 1920?”.

En el grup “Dialectes”, el 15 d’octubre del 2021, les respostes foren “Boníssim i ben real” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Jo, a Mallorca (als pobles), sempre havia tengut clar que la madona és la que mana” (Merce Serra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tallen el bacallà, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En l’entrevista “Laura Vilagrà, una santpedorenca al rovell d’ou de la política” (https://cambradetardor.cat/laura-vilagra-una-santpedorenca-al-rovell-dou-de-la-politica), publicada en “Cambra de Tardor” el 6 de febrer del 2021, Laura Vilagrà i Pons, comenta “jo he begut dels valors de la pagesia, sobretot de l’esforç i del treball. Amb unes dones que treballaven molt i amb una família molt matriarcal. (…) A casa meva les dones sempre han tallat més el bacallà que els homes”.

Afegirem que, el 13 d’octubre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, aquestes paraules de Laura Vilagrà i preguntava “Les vostres àvies, si havien nascut abans de 1920, ¿també ho han fet? ¿Què opineu? Gràcies. Les àvies de ma mare (1943), sí, com també la meua àvia materna”.

En el meu mur, el 14 d’octubre del 2021, Pere Ramon Nadal, em comentà “Bastant d’acord, en quant a consideració dins la família i entorn.

Socialment i políticament, hi van haver períodes en què les dones tenien poca o nul·la participació. En l’entorn personal i familiar, molta”.

En el grup “Dialectes”, el 13 d’octubre i posteriorment, les respostes foren “L’avia materna, sí. Ella regí sempre la família i el lloc del qual eren pagesos durant dota la seva vida. I això que quedà viuda jove, amb set fills” (Tònia Gomis), “’A casa meva…’, vol dir que decidien què es menjava, què es vestia, quan feien neteja, qui portava la canalla a dormir…? O vol dir que decidien amb qui fer negocis, quina terra vendre o comprar, quan marxar i quan tornar…? Pel que he sabut de les meves àvies, manaven a casa, però qualsevol decisió que sortís de les parets de la casa, havia d’anar aprovada per l’home o el fill gran en el moment d’enviudar. La meva mare no podia agafar el tren sense permís del pare o germà, tenia carnet de conduir, però, el cotxe, el va haver de comprar amb el consentiment del germà…” (Mònica Colomé Corominas). Rosa Canela Vies, el 14 d’octubre del 2021, respon a Mònica Colomé: “No pas quan Catalunya era lliure.

Quan es van implantar les lleis castellanes. Que la fortuna del pare passava al marit. Però, a Catalunya, les dones portaven negocis i també hi havia la separació de béns en el matrimoni. Jo sempre he vist que les dones portaven la batuta. Altra cosa és que, de portes enfora, fessin el paripé.

Recordo que jo era recent casada i treballava, i vaig fer unes compres i em vaig trobar amb un garrulo castellà que em  va dir que necessitava la signatura del marit, i li vaig dir ‘Acabes de perdre una venda ‘ i vaig fer-ho en un altre establiment”. A més, Maria Pons comentà “A casa meva, tallaven el bacallà les dones. A casa i a fora. Jo no he viscut cap altra cosa que el matriarcat, arreu”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 14 d’octubre del 2021, les respostes foren “Ei, la meva mare va néixer el 1916, una treballadora nata. Va treballar a la fàbrica tèxtil Gorina, de la Bisbal del Penedès, a més de portar la casa i ajudar al camp, puntualment” (Iaia Bisbal), “La meva mare va néixer el  1918, va treballar al camp el bestiar i anava a la cuina d’un hostal a fer hores i sí, era qui portava la casa (tallava el  bacallà)” (Joana Vall Llosera), “La meva iaia va néixer en el 1898, era de casa bona amb minyona i cotxe, i il·lustrada, però, quan es va casar, va baixar de nivell, però va ser molt feliç. I sí, ella tallava el bacallà!!” (Dolors Morales Martinez).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Un altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el fet que l’home fa lo que li diu la dona, és “En Joanet Manent”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI. Veiem que, primerament, un home molt fort i amb molta espenta, En Joanet Manent, coneix tres hòmens i aconsegueix que seguesquen les seues passes i que l’acompanyen en els seus objectius. Però ell, un dia, mentres cercava, troba una “fadrineta bella” (p. 29), que, a més, sabia el seu nom i li diu “Som tres filles de Rei –diu sa fadrineta- que aqueix frare (…) ens té aquí encantades” (p. 29), en un jardí grandiós i sota terra, on, a més, hi ha un casal.

