Un altre poema de Rosa Rovira Sancho en què es reflecteix el tema de l’educació matriarcal és “Reciclem!” (p. 21), en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, quan diu
“També hi ha molta deixalla
que si no sabeu on va,
pols, raspall, bolquers i altres
al rebuig ho heu de llençar” (p. 21).
A més, en la composició “Jo tinc una rosa blanca” (p. 26), escrita en el 2014 i que podríem enllaçar amb la pau, indica
“Jo tinc una rosa blanca
que voldria regalar,
a qui em dóna la mà estesa
i m’ajuda a caminar.
I m’empeny cap a la porta
que hi ha al fons del meu destí,
com l’estel en la nit fosca
m’il·lumina el nou camí”,
tret amb què capim que la dona (lligada a lo obscur) fa de guia de la poetessa.
Igualment, addueix
“conserveu els bons moments,
que el camí passa de presa
i heu de viure els sentiments!”,
això és, lligar la banda realista de la persona (la que toca els peus en terra) amb lo extern, amb els altres i, així, amb el cor.
No debades, acaba el poema escrivint que
“Per aquell que molt m’estima
i m’ajuda a caminar
jo tinc una rosa blanca
que voldria regalar”.
En uns altres versos, “Els fruits de l’amor” (p. 34), en el mateix llibre, l’escriptora de Monistrol de Calders tracta sobre un sentiment que uneix, que fa de pont entre persones, el qual
“Ens ajuda a veure els petits miracles
enriqueix la ment i el nostre esperit,
ensenya a viure més bé la vida
donant les gràcies a un món agraït.
AMOR, és sentiment de gran afecte
cap a altres persones, llocs o animals,
posem-lo a les mans i sembrem la grana
per recollir uns grans fruits personals”.
Adduirem que aquesta educació també apareix en el poema “Vesprada llunyana” (p. 41), en posar
“Vesprada llunyana font d’inspiració (…).
La mare enfeinada prepara el sopar,
(…) esperant el plaer d’un bon paladar.
Partida de cartes per fer passar el temps,
tothom vol jugar i el pare s’hi apunta,
guanyem la canalla, després ell remunta,
serena vesprada, no hi ha contratemps.
Murmura en veu baixa, un elogi eficaç,
i pica l’ullet als hereus de la vida,
_tinc la quitxalla de ment garantida_
i somriu complaent per sota el seu nas.
(…) records d’infantesa, entrenyor dels pares,
dos astres que brillen enmig les nits clares,
reposen per sempre a dins el meu pit”.
Per consegüent, l’autora empiula la vesprada amb la font, és a dir, amb la mare, en l’obagor.
A més, parla sobre les relacions harmòniques entre pares i fills (ací, reflectides en els jocs de cartes i en les parauletes que diu el pare als xiquets).
Finalment, Rosa Rovira Sancho agrega que encara evoca els records d’infantesa i, altrament, el nuc que mantenia amb els seus parents i que ho fa dins el cor (és a dir, amb el símbol de l’empatia, de la simpatia, de l’amabilitat…). De fet, en un correu electrònic que l’escriptora ens envià el 23 de març del 2025, indicava “Guardo molts bons records dels meus pares.
Ens estimaven molt, mai ens van posar la mà a sobre i sempre gaudíem del seu bon caràcter”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
