Un altre poema en què hi ha detalls matriarcals i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “El paradís devastat”. El títol ja indica una relació sexual entre un home i una dona. Ara bé, no sols la dona és qui dirigeix el moment, sinó que ho fan sota uns paràmetres de dolcesa i amb intenció de fruir el present. A més, ella té un “Petit cos tendre i dolç” (p. 193):

“Obres les cames les cames, dòcil, i deixa’m que contempli

la coma del teu ventre i el seu melic rodó.

                             Passejo els ulls per la foscor

              del jardí sant, i m’estableixo a l’ombra

              de l’arbre de ciència natural

que, nu i vinclant-se, creix al mig de l’engonal” (p. 193).

Així, apareix la vulva (coma, jardí sant), l’obscuritat i un penis (l’arbre) que, en veure la dona, s’adreça arran la presència femenina i, de pas, ell recupera la vitalitat.

En acabant, ella li comenta que

“ens cal encara, de primer,

saludar, amb un llarg petó,

el zènit d’aquest horitzó” (p. 193).

La proposta feminal també és present en els darrers versos de la composició:

                        “Oh, desig que se satisfà!

No tinguis pressa, amor, fes-lo durar

            Cos saciat, hem estat savis

Tots dos, i el nostre goig és infinit:

endinsem-nos, feliços, en la nit” (p.  194).

El mot “cos” representa tots dos i la dona porta la iniciativa.

Un altre escrit que hem seleccionat d’aquesta antologia és “Segona suite, IV”, de Francesc Parcerisas (1944), el qual comença amb unes  paraules en anglés que diuen “Amb la fidelitat de l’amor i amb la feblesa de l’amor” i, en les primeres línies, passa a la primavera d’hivern, una estació en què és més fàcil una trobada entre l’home i la dona, com ell li diu:

“Cau la fulla i cau el jorn

i la (…) flama del meu cos

cerca en tu l’espai ombriu

on precipitar el màgic cop

amb què l’ala de l’ocell

perfà la quietud perfecta del seu vol” (p. 197).

Per consegüent, el pubis i, si no, els pèls del pubis i tot (la fulla) i el jorn com també la flama estiuenca, donen pas a un empelt entre ambdós persones. Llavors, el marit cerca en un ambient ombrívol acompanyat d’un eixart per mitjà de la penetració de l’au i, així, assoleix l’objectiu.

Un altre poema amb molts trets nocturns és “La tercera nit” (p. 201), de Gabriel Alomar (1873-1941), junt amb mots que evoquen la sinceritat, dos fets que tenen relació amb el matriarcalisme: “la fosca”, “les fredes ombres”, “la carn nua”. Ben mirat, predomina lo femení i la creativitat i, àdhuc, la maternitat (en la figura de la serp): “les roses de son pit”, “La dona es transfigura i la serpent oneja”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.