La jove li diu què és lo que En Joanet haurà de fer, i ell segueix les indicacions que li dona,… i ell tomba una serp. Igualment, la fadrineta li comenta “Mira, la segona[1] està  dins aquell altre casal d’allà lluny” (p. 31), i En Joanet Manent, en trau la segona, després de tombar un brau (p. 32). I, quant a la tercera filla del rei, a qui ell troba tot seguit, li diu què haurà de fer amb una orella i amb una espasa rovellada que, com en algunes rondalles de Pineda de Mar, també apareixen en aquesta narració.

Aquesta orella, com li diu la tercera filla, la més jove,”per un cas de casos (…), li pegaràs una clavada i, tot d’una, et dirà: ‘Què mana, mi amo?’  I tu has de dir lo que vols i et serà concedit” (p. 33).

I En Joanet Manent, atrevit, ràpid i amb molta espenta com també molt obert, entra a on era el frare esmentat, tria l’espasa rovellada i, al capdavall, li guanya la mà (pp. 33-34).

Un poc després, En Joanet diu a la farinera més jove que, ara, cal anar a per les altres germanes i, sense pensar-s’ho dues vegades, li diu la tercera filla del rei: “Anem-hi ara mateix!” (p. 34) i fan marxa.

Però, quan totes tres, no sols ja juntes, se n’ixen del pou, ajudats pels companys al servici d’En Joanet, trien deixar En Joanet dins. I, aleshores, ell se n’eixirà gràcies a l’orella, mentres que, la filla més jove del rei, no sols ha aplegat a la cort sinó que diu que només es casaria junt amb tres penyores que li havien caigut en el pou i que…, com veiem en un altre moment de la rondalla, se les havia alçades En Joanet, per si li fessen paper en un futur.

A més, En Manent, aprofitant l’orella, no solament torna a cals seus pares, on veu que encara viu sa mare, sinó que, a banda, “un dia arriba sa notícia que el Reia havia fetes unes dictes que es fadrí que presentaria una arracada d’or, una sabateta d’or i un pera d’or, just com una arracada, una sabateta i una pera que tenia sa filla del Rei, es casaria amb ella” (p. 39).

Un poc després, En Joanet comenta a sa mare que ell ho farà i que hi anirà, “per casar-me amb ella” (p. 39). Sa mare li demana d’on traurà lo que li cal presentar en la cort i ell, uns dies després, li ensenya les tres penyores i li diu:

“-Hala anem a sa filla del Rei, ara mateix!” (p. 40), i la mare ho accepta perquè “va veure que li convenia anar-hi per veure com acabaria tot allò” (p. 41).

Un poc després, llegim que apleguen a la cort, que els rep la princesa, qui confirma a En Joanet lo que deien les dictes: qui trobàs les tres penyores, es casaria amb la filla del rei (p. 42), I, per això mateix, quan la filla veu que li ajusten l’arracada, la sabateta i la pera d’or (p. 42), se’n va corrent a son pare i a sa mare (p. 42) i els afig que “Ja hem trobat qui em desencantà i em llibertà. Vet aquí les tres penyores que jo li vaig tirar  quan em pujaven de dins es pou es tres missatges des meu desencantador, des meu llibertador!” (p. 42).

I, per això, immediatament, el rei i la reina digueren a la princesa i a En Manent que ja es podien casar (p. 42) i els dos jóvens diuen “Idà, ara mateix!” (p. 42).

Veiem que, tot i que hi ha molta col·laboració entre l’home i la dona i que, si bé l’home ha tret la dona, aconsegueix casar-se amb la filla del rei… perquè presenta a la cort les tres penyores de la filla més jove del monarca. Per tant, en el darrer passatge, no solament la dona salva l’home, sinó que ell fa lo que diu la dona (ací, la filla més jove del rei) i que és la dona qui marca les directrius que seguirà l’home i les condicions que ella posa per a acceptar-lo com a marit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Fadrineta, la segona de les tres germanes i filles del rei.

Dones que trien, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

El 8 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què, en relació amb les àvies, si havien nascut abans de 1920, preguntava “Les vostres àvies (també conegudes com padrines o bé com majorales), ¿tenien molta facilitat per a aplegar a acords amb el marit i, fins i tot, per a portar-lo, amb bon cor, cap a l’opció que elles consideraven millor? Gràcies.

