Prosseguint amb el sentiment de pertinença en el llibre de Rosa Rovira Sancho, el captem en la composició “Oda al Montseny” (pp. 32-33):
“A tothora ets anhelada,
serralada del Montseny;
ets muntanya curullada,
del poeta ets admirada
sedejant d’amor i seny.
Matagalls, joliu turó
on amb força l’aire empeny,
cap al cel ets l’ascensor
entonant fina cançó
pel teu pare, oh bell Montseny!
Les Agudes emboirades,
damisel·les amb barret,
vianants d’altres contrades
les observen encisades
faci sol o faci fred”.
Per tant, l’escriptora, no sols vincula el poeta amb el cant a la terra, sinó que ell ho fa amb estima per lo terrenal i amb trellat. A més, l’autora trau un puig del Montseny (Matagalls) i, així, dues muntanyes. Ara bé, la cosa s’amplia, quan n’inclou una tercera: les Agudes.
A banda, encara que el vent s’enfila cap al cel, els forasters que visiten l’indret ho fan amb esment i, així, en nexe amb la terra (les muntanyes, ací, tractades com si fossen dones) i en tot l’any.
A continuació, exposa sobre el vent en relació amb les muntanyes i copsem un tret que ens podria evocar la maternitat: el bressol i un empelt entre lo tel·lúric (els munts, la mare, la serra) i la filla (Rosa Rovira Sancho):
“Contemplant en les alçades
nuvolades dalt del cel,
es bressolen enllaçades,
somrients per les ventades
sustentant el meu anhel.
Quan el vent bufa de tarda
quan el sol ja s’ha finat,
si els boscos fan basarda
les carenes fan de guarda
pel sagal enamorat”
i, per consegüent, les carenes (com si fossen dones) estan a l’aguait pel jovenet que se’ls puga acostar.
En acabant, addueix que és un paratge natural amb vida i opulent i, per això,
“A les valls reneix la vida,
l’aigua brolla flamejant,
flors boscanes fan florida,
bella serra ben vestida
de natura exuberant.
Dels poetes ets la musa
escampant lletres al vent,
reguitzell de ment confusa
entre raigs de llum difusa
inspirant el seu talent”.
O siga, un espai que permet que els versaires copsen detalls que els ajuden a estar creatius i a plasmar els seus sentiments i les seues observacions.
Finalment, empiulant amb els Pobles matriarcalistes, acollidors, la poetessa de Monistrol de Calders comenta que és una contrada en què tant qui és de casa (el vianant, qui fa via per terres més acostades) com també el pelegrí (una figura més en línia amb la del pastor, és a dir, amb el nomadisme), es lliguen a lo matriarcal i, així, a la serralada (com si fos una mare) i a la bellesa i a la natura que l’acompanya:
“Ets, Montseny, oh bella serra,
esbrinant nostre destí,
ets al cor de nostra terra,
com arrel a tu s’aferra
el vianant i el pelegrí”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)