Una altra contarella que figura en el treball esmentat d’Oreto Doménech i Masià és “Et vull més que un bon cagar”, estesa pel País Valencià. Començarem dient que, en altres relats, aquest bon cagar és substituït per la sal.

Un rei tenia tres filles, a qui un dia ell els demana per veure si l’estimaven o no. La gran i la segona, com que sabien els gusts del monarca, li diuen que el volien com el vi (la major) i com el torró i els feridellos de Nadal (la mitjana, perquè era molt llépol). “I li va tocar el torn a la més menuda i aquesta li va respondre amb tota sinceritat: ‘Et vull més que un bon cagar’” (p. 28).

Llavors, el sobirà, com que considerava que la responsió havia estat una ofensa cap a ell i, més encara, davant de tot lo món, la fa fora i li diu que no la volia veure més. “[ A la petita,] De res, li van valdre els plors. (…)

Van passar els anys i, quan ningú ja no es recordava de la princesa petita, el rei va començar a trobar-se malament: no podia cagar (…). Al final, una vella criada li va dir que hi havia una dona en un vila, amb fama de bruixa i fetillera, que deien que ho podia curar tot. I, llavors, el rei va enviar els seus soldats perquè la portaren a palau” (p. 29).

En aquest passatge, com en molts més al llarg de la narració, la dona és qui pot salvar l’home (el monarca) i el sobirà haurà de seguir les indicacions que li marquen els personatges femenins.

Quan els militars apleguen on és la bruixa, ella, sense embuts, els amolla:

“-Que vaja jo a palau? Això podríem arreglar! Damunt, he d’anar-hi jo? D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem” (p. 29).

Per això, com que ella no cedia a les fal·leres de la cort, el rei “va transigir en anar a ca la fetillera. Així que va agafar el seu cavall més veloç i, en un tres ni no res, es va plantar a la porta d’aquesta dona. (…)

-Qui hi ha?

-El rei.

-Ah, doncs s’haurà d’esperar el rei, que escure i no puc deixar-m’ho ara.

-Com que m’he d’esperar? Que sóc el rei!

-Com si sou el sumsum corda!

I el rei (…) es va haver d’esperar que la fetillera li obrira la porta” (p. 30).

Com a aclariment, direm que el “sumsum corda” són uns mots que formen part de l’oració en què, durant l’Eucaristia, el capellà indica al poble que alcen els cors. Ací són emprats com a sinònim d’una persona molt important.

Tot seguit, la dona “el va escoltar atentament i, quan va acabar, li va dir:

-Si voleu que vos cure, abans haureu de trobar un gripau que viu vora un braçal de la font i veure què vos diu.

-Però, com voleu que parle amb un gripau?

-Vós veureu; però, si voleu que vos cure, primer l’haureu de trobar.

Així que ja tens el rei que se’n va a cercar un gripau i (…) en troba un, de ben gros. Per a la seua sorpresa, el gripau (…) se’l va mirar fit a fit” (p. 30).

D’aquesta manera, el sobirà, no sols s’atansa a la bruixa, sinó que també ho fa a un espai que lliga l’aigua amb la terra i amb un segon personatge femení (el gripau), qui, en acabant, li farà unes qüestions que portaran el rei a pensar en la seua filleta, puix que ell, primerament, no sap què fer:

“-Per a poder cagar, primer, m’heu de respondre aquesta qüestió: quantes filles teniu?

(…) -Dues!

-Dues? N’esteu segur?

-Bé, en tenia tres, però n’hi ha una que, fa molts anys, que no la veig i no en sé res…

-I, com és això? Què no la volíeu prou? (…) I vós,  com vos trobeu ara que no podeu cagar així com voleu?

El rei va romandre pensant una bona estona i, callat, se’n va tornar capcot a ca la fetillera. Li va trucar a la porta i la fetillera li va obrir” (p. 30).

Per consegüent, dues dones fan que ell accepte lo que li marquen perquè puga tornar a veure la princesa petita i a viure junt amb ella en la cort.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.