La meua àvia materna, com, algunes vegades, m’ha comentat, ma mare, sí. I el meu avi li ho aprovava”.

En el grup “Dialectes”, el 8 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet comentà “Sí, sense cap problema. També era així amb els pares.

De fet, es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona” i, immediatament, li escriguí “Com els meus avis materns i com els meus pares”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “Bé. Jo tenia a la meua àvia, filla de ferrers. En l’any 1931 o 1933, li compraren un local i li ficaren un ‘casino’, … bar, ara. La major es va quedar amb la ferreria. Dos dones fortes i avançades als seues temps” (Teresa Sale Sanz), “Abans, quan venia algú a fer un negoci a casa o alguna reparació, sempre preguntava per l’ama.

Si era en un negoci o tenda, per l’amo” (Emilio Conca Puig), “La meua àvia paterna era l’ama… i la ‘directora’ del negoci de transports, cavalls i, després, cotxes. El meu avi, a les ‘órdens’ però a la seua” (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “A casa meva, manava, sense que es notés, la meva padrina. Ella era la que tenia els diners” (Maria Pons), “Jo puc parlar de la mare. Va néixer el 1912.

El pare treballava, però la mare administrava els diners. Vivien a Barcelona” (Dolors Canet).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, que es fa lo que vol la dona, és “Es tres patrons”, que figura en el Tom XI. Així, veiem que, molt prompte, un home comenta als seus fills que considerava convenient “que tenguessen ofici amb què es poguessen guanyar la vida” (p. 123), però a ningú dels tres fills els fa l’ofici que ell els havia proposat. Així, el més gran (En Joan) tria fer de patró de barca i, son pare, li ho posa molt fàcil i, a més, li diu “però va amb uns pactes” (p. 123), com també ho farà als altres dos: “que no pots tocar en es port de la reina d’Hongria” (p. 123), on “hi ha una reina (…) que dóna set voltes as homes més deixondits” (p. 123). Ara bé, En Joan li ho promet i, tot seguit, es fa amb una barca, amb mariners i amb lo que considerava que li calia i fa marxa cap a la terra de la reina d’Hongria.

En Joan hi aplega i és ben acollit en la cort on, immediatament, la reina el convida a sopar i li comenta que, “Si demà, de matí, vós em donau es bon dia primer que jo no el vos doni a vós, totes ses meues barques, es port, es castell i jo mateixa serem vostres. Ara, si jo vos don es bon dia primer que no vós el me doneu, a mi, sa vostra barca serà meua i vós menjareu i beureu, però sense cap paga i fareu lo que jo vos manaré” (p. 125). I, a continuació, podem llegir que En Joan “allargà es coll” (p. 125), és a dir, acceptà lo que li proposava la reina.  I la reina posa dormissons en el menjar d’En Joan i, l’endemà, ella el saluda primer i li diu “vós romaneu a ses meues ordes” (p. 126). A més, veiem que “Tot lo que dispongué la reina, es feu” (p. 126) i que els mariners que acompanyaven En Joan accepten posar-se sota les órdens de la reina així com també faran els d’En Toni, el germà segon.

En Toni, comenta lo mateix que havia fet En Joan, a son pare: que volia fer de patró de barca. I el pare li tracta lo mateix que al fill gran, sobre la reina d’Hongria. Però En Toni no seguirà els pactes amb el pare, sinó que farà via cap al regnat de la reina i es presenta en la cort reial.

En la cort, la reina li comenta l’oferiment del sopar i la proposta relativa a la salutació de bon matí. I En Toni l’accepta. Un exemple més en què es fa lo que vol la dona: “Tot lo que dispongué la reina, se féu” (p. 129).

Ara bé, el germà més jove, En Tià, després de fer el pacte amb son pare i de fer via cap a les terres on vivia la reina d’Hongria, i amb molta espenta, s’hi troba amb els dos germans, que el reconeixen i que li comenten com actua la reina.

Aleshores, En Tià accepta la proposta de la reina (i, de nou, lo que li indica la dona, “Lo que vulga Vossa Reial Majestat”, p. 134), segueix les indicacions de la reina i, immediatament, el patró va cap a on és la reina i li diu:

“-Bon dia tenga, senyora reina!” (p. 135).

I, la reina, un poc després, sense embuts, comenta a En Tià “Som fadrina i, si em vols, ens podrem casar en voler!

Ja ho crec que es patró Tià digué que sí tot d’una (…).

