Prosseguint amb el tema de “besar la terra” i, en aquest cas, aprofitant les paraules d’Assumpta Capdevila, quan comenta “La meva mare, de la Catalunya endins, estimava molt la seva terra i en parlava amb enyor, tenia un gran sentit de pertinença, però no fins a aquest” (plasmades el 25 de desembre del 2019, en el meu mur) i enllaçant-les amb l’escrit de Bartomeu Mestre sobre la identitat cultural, direm que, en la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV, i també en línia amb el tema de l’educació matriarcal, veiem que la velleta diu a En Bernadet: “Te’n duràs un talequet[1] de blat ben bo; i, en esser davant sa ‘font’, que la toparàs anant-te’n des d’allà cap a sol ixent, en esser, idò, davant sa ‘font’, tu t’atures i escampes aquell blatet damunt una pedra i et poses a dir amb tot es teu cor, mirant a l’aire: ‘Oh, colomets del cel, com no veniu a menjar-vos aqueix blatet tan bo que vos espera? Veniu, que vos espera! És per vosaltres, que l’he escampadet damunt aqueixa pedra! Veniu, per un gust, a tastar-lo! Veniu, veniu, colomets del cel![2]

Si tu ho dius ben de cor ben de cor, se’n vendrà un colomet, es posarà dalt aquella pedra i, tic-tic-tic, espipellada ve i espipellada va a aquell blat, fins que no en romandrà ni un granet. Tu, llavors, t’hi arrambes amb un botilet i un floc de seda vermella que te n’has de dur, i li diràs: ‘Oh, colomet! Ja que l’has trobadet tan bo, a aqueix blatet, per amor de Déu i de la Mare de Déu, ja em podries fer la mercè de deixar-me fermar aqueix botilet amb aqueix floquet pes teu collet.

(…) i llavors tornaries i el me deixaries prendre perquè jo pogués fer un favor d’aqueixa aigua a una persona que me l’ha demanada, i jo no la puc fer fellona’. Aquell colomet, si tu l’hi dius ben amorós ben amorós, et farà tot això i, així, tu tendràs aquell botilet ple d’aigua de ‘sa font de ses nou roques’ sense que tu n’hages haguda de tocar cap ni t’hagen pogut engrunar aquelles grans traïdores de roques. Tu, llavors, te’n vas amb el botilet ple d’aquella aigua, a ton pare i l’hi entregues en ses seues mans perquè en faça lo que trobarà. Ho faràs, oh, Bernadet!, just així com t’he dit?

-Vos ho promet, vos ho jur, que l’hi faré! -s’exclama En Bernadet.

Donà mil gràcies a sa jaieta, i ja li estreny a cercar” (p. 15).

Afegirem, en línia amb aquest vincle tan estret amb la terra i, a banda, amb l’agraïment a la Mare Terra, que, en la rondalla valenciana “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”, que figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí” (p. 23) , de Joaquim G. Caturla, podem llegir “El pescador, dins la negror de la nit, guardava un silenci ple d’esperança. Tan sols sentien la remor del mar i l’esclat de les ones sobre les roques d’un penya-segat proper. Passades algunes hores, allà des de l’horitzó, precedit d’una viva llum ataronjada, traspuntà el sol. Llavors, tot seguint el costum d’aquell poble, Joan s’alçà, es llevà la gorra i pronuncià les paraules que se solen dir en aquest moment:

Beneït siga el sol

i tot lo que Déu vol.

Dit açò, el pescador va notar que la xarxa pesava bastant” (p. 23).

En aquest sentit, açò em recorda unes paraules que em digué ma mare el 14 de gener del 2021, durant una conversa: “Es vivia de la terra”.  A banda, en l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, en un moment en què em parlava sobre un avi de son pare (el meu avi matern havia nascut en 1906), em comentà que “en eixa època, la gent, normalment, era molt resadora.

-Sí.

-Perquè tot, com vivien també del camp, puix tot ho esperaven de Déu i dels patrons. Tota la seua ajuda, el seu patrocini, l’esperaven de les seues creences, que els ajudaren, a les collites, que no fera malbé una pedregada o una sequera o una plaga d’algun tipus de  malaltia. I, clar, això repercutia, doncs, que era gent molt resadora”.

Però, no sols hi havia una relació, per dir-ho així, íntima, amb la terra, en el sentit religiós (com adés hem vist) sinó que, com plasma la rondalla mallorquina “En Bernadet i la reina manllevada”, era de tipus matriarcal, fins al punt que es considera que resulta molt bo per a la persona (i per al seu futur, especialment, si és un xiquet o un jove), el relacionar-se amb els altres, amb els animals, amb la natura, amb la vida, etc. “ben de cor ben de cor” , amb un toc maternal (“Oh, colomet!”) i per mitjà de la proposta (però no de la imposició, com es plasma en frases com “ja me’n podries fer la mercè”, “que jo pogués fer un favor”, “Si tu l’hi dius ben amorós ben amorós, et farà tot això”). ¡Ausades que ensenyen les rondalles i que transmeten missatges i ensenyances vàlides per a tota la vida!

Que, per exemple, ma mare, a la darreria del 2014, als pocs dies de començar jo a viure en la casa que feia poc jo havia comprat i que era la meua residència més habitual, em digués “Tu tracta d’entendre’t amb tots [els veïns], així, si algun dia et fan falta, ahí els tindràs”, a banda que, aleshores, ja entrava en la meua manera de relacionar-me amb els altres (a nivell de veïns i més), ara trobe que podria tenir un vincle molt gran amb un detall: ma mare s’havia criat amb uns pares que, des de que ella era una xiqueta, portaven una drogueria i que, per a ella, el parlar bé amb les persones (però amb bon cor) i detalls com aquest, són molt bons per al dia rere dia i per al demà.

Doncs bé, com veiem, àdhuc, figura en moltes rondalles en llengua catalana i concorda amb el matriarcalisme: qui tracta bé la terra, tracta bé les persones, així com qui fa excursionisme i ho fa amb la natura i amb els altres.

Agraesc la col·laboració, tan important, de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Un talec és un sac relativament petit, per a dur diners, menjar o bé altres coses de poc de pes i de poca grandària.

[2] El paràgraf que escriurem tot segut, en l’original, està junt amb aquest. Hem considerat que calia separar-lo, entre altres coses, per a fer més intel·ligible la lectura.

Fa més de trenta anys, en terres castellanes, una psicòloga, davant dels meus pares i de mi, em digué que parlàs en castellà amb els meus pares. I jo li diguí: “Mire: con mis padres, yo hablo valenciano“. I, en el report, en feu una valoració negativa.

En canvi, durant uns anys que visquí en una finca on també ho feia una mare romanesa i els seus dos fills (també romanesos), jo no els crítiquí mai que parlassen romanés entre ells. Simplement, si de cas, els preguntava (en la meua llengua materna) què havien dit. I, immediatament (quasi sempre, la mare), ho traduïa al castellà.