En el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, el 12 de setembre del 2021, fiu una pregunta en relació amb la frase “Aleshores manaven les dones”, “¿Vos importaria escriure vivències relacionades amb ‘sa madona’ o bé amb el paper de la mare, o bé de la padrina (l’àvia)?” i la primera resposta en línia amb la frase fou “Més d’una vegada, he vist gent dinant a un restaurant i, a l’hora de pagar, paga l’home amb els sous que sa madona li ha passat per davall sa taula” (Mari Lina Ribas Clapés). En relació amb aquest comentari (i, sobretot, a lo de “que li havia passat per davall sa taula”), que el llisquí a ma mare el 16 de setembre del 2021, ma mare em digué que no li estranyaria que això tingués lloc en la nostra família. I, com a exemple, em parlà d’un matrimoni de dos familiars (de qui hem canviat els noms): “Fins i tot, la tia Carmen i el tio Vicent (perquè, el tio Vicent, en diners, no s’ha preocupat massa), la tia Carmen ha sigut l’organitzadora, l’administradora.
Això et dic que és normal, perquè, per a moltes persones, si no paga l’home, és una baixesa. No m’estranyaria. És de les coses que no ficaria en dubte”. Immediatament, li responguí “¡Ni jo!”. I ella m’afegí “Almenys, en algunes famílies no és estrany. És una manera intel·ligent d’actuar la dona”. Uns altres comentaris en aquest grup foren: “Un dia, l’alcalde i el mossèn van fer una juguesca. Qui mana a les cases: es homes o ses dones? Van fer córrer la veu: on mani la dona, una vaca.
Van anar passant i tots demanaven una vaca, fins va arribar un que, amb veu potent, va dir: ‘Jo vull un cavall negre!!’. Tots els demés van quedar meravellats del poder[1] de l’home. Al poc de temps[2], va tornar a l’Ajuntament i mig temerós va dir:
-Podeu donar-me un cavall blanc amb taques marrons. És que és el que li agrada a sa madona.
Heus ací el tema” [3](Joan Garcia Codina). Uns altres comentaris foren “La meva teoria és que és variat, depèn de qui té els doblers. Si la dona fa mercat o té herència, mana; i, si és només de casa, un xic menys. I, quan els fills són majors, mana ella i ell s’ho mira: ja ha perdut el poder” (Joan Garcia Codina), “Jo crec que sí que hi havia un cert matriarcat, com a altres societats masclistes, per cert. Les dones entrenen els fills a ser servits per la dona i eternament dependents.
Crec que les relacions tradicionals eren raonablement igualitàries: la dona hereta de la mare, conserva les propietats quan es casa, tria el marit entre diversos candidats (almenys, en teoria) i, moltes vegades, tenien més autoritat real, tot i que ho dissimulaven per quedar bé” (Neus Ribas), “Com bé diu algun, per aquí, depenia de qui tenia sous. Segur que si algun es casava amb una hereva, qui manava era ella…” (Xavier Prats Marí).
En el grup “La Catalunya del Nord”, l’11 de setembre del 2021, em comentaren “Manaven dintre de casa seva; fora, de cares a la galeria, no” (Eva Insua Diaz),
En relació amb aquestes respostes, en l’article “Teresa Conca Martínez” (https://sindicalistesfeministes.com/teresa-conca-martinez), publicat per “Sindicalistes Feministes CCOO PV”, a què vaig accedir el 10 de setembre del 2021, podem llegir que Teresa Conca nasqué en Beneixama (l’Alcoià) en 1954 i que ella comenta “Ma mare era més tolerant[4], era ‘la mare’, ma casa era un matriarcat […] Sí, mon pare anava a treballar, però qui portava el govern de la casa i de tots, (…] era evident que era ma mare” i, entre altres coses, afig que “ella intentà que, en la mesura de lo possible, ferem activitats encara que no foren del seu gust, ni de la consciència, ni dels seus principis”.
Igualment, Teresa Conca addueix que “Ma mare bo, doncs, com totes les dones d’aquella època era… tirava de sa casa i de tota la família. Treballava al camp” i, a més, diu que era una dona extraordinària (“superwoman”, en l’original).
Igualment, en l’entrevista “Dolors Escriche” (https://ballcatmemories.cat/dolors-escriche), publicada en la web “Ballcatmemories”, i que trobí el 10 de setembre del 2021, podem veure que Dolors Escriche, balladora, comenta “A casa meva era un matriarcat: manava la mare. Érem set: l’oncle, el meu padrí, el pare, el meu germà, la mare i jo, i després la meva cunyada. I tots bé perquè la meva mare és la que portava la batuta”.
Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] En l’original, la paraula castellana “poderío”.
[2] En l’original, “Al rato”.
[3] Aquest relat dels hòmens i la vaca és conegut en distintes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.
[4] Que son pare.