La reina cridà tota la cort, contà tot s’endiumenjat que hi havia hagut amb so patró Tià i que estava resolta a casar-se amb ell” (p. 135). I el patró En Tià i la reina es casen (p. 135).

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme, “En Tià des forn d’En Mata-ronyes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XI, plasma com un jove, En Tià, que estava avorrit, tria fer via “per dins un grandiós bosc” (p. 109) i, molt prompte, s’adona que “El rei ha fetes unes dictes que es qui matarà aquest gegant, es casarà amb sa seua filla i serà s’hereu de la corona” (p. 109). I això li dona espenta i va cap a on es dirigeix la pols del vent (els vents que li serien favorables, p. 110).

Un poc després, aplega a unes casetes  blanques i troba uns hòmens que li parlen del gegant i una dona que, a més, és madona i fada. Aquesta madona l’acull, li dona posada i li regala una carrasca que li permetrà anar a on ell vullga. Ell accepta el regal i l’endemà fa marxa cap a la cort.

A mitjan camí, passa per unes altres casetes blanques i, de nou, si bé uns hòmens li parlen del gegant, una segona madona l’acull i li dona un present, ara, una barretina verda que permetrà que no el vegen però que ell actue allà on siga i que sí que els puga veure i oir (p. 112). I, una vegada més, de bon matí, camina caminaràs i cap enllà et faràs (p. 112).

A més, veu més casetes blanques i hòmens que són més reservats que la madona d’una caseta, qui també l’acull (p. 112). “En Tià entra dins aquelles casetes i conta que anava pel món” (p. 112). Aquesta dona li dona unes corretges per a quan li calga entrar en batalla i desfer-se d’enemics.

Però, quan ja feia un temps que havia caminat, després d’haver eixit  d’aquesta tercera casa, En Tià considera que “seria hora que començàs a servir de ses coses que m’han donades ses madones de ses tres casetes blanques a on m’han donat cobrit. Comencem per la carrasca” (p. 113). I, un poc després, la carrasca el porta molt a prop de la casa del gegant, parla amb la muller del gegant i aquesta li diu què és lo que cal fer per a matar-lo: tirar-li tres ous. Aquest detall ja figura en unes altres rondalles semblants.

D’aleshores ençà, En Tià combina els regals que li han donat les tres madones, les necessitats del moment (p . 114), un poc després que la carrasca el porte al rei dels tres peixos, un ermità. Doncs bé, el rei dels peixos, molt obert, pregunta si algú sap on podria trobar En Tià una fadrineta. I, el molar, un cetaci, li diu que sí i, immediatament, li porta una caixa que En Tià necessita.

Però, com que aquest rei dels peixos és molt obert, li diu que coneix un altre rei (i germà seu) que li ho posarà molt fàcil: el rei dels aucells (p. 117). D’aquest segon rei, passem a un falcó, qui…, aprofitant el vol, el porta ràpidament a cal gegant.

En cal gegant, En Tià recorre a la barretina verda, per a poder esclafar al gegant els tres ous, sense que l’homenot el veja. I així ho fa.

I, aprofitant la carrasca (que li permetia anar on En Tià volgués), demana que el porte a cal rei. El rei l’acompanya a la casa del gegant i veu que, efectivament, En Tià l’ha mort.

Però, al moment, un home intenta fer-se passar per qui ha tombat el gegant, però En Tià comenta al rei que ell pot aportar-li detalls que plasmen que ell l’ha mort i no l’home que tracta d’enganyar al rei.

El rei aprovarà la versió d’En Tià i, immediatament, sorgeix una guerra. Aleshores, En Tià fa ús del tercer regal (a què havia accedit mitjançant la tercera madona) i comenta al rei “Que em menin allà on és sa guerra i veuran que aviat és acabada” (p. 120).

I, efectivament, la guerra finalitza ràpidament, per mitjà de les corretges i de poder actuar En Tià sense que el vegen els contraris i, partidaris del rei amb qui En Tià ha parlat, no sols el porten a cal rei (p. 121) , sinó que el rei l’accepta com a hereu i, així, “el príncep Sebastià es casà amb sa filla del rei” (p. 121).

