Una altra rondalla en què la dona salva l’home, és “N’Espardenyeta”, la qual figura en el llibre “Rondaies de Menorca” (no. 3 de la “Col·lecció ‘Ahir i avui’”), d’Andreu Ferrer Ginard i publicat per Edicions Nura junt amb Editorial Sicoa, en 1993, en què, la més jove de tres germanes, N’Espardenyeta, una dona amb molta espenta, junt amb les altres germanes tenien un planter d’alfàbegues molt altes. 

Un dia, un rei, li pregunta si podria dir-li quants ulls tenen les alfàbegues. I, ella, ràpidament, li respon que, abans, el rei li hauria de dir quantes estrelles hi ha en el cel (p. 66). Com que el rei apareixerà més vegades per on elles han plantat les alfàbegues i, a més, interessat per casar-se amb N’Espardenyeta, i veu que ella respon amb agilitat, “L’endemà ben dematinet, el Rei s’aixeca i ja és partit cap avall per sa carrera de la mar fins que es va trobar es pescadors que duien es peix a sa ciutat” (p. 67). El rei, amb molta espenta, comenta a un pescador (per tant, és un rei molt obert, no sols als nobles, sinó també als pescadors) que cal que el pescador li barate el vestit i que li deixe l’ase, cosa que el pescador accepta.

Així, immediatament, el rei es posa el vestit de l’altre, i, al revés. I, amb molta espenta, el rei comença a vendre “sardineta fresca” (p. 68). Afegirem que, des de molt prompe, vaig veure, passatges de tipus eròtic. I, el rei, “Volta qui volta carrers, arribà a passar davant ca N’Espardenyeta, i just hi és, entrà dins ca seva amb s’ase i tot” (p. 68).

La jove N’Espardenyeta troba una bona opció per a la sardina que li compraran al rei, i ho diu a les germanes: “Si mos la dóna barata, cmprem-l’hi, i al manco, menjarem sardina a voler tota sa setmana.

-I ben barato que vos la donaré. MIrau, el donaré tot a sa qui besarà es cul a s’ase.

-Oh, porc! –digueren ses dues majors- .  Jo no l’hi besaria per res del món!

-De boges! Jo sí que l’hi besaria, pes cove de sardina- digué N’Espardenyeta.

I al punt tirà es coixí de cosir un tros enfora, s’acostà a s’ase, li alçà sa coa, li va besar es cul, i el Rei ben content perquè n’havia sortit amb la seua, li dona tot es cove de sardina i ja és partit deveres, amb s’ase cap a sa carretera, a cercar es pescador per tornar-li des-baratar sa roba. El va pagar ben pagat, i ja és partit cap a ca seva” (pp. 69).

I N’Espardenyeta, qui comenta a les germanes que el rei s’ha vestit de pescador (p. 70), fa que el pare de la jove vaja a parlar amb el rei (p. 70). Un exemple més en què “es fa lo que la dona vol” i, a més, davant del rei, “punt per punt, li va dir tot lo que sa filla li havia encomanat” (p. 71).

El rei, per a casar-se amb N’Espardenya, tria fer un convit, fins i tot, obert als pobres i, com comenta al pare de la jove, “vull que hi assistiu vós i totes ses vostres filles” (p. 71). La filla, amb molta espenta, accepta la idea del rei i, com les altres dues, se’n va cap a la Cort. En la Cort, el rei diu a tots els convidats “vull que tots me demaneu una cosa, (…) que vos serà donada” (p. 72).

N’Espardenyeta, intel·ligent, li demana una cosa que el rei no podrà, fins i tot, ni amb els millors cuiners. I, com que no podien, la jove se’n torna a casa.

Uns dies després, el pare i la filla tornen a la Cort i N’Espardenyeta, triarà i, àdhuc, es farà lo ella voldrà. I, així, diu al rei:

“-Mira, mos podem casar, però vull posar-li una condició: i és que, si un dia mos barallam i me n’he d’anar, vull poder endur-me’n sa prenda que m’agradarà més d’aquí dintre.

El Rei hi va consentir i se van fer unes noces mai vistes” (p. 74).
Un altre exemple en línia amb les paraules del meu avi matern: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.

Un poc després, veiem un passatge en què un vell se sent menyspreat pel rei i, en acabant, el vell ho comenta a la reina (N’Espardenyeta). I, N’Espardenyeta, amb molta espenta i ràpidament, li diu què ha de fer: ja que el rei diu que un ase del vell és seu (del monarca), que el vell vaja a una vorera d’un camí i que faça com que vol pescar una sardina (p. 75), I, si el rei pregunta al vell què fa, que ell li responga com N’Espardenyeta li ha dit (“Pesc sardina”) i, si li demana més, “Tant és possible jo aquí agafar sardina, com que es cavall del Rei hagi fet una pollina”, ambdues, en la pàgina 75.

En demanar el rei al vell, l’ancià fa lo que li ha dit N’Espardenyeta i, aleshores, el monarca, vol que ella se’n vaja de la cort i, a més, que no menge amb ells. I, la reina, amb reflexos, ordena a tots els cuiners, que fiquen molts dormissons en el sopar. El rei, òbviament, s’adorm. I, aleshores, ella ordena als criats:

“-Agafau el Rei i posau-lo dins es cotxe i anem cap a casa.

Quan arriben a ca seva, mana que li facin es llit i l’hi ajeuen, i ella s’ajeu devora ell” (p. 76).

I, al moment, veiem que “Ella el va tocar i ell se desperta” (p. 77). Per tant, es plasma el matriarcalisme, novament, en què la dona (la reina, N’Espardenyeta) salva l’home (el rei). I, de nou, un altre tret matriarcal: es fa lo que la dona vol. Així, podem llegir que el rei demana a N’Espardenyeta “¿com és que m’has duit a ca teva?

-Tu bé saps – va dir-li-, que es dia que mos vam casar, me vas prometre que en anar-me’n podria prendre sa prenda que més m’estimàs, i me la podria endur. Idò has de saber que sa prenda que més m’he estimat ets tu, i per açò te n’he enduit a sa casa” (p. 77).

El rei, immediatament, joiós d’aquella opció triada, aprova lo que ha fet N’Espardenyeta i, per tant, de rebot, que es faça lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.