Prosseguint amb la narració “Els quatre germans que se surten de tot”, recopilada per l’estudiós de Castellserà en l’esmentada obra, el germà segon, seguint el seu camí, “va arribar al peu d’un arbre on hi havia un senyor d’alguna edat” (p. 95), qui li diu que s’assega a dinar junt amb ell.

A més, com que el veia un bon noi, li comenta que ell és caçador i li indica que, si vol viure amb ell, “li ensenyaria totes les habilitats d’un bon caçador” (p. 95) i, en un passatge posterior, ja de cacera, diu al minyó:

“-Vejam si forades l’orella esquerra d’aquell conill que menja al corral…” (p. 96). Així, fins a aquest moment de la rondalla, apareixen símbols que enllacen amb la dona: l’arbre, l’orella (recepció), l’esquerra i el conill (sovint, representat per la llebre que va per davant del gos o del caçador i, en cançons eròtiques, per una jove a qui segueix un home).

Una vegada, caminant caminant, ouen el so d’un corn i un pastor els comenta que, en aquell regne, cada dia havien de donar una jove al drac perquè se la menjàs, i que eixe dia en seria la del rei. Aquest fet figura en més d’una contarella.

Aleshores, el xicot demana al caçador:

“-No us sembla que hi anem? (…).

-Anem, anem. Així m’agrada: veure’t tan coratjós.

Entraren a la vila amb el pastor i, els veïns, en veure els caçadors, en parlaren al rei” (p. 97). I, per tant, veiem que la relació entre tots tres facilita que apleguen al monarca.

Més avant, el jove mata el drac i, “A la vila, hi hagué grans festes. Tot li ho haurien donat, a l’alliberador del reialme; però ell, enmig de les gestes, recordant-se que s’acostava el temps de reunir-se amb els seus germans, va fer via” (p. 97).

En altres paraules, el noi és ben rebut, recompensat, però torna a la terra i, de pas, a la mare (ací, simbolitzada per la casa pairal).

Quant al tercer dels germans, s’endinsa en uns boscs i accedeix a una font (dona).

Llavors, “Sentint uns ais tots llastimosos, cercà d’on provenien i pogué veure un lleó (…) plorós (…) el lleó, com si conegués les intencions del noi, li diu:

-Ajuda’m: no em matis!

(…) -I què t’hi puc fer, jo?

De primer, treu-me l’espina. Després, dóna’m beure” (p. 98).

En acabant, el lleó, com que el xic l’arrimà a la font (la dona) i l’animal se’n sentí molt alleujat, el felí, feta la bona obra, li digué:

“-No vull deixar sense premi la teva bona acció” (pp. 98-99) i li permet que li arranque un pèl del cap, pèl que li servirà d’agulla per a cosir.

Com a exemple, el jovenet aplega a una botiga de fuster i refà un espill partit i va adquirir bona fama. Però, com que s’acostava el dia de la reunió dels germans, fa camí.

Passa que, quan el germà tercer era prop d’una masia, veu que la carrossa del rei i de la reina s’havia trencat i que no podien continuar. Ara bé: el monarca l’autoritza per a reparar-la i el noi, de seguida, ho cus.

“El rei li féu un gran present i prosseguí el seu viatge” (p. 100).

En relació amb el germà més petit de tots (el quart), es troba amb una roca, amb un riu i amb un arbre, tres detalls femenins: la força, l’aigua i la mare.

En aquella cova, vivien lladres, amb qui es troba posteriorment. I, com que ell vol aprendre i el cap de colla li proposa ajuntar-se amb ells i li diu a què es dediquen, el minyó li afig que accepta el pacte (p. 103). A banda, l’home contà a la resta “que era un nou company.

El noi, que tenia bon caràcter, es féu estimar de tots aquells (…) sortia sempre amb ells i aprenia totes les coses que feien els altres i, en alguna ocasió, el cap de colla li havia dit que havia sortit mestre” (p. 104). Adduirem que la consideració cap al noi connecta amb els gremis, els quals encara existiren durant bona part del segle XIX, centúria en què nasqué Valeri Serra i Boldú.

A la fi del relat sobre el quart dels fills, un dia digué als escurabutxaques que se’n volia anar perquè tenia convingut un acord amb els altres germans i “el van creure i no s’oposaren que fes camí” (p. 104). I, així, altra vegada es plasma la germanor matriarcal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.