Com veiem, les dones porten la iniciativa i l’home (ací, En Tià), segueix amb bon gust lo que li indiquen, les tres dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que aplanen molt el camí, de bon cor i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla, igualment arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què, no sols es plasma el matriarcalisme, sinó que es premia les persones que actuen amb bon cor, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona aplana molt el camí a l’home, és “Es nas de dos pams”, que figura en el Tom XI. En ella, En Joan, un home que tenia un nas d’un pam, es va a pescar i, un poc després d’agafar un peixetó (p. 51), aquest li suggereix que l’allibere i que li donarà un do. I, com que En Joan comenta al peix que ell té un nas ben afavorit, li demana que el puga tenir de dos pams.  Tot seguit, el peixetó li ho fa possible.

En Joan torna a casa i la seua dona accepta que, fins i tot, puga tenir un nas així.

Ara bé, al moment, el rei fa unes dictes: que tots es que tinguessen algun do, que s’hi presentassen per veure quin profit en podria traure i premiar-los-ho i, si no, privar-los de servir-se’n.

I, En Joan, en saber la noticia, “pica de talons cap a cal rei” (p. 52) i passa per un hostal, on és ben rebut per l’hostalera, dona que, des de molt prompte, li ho posa molt fàcil ja que veu En Joan com “un home de bona part”, és a dir, de bon cor, detall que es repetirà en uns altres passatges i, així, li regala un anell que farà possible que tinga menjar, aigua fresca i bon vi, que li traurà un bon dinar (p. 52).

L’endemà, a punt d’alba, pega un bot del llit, paga l’hostalatge i ja fa marxa. I, durant el camí, passa per un altre hostal, en què una dona molt oberta i que també li fa de fada, li concedirà un do que li ho farà molt fàcil: un fabiolet que permetrà que En Joan faça ballar a tots els que ell vullga i fins que ell diga prou. En Joan li l’accepta i, de bon matí i amb molta espenta i amb diligència, fa via.

Torna a passar per un hostal, en què una hostalera, en agraïment a la franquesa d’En Joan, li dona un capell que li servirà per a llançar bombes quan ell ho crega menester.

L’endemà, en eixir el sol,  En Joan “pega coça al llençol, paga l’hostalatge i ja li ha copat cap a cal rei” (p. 54). Aplega a la cort, parla amb el rei, però, com que el monarca considera que un home amb un nas tan llarg deu ser fa poc formal, el tanca en una presó.

Ara bé, En Joan, que li tira humor al fet de comptar amb una nova posada (la presó), immediatament, tria una opció: fer via per mitjà del capell, d’on eixiran bombes. I així ho fa. Fa ballar els soldats (per mitjà del fabiolet) i, en acabant, ordena que l’anell li proporcione un bon dinar.

Com  veiem, la dona salva l’home i, a banda, En Joan (l’home) fa lo que la dona (les hostaleres) vol (fer ús de cada u dels regals per a poder fer via i tenir molt aplanat el camí.

Però, com que el rei no aconsegueix que agafen En Joan, perquè ell segueix les directrius de les fades i això li fa costat, i, a més, un altre rei declara la guerra al rei que havia tancat En Joan (p. 57), el monarca tria fer unes dictes: “qui li faça guanyar la guerra, es casarà amb sa seua filla, que no en tenia altra, i sa corona serà d’aquell, es dia que el rei es muira” (p. 57).

En Joan, molt prompte copsa les dictes del rei i es presenta en la cort (p. 57). El rei li pregunta què cerca per la cort. I En Joan, sense embuts, li demana si és cert lo que havia oït relacionat amb la dicta. El monarca li diu que sí i si En Joan considera que podria fer que el rei guanyàs la guerra a l’altre monarca. I, En Joan, amb molta espenta, li diu “¡Ara mateix!”  (p. 58). I, tot seguit, “Menen En Joan allà on hi havia sa guerra: ell se posa aquell capell” (p. 58) i, com que segueix les indicacions de l’hostalera que li l’havia donat, immediatament, “Sa guerra estava acabada, En Joan li havia fet guanyar al rei, i ell s’havia guanyada la senyora princesa i s’herevatge de la corona” (p. 59) i en la cort reconeixen que els tres regals que, per mitjà de les hostaleres, havia rebut En Joan, són una garantia pe a un futur favorable al rei,… i al regne (p. 59).

I, per això, “la senyora princesa allargà es coll a casar-se amb ell” (p. 59) i es casaren (p. 59).

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han informat sobre rondalles, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta iniciativa, de tracte fàcil i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla, també recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es plasma que la dona és qui marca el compàs i qui té la darrera paraula, és “Es tres mantells d’or”, que figura en el Tom XI. En ella, per exemple, En Bernadet, fill d’un rei, diu a una jove: “Escolta (…). Som fill de rei. Mon pare féu sa sentència de que no tengués repòs fins que no hagués trobats es tres mantells d’or. Els he trobats aquí (…). Si vols que ens casem, digues-ho!

-Però ha d’anar amb uns pactes –diu ella.

-Hi consent! –diu En Bernadet- Digues quins!

-Que no has de mostrar mai aquest mantell a ningú. El dia que ningú el veja, ja no em veuràs pus a mi! –diu ella.

-Feta està sa barrina” (pp. 63-64).

A més, en un altre passatge de la mateixa rondalla, En Bernadet intueix que, en un castell, deu haver res interessant per a ell, i es posa cames al coll i fa marxa cap al castell (p. 66).

En aplegar-hi, en Bernadet veu que “aquella jove (…) és sa mateixa dona seua” (p. 67). El jove diu a l’al·lota que voldria casar-se amb ella, però ella li recorda que “Aquell aucellet verd que ton pare tenia tan ben guardat dins sa gàbia dins aquella cambra i que tu el volgueres veure i et va fugir, era un germà meu, encantat. S’acabà s’encantament el dia que et fugí” (p. 67).

Però, com que En Bernadet feu mal al pare de l’al·lota i ella també l’estima, l’al·lota diu al jove: “-Lo millor serà que tu, et posis el capell de vidre i no surtes per res d’aquesta alcova fins que jo haja parlat amb mon pare i el tenga guinyat a fer ses paus.

Ho feren així, i aquella princesa en sabé tant i tant que dugué son pare a fer tot lo que ella volia” (p. 68). Com podem veure, àdhuc, hi ha una frase molt significativa que va en línia amb dites com “L’home comanda i la dona fa lo que vol”  i moltes semblants[1] i “A can Mussol, sa dona fa lo que vol” , ja plasmada en una obra de 1944 sobre Eivissa[2].

De fet, la dona aconsegueix que son pare (el rei) accepte la proposta que ella li planteja i que la porte avant, fins al punt que el rei, al capdavall, li diu:

“-Estic dispost a fer tot quant em proposes. Però, i, en Bernadet, ¿per on para?

-Demà de matí, sol sortint, venga Vossa Reial Majestat dins aqueixa alcova i hi trobarà En Bernadet” (p. 69).

Com veiem, la jove opta per fer possible que son pare no veja, en l’acció que ha preparat ella, un engany. De fet, l’al·lota el convenç d’una manera que va molt en línia amb més d’un comentari que hem rebut sobre les relacions entre l’home i la dona, per part de dones nascudes abans de 1920 en parelles catalanoparlants:  moltes d’aquestes dones recorrien a l’enginy, com ara, per a conduir el marit cap a l’opció que elles preferien, però de manera oberta, com més d’una vegada m’ha comentat, ma mare, respecte als seus pares. I, amb paraules de Rosa Garcia i Clotet, plasmades el 8 d’octubre del 2021, en el grup “Dialectes”, els seus avis com també els pares d’ella, “es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona”. Novament, la dona porta la iniciativa.

I l’endemà, de bon matí, el rei va a l’alcova, troba En Bernadet, “li allarga sa mà, l’aixeca en senyal de perdó i l’abraça, prenent-lo per gendre; l’abracen tots els de la casa i abracen i besen tots es minyonet fill d’En Bernadet i de la senyora princesa, esposa seua” (p. 69). Afegirem que, de nou, la dona rep el tractament de “senyora”, semblant al de “senyora ama” que figura en rondalles valencianes.

I, al capdavall, veiem que, després de celebrar-se les noces en el castell on vivia la princesa, ara, junt amb En Bernadet (p. 69), s’acomiaden de tota la família reial, “es posen damunt aquell mantell d’or de la princesa, que diu:

-Val Déu i En Bernadet!

Prenen sa fulla a l’aire i amb una exhalació foren a can Bernadet” (p. 70). Així, passem per un altre tret vinculat amb el matriarcalisme: que, en casar-se, primerament, l’home passa a viure en la terra de la dona (ací, en el castell), tot i que, en acabant, per a fer-ho saber als pares d’En Bernadet, els dos jóvens se’n van, ràpidament, a la terra on vivien els parents d’En Bernadet (p. 70), on són ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.  

