Un altre poema en què captem el sentiment de pertinença a la terra i plasmat en l’esmentada obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “Catalunya, no t’adormis” (p. 56). Així, diu
“No t’adormis, Catalunya,

perquè, quan despertaràs,

si el teu somni se t’allunya

si no vetlles la perdràs.

Quan l’enuig ens fan encendre

per la llengua del parlar,

si la veu ens volen prendre

quin serà el nostre demà?”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, apareix el realisme típic del pagès, qui toca els peus en terra i que fa la seua vida, en moltíssims aspectes, a partir de la saviesa resultant de vivències i del dia rere dia. Per això, junt amb el lligam que té amb lo tel·lúric (el qual també és com un empelt en la vida de Rosa Rovira Sancho), l’escriptora comenta que ell romanga en la terra, que no se n’allunye, ja que si, com ara, no orienta els seus somnis cap a la Mare en què ha nascut i amb qui s’ha criat i en l’ambient que ella li ha aplanat, ¿on seria el seu seny de la vida?

I, com que, en la cosmovisió catalana, matriarcalista, la roca que atorga fermesa és la llengua vernacla, l’autora li diu que cal defendre-la, puix que aquest tret empiula amb el seu demà. Al meu coneixement, aquests versos són com un diàleg entre la mare (la terra, Catalunya) i cada u dels seus fills.

Tot seguit, podem llegir que

“Catalunya sempre es mostra

amb bon culte ciutadà;

dolça terra és pàtria nostra,

nostra veu, el català.

La senyera engalanada

és el símbol patrioter,

i una gent enamorada

de Sant Jordi cavaller”.

 

Afegirem que la tradició comercial catalana, àdhuc, per terres mediterrànies i per la mar (entre els segles XIII i XV), units al matriarcalisme, permeté que Catalunya junt amb la resta d’indrets catalanoparlants que existien aleshores fossen llocs on s’afavorís la formació cultural. I, de fet, durant la recerca, hem pogut trobar que, fins i tot, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, hi havia una quantitat interessant que sabia llegir i escriure (quasi sempre, en castellà, i, en alguns casos, majoritàriament o només en català, com ens exposaren a primeries de març del 2025).

Un altre símbol de connexió amb lo tel·lúric (tot i que el personatge siga de signe patriarcal, potser, per introducció de la noblesa del segle XV, amb l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara, un detall en què he pensat més d’una vegada) és la figura de Sant Jordi, patró de Catalunya.

A banda, addueix que

“Si aixequem les mans enlaire

el progrés enllaçarem,

puntejant amb peu dansaire

la sardana ballarem.

Inventem les mil i unes

catalans, sempre endavant;

perdurem amb les engrunes

i amb un ase triomfant”.

 

Un altre fet que empiula amb el matriarcalisme és el nexe entre progrés (no entés amb el significat capitalista) i les danses (en aquest cas, associades a la sardana).

Cal agregar la creativitat (els invents, possiblement, de balls o bé de grups de sardanes), l’espenta i la paciència i la força de l’ase que, laboriosament, reïx.

Finalment, l’escriptora posa uns versos que podrien evocar-nos fets històrics que esdevingueren en Catalunya en la primera dècada del segle XXI, arran de l’aprovació d’un segon Estatut d’Autonomia i de la resposta del primer ministre espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero (qui faltà a la paraula) i la d’una sentència judicial del 2010 que generà el sorgiment d’un moviment social a favor de la independència de Catalunya:

“No t’adormis, Catalunya,

i no et deixis enganyar,

que el teu somni és la punya

per un poble català”.

 

És a dir, que els catalans continuen treballant i lluitant per la terra i no per veure com aconsegueixen enganyar el proïsme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)