Després, el xic “va pujar dalt de l’arbre i va veure-hi els tres gossos i un d’ells li va demanar:

-Què voleu? ¿Veniu, vós, enviat per la meua ama?

En això, Paco va comprendre que aquella iaia (…) tenia poders sobre els gossos” (p. 248) i el minyó li diu que ell “anava manat per la seua ama.

(…) Els altres dos gossos li van demanar també si anava manat per la seua ama, i, en dir ell que sí, li van donar també plata i coure” (p. 248). En altres paraules, els personatges masculins (tant els cans com també el xic) depenen de lo que diga la dona, puix que ella és qui comanda.

Altrament, resulta interessant el fet que l’home (ací, un xic) siga dalt d’un arbre (com si tingués més por) i que, en canvi, el personatge femení i els seus servidors ho facen en terra. Això explicaria que, “Quan Paco ja va tindre la bossa ben plena de monedes, va agafar la caixeta i va baixar de l’arbre” (p. 248).

En un passatge posterior, ell es desfà de l’anciana i se’n va a una fonda, on obri la caixeta. Aleshores, Paco comença a menar en el grup, encara que els tres gossos li fan de consellers i li adoben el terreny: “Vull que hi aneu i que me’n porteu la filla del rei.

El gos (…) se’n va anar de seguida i va portar la filla del rei” (p. 249) i és ella qui fa que Paco se senta millor, acompanyat i de gust en la fase de festeig: “La princesa va romandre unes hores amb ell (…).

L’endemà, enyorant-se ja de la princesa, va tornar a fer-hi un colpet a la caixeta per veure què passava” (p. 249) i un gos li porta la jove: “cada nit, un gos diferent, anava portant-li la princesa perquè ell festejara.

Una nit (…), les criades del rei es van adonar de la desaparició de la princesa i van donar part a sa majestat” (p. 249).

Cal dir que els passatges esdevenen de nit, un moment molt lligat a lo femení (ací, igualment, al festeig, a la jove, a les criades,…).

Un altre detall sucós (i que remarquem en negreta) és quan la princesa parla amb son pare i li diu: “Sí, pare: és ell, però, a mi, no em fa cap mal. No li feu res, que jo, tan sols vinc ací estar amb ell i per parlar-hi. A més, ell em vol i em tracta molt bé” (p. 250), mots que reflecteixen el matriarcalisme i pareguts als que hi ha en rondalles ben antigues i, àdhuc, en algunes del darrer quart del segle XX.

En u dels darrers paràgrafs, hi ha signes que tenen relació amb lo femení: la caixeta (recepció), la cambra (acolliment i nit), “la fonda on em gitava” (interior i dormir, com en l’hivern).

Finalment, la dona salva l’home (en aquest relat, mitjançant la caixeta) i “van aparéixer els tres gossos (…):

-Què és el que vol el meu amo?” (p. 250). I ell els dóna órdens, com ara, la darrera: “que, a la princesa i a mi, ens porteu a un lloc (…) on vosaltres penseu que estarem segurs.

I així ho van fer” (p. 250), de manera que els gossos fan de soldats del xicot (qui, ara, és el rei de la seua vida) i els tres animalets han fet el paper d’ajudants. Per això, Paco i la princesa pogueren sense que els destorbàs ningú.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.