 

 

Notes:[1] Es poden veure en l’entrada “L’home comanda i la dona fa el que vol” (https://pccd.dites.cat/paremiotipus=L%27home+comanda+i+la+dona+fa+el+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

[2]  Es poden veure en l’entrada “A ca’n Mussol sa dona fa lo que vol” (https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+ca%27n+Mussol+sa+dona+fa+lo+que+vol) de la web “Paremiologia catalana comparada digital”, a què accedírem el 4 d’octubre del 2021.

Dones eixerides, amb molta iniciativa, sàvies i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona (en aquest cas, una jove) actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb molta saviesa, amb esperit emprenedor, molt oberta i en què es fa lo que la dona vol i, fins i tot, la dona salva l’home, és “Una gírgola que dugué coa”, que figura en el Tom XI de les “Rondaies mallorquines”. En ella, Na Catalineta, una jove que havia eixit a arreplegar gírgoles (que és un tipus de revolló) n’arrenca u i n’ix un gegant, el qual la porta al castell, des d’on ella, a poc a poc, s’obri i veu un jove, En Bernadet, qui, des de molt prompte, segueix les directrius d’ella, per exemple, quan pot tornar ell a veure-la.

A més, veiem que Na Catalineta entra a un jardí i que hi troba tres flors diferents que, posteriorment, seran decisives per a fer que ella i En Bernadet puguen alliberar-se del gegant.

Se n’ixen de la torre i, aleshores, Na Catalineta diu què ha de fer En Bernadet: triar el cavall més prim, però ell n’agafa un altre. I, tot i això, fan via, per iniciativa de Na Catalineta, fins a aplegar a un pou.

Ja al costat del pou, Na Catalineta li diu “no em deixes, no sia com que qualque fada envejosa no et fadi i que no pensis pus en mi” (p. 80). I, com que “En Bernadet, fot i no et mogues, se’n volgué anar a menar son pare i sa mare i tota la cort per rebre-la així com pertocava” (p. 80) i la fada envejosa fa que ell perda la memòria.

Tanmateix, Na Catalineta, immediatament, en veure que ell no torna, trau una part més de les vinculades amb el matriarcalisme: l’esperit emprenedor, molt relacionat amb les dones.

I, per això, ella, intuïtiva com una persona sàvia, diu “No hi ha vèl. El m’hauran fadat” (p. 81). I, en lloc de parar-se a plorar i a no fer res, diu:

“Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat, i un punt més; que lo que ara diré, sia ver i veritat: que dins es bosc més gran del rei es principiï un casal, com es del rei mateix, a on no hi falt un amén i que hi haja una botiga de tota casta de robes d’home, cosides i sense cosir” (p. 81) i, a l’acte, se’n creà un casal com el del rei (p. 81).

Però, vés per on, tres fills d’aquest rei passen per la botiga. I tots, com diuen ells mateixos, trien acceptar els costums de la casa (“Digau vós –diu En Bernat-, segons sa vostra costum”). No obstant això, Na Catalineta, amb reflexos, percep que no hi van amb bones intencions i, per tant, ella considera que la millor opció (com també es fa, si més no, en un ball balear), és fer-los treballar molt, de manera que siguen ells els qui abandonen el joc brut. I així ho fan.

Aquest rei, després de parlar amb els tres fills (que han preferit no tractar de tombar Na Catalineta), intenten fer-ho, per impuls de son pare. Però, llavors, la raboseria de la jove, fa que, malgrat que trien que Na Catalineta puga passejar amb una somera cap a cal rei, per la ciutat, ella aconseguirà el seu objectiu: anar al pou, fer que En Bernadet reviscole i casar-se amb ell.

Ara bé, entremig, fa que aquests tres jóvens i tota la cort, amb una orde que dona ella, es posen a besar davall el ravassell de la somera (p. 95). I, com que tots veuen que la millor opció per a viure, és acceptar Na Catalineta i no desafiar-la,… àdhuc, la segueixen cap al pou.
Per tant, Na Catalineta, moltes vegades, plasma que es fa lo que la dona vol i que, igualment, la dona salva l’home (p. 96), perquè ella, com una fada, dicta que En Bernadet (el que havia conegut al principi de la rondalla) traga aigua del pou (com si fos per a espavilar-se, per a reviscolar) i, immediatament, el nuvi va a la cort on eren els seus  pares i, els pares, com que ell no ha mentit, accepten que Na Catalineta i En Bernadet puguen casar-se. I ho fan